La Conxita, des que s’havia quedat vídua, ja no era la mateixa. Era lògic que estigués trista i trobés a faltar el Biel, però havia entrat en un estat de melangia que a mi, que soc la seva cosina, no m’acabava de lligar. 

Amb la Conxita ens havíem fet molt quan érem petites, però de més grans, amb la canalla i, més endavant, els nets, ens resultava difícil mantenir un contacte regular. Tanmateix, ens trucàvem de tant en tant i no perdíem l’ocasió per trobar-nos quan feia massa temps que no sabíem res l’una de l’altra. Al cap d’un mes de la mort del Biel vaig insistir per treure-la a fer un volt i que s’esbargís. La Conxita és del morro fi i no hi ha res que li agradi més que anar a un bon restaurant, a conèixer fondes de poblets remots o fer un esplèndid vermut en una terrassa assolellada. Li vaig fer la proposta i, després de fer una mica el ronso: Ai, no estic d’humor. No cal que t’amoïnis per mi. Estic bé. La canalla ja em cuida… 

La vaig anar a buscar per dur-la al Montseny, al bar de cal Toni, on sempre tenien cap i pota, peus de porc i altres menges que ens feia l’àvia i que, tant ella com jo havíem deixat de cuinar a casa per mor que els fills arrufessin el nas. Ui, no! Que tinc el colesterol alt! Fuig, que engreixa! Per mi no, que soc vegana. Apa, doncs! A menjar plats contundents amb un bon got de vi del Priorat que ho fa anar tot avall.  De ben segur que la Conxita s’animaria i passaríem una bona estona. La coneixia prou per saber l’afecte que un bon àpat té sobre el seu humor.

De primer ens van portar llesques petites de pa amb tomàquet i embotits de la casa. La Conxita m’explicava com estaven els nets i la cara se li il·luminava. Ai! Qué bufons!  Perfecte, pensava jo. Que pensi amb les criatures i no parlem del Biel si ella no en té ganes. Estava atenta per saber si es volia esbravar-se o més aviat distreure’s. La línia de l’esbarjo era la que s’havia obert.

Les xafarderies sobre una tieta plena de xacres, però que no parava quieta i feia embogir els cosins que la cuidaven, van resultar una bona teràpia. Quan vaig explicar que la festejava un veí de vuitanta-tres anys, tant la Conxita com jo ens moríem de riure imaginant el festeig. 

Va entrar un cap i pota d’antologia. Vols dir que no ens petaran les artèries? Si ens viessin les nostres filles ens ho traurien del davant i ens farien menjar un peix al forn. Vinga riure totes dues. Precisament per això hem anat al Montseny en dia feiner. Pecarem en l’anonimat, sense conseqüències. El cap i pota no té greix. Tot és gelatina… molt bona per als ossos! Cambre! més pa, sisplau! Que aquest suquet no es pot deixar al plat.  

La trobada no podia anar millor. Veia la Conxita que, per unes hores, sortia de la seva tristesa.  De cop i volta, s’enretira de la taula, fa un gest brusc i s’aixeca per marxar, amb el tovalló agafat amb les dues mans.  Plorava amb desconsol.

—Què et passa, Conxita? Què tens?

—L’enciam! Traieu-me del davant aquesta cosa! —Dreta, tocant a la paret, tan lluny com podia de la taula, assenyalava amb un dit el plat d’amanida que havia dut la mestressa. 

—Hi has vist una bestiola? No t’entenc. Sempre t’ha agradat molt l’enciam… 

—Sí! Precisament perquè m’agradava tant, el Biel és mort.

Vaig endur-me la Conxita al pati del restaurant, on no hi havia ningú. Tot plegat era tan estrany que la volia protegir de la curiositat de les poques persones que dinaven al menjador. Un cop soles, vam seure en un banc. La Conxita no parava de plorar i de parlar de l’enciam. 

—Per culpa meva! Maleït enciam!

Quan es va asserenar, vaig mirar de fer-li explicar què tenia a veure l’enciam amb la mort del Biel. 

—Com que jo en menjava molt i en Biel me’n feia broma, enguany per Carnestoltes es vam disfressar ell d’enciam i jo de tomata  La meva disfressa era de roba vermella, amb uns filferros per dins que li donaven forma. Com a collaret em vaig fer unes fulles verdes. 

—Que original!

Aquí, la Conxita es va interrompre amb plors i sanglots. Em vaig haver d’esperar per saber quina relació tenia el seu tomàquet, els enciams, Carnestoltes i la mort del seu marit.

 —…Ell no va voler que les fulles d’enciam fossin de roba, com les de la meva tomata, perquè pensava que es confondrien amb fulles de bleda, i no volia que al poble li acabessin dient “el bleda”. Va decidir agafar un sac, fer-hi uns forats pel cap i els braços i cosir-hi fulles d’enciam de veritat. Quedava espectacular! El meu Biel era tan perfeccionista…, no volia anar amb fulles pansides. 

 —I…?     

— Doncs que va deixar la disfressa en remull, en aigua freda, abans de sortir de casa.  Volia lluir un enciam fresc i vigorós. Ho entens, oi? Al cap de cinc dies era mort d’una pneumònia.