Els meus companys de viatge han començat a pujar per un camí del bosc, entre arbres que enlluernen pels seus grocs, vermells i carbasses; contrasten amb avets foscos, d’un verd profund i estable. Ells només es vesteixen de blanc, de tant en tant, per fer canvi d’armari a l’hivern, com fan els altres a la tardor. M’assec en una pedra, a poques passes del camí. Miro com els meus amics marxen i s’enfilen, distesos, pels senders que duen al cim. No els puc seguir: el meu cos s’ha plantat i no m’acompanya en el meu desig de passejar.  Aquest cos mediterrani, que ara començava a blasmar sense motiu, té moltes altres prestacions en ple funcionament: veig un espectacle de llum i colors, imponents, que canvia amb els minsos desplaçaments que em puc permetre. Olor de gespa molla, de fulles que han iniciat l’etapa de nodrir la terra i un munt de pinzellades de farigola, pi…, no sóc capaç de destriar-les. Juntes són la muntanya. La de quan era petita, la de les excursions de jove, le de la meva tardor.  Lluny, remor d’esquellots, de branques que ballen…