—Permeteu-me que em presenti. Soc el cunyat del Santi. 

A casa no li diem Santa Claus, amb Santi va que es mata. Doncs, el Santi té un costat un xic…, com us ho diria perquè ens entenguéssim? Vos ho diré clar. No soc home d’eufemismes, ni de discursos políticament correctes. El Santi te un ego que no li cap ni a la panxa. No, no feu aquesta cara. Soc el germà petit de la seva dona, la Gertrudis, la Tuies. Ella sí que és una Santa, pobrissona! Que l’heu vista mai a cap conte, a cap pel·lícula de dibuixos o que algú es disfressés d’ella, en uns grans magatzems, per escoltar la quitxalla mentre demanen joguines? Mai! Naturalment, perquè tant ella, com jo, com tots els que treballem tres-cents seixanta-cinc dies l’any per la Santa Claus Corporation, no tenim visibilitat social, ni vacances, ni dies per paternitat i, ni pensaments, de contemplar dies propis.  De propi, no tenim res. Tot depèn del Santi! Cagum en tot!.

Aquest intent de clarificar les coses m’ha vingut al magí perquè un servidor està al corrent de les notícies a través de la ràdio. Mentre treballem als mega-magatzems de la Logistics Santa Claus Corp., ens la deixen escoltar. Sembla que ara estan molt cofois de crear comitès de transparència i taules de diàleg. El Santi, no en vol ni sentir a parlar! Ja entenc que per la canalla és primordial la sorpresa, la màgia. Aquí no podem fer com els d’Amazon i explicar-los el preu de la disfressa de la Frozen, que si la vols amb complements has de pagar vint euros més i que t’arribarà a una benzinera prop de casa teva, d’aquí a una setmana.  Seria devastador per a la campanya de Nadal!

Els nens han de rebre els regals el vint-i-quatre de desembre, de matinada, perquè el vint-i-cinc tot estigui ben posat, embolicat amb llaçades, sobre la catifa del menjador o al costat de l’arbre de Nadal, o prop de les sabates. En això no hi tinc res a dir. Reconec que la transparència ens faria mal. De fet, veig que les accions de transparència que expliquen per la ràdio també semblen ben bé passades pel sedàs del Santi. 

De transparència, ni em parlarem, doncs. Però sí que les bases hauríem de tenir més paper a l’hora d’organitzar la feina i el Santi hauria de democratitzar-se una mica. Mira que li vam dir que fer caramels de sucre en forma de bastó ja estava passat de moda! Les mares, tan bon punt els veuen, els hi amaguen a les pobres criatures. En lloc de ser motiu d’alegria, acaba en un munt de discussions: tindràs càries, seràs un nen obès amb problemes d’insulina… Ara no toca regalar sucre, Santi! Tampoc demano que els regalem tetra-briks de sopa de fideus ecològica ni pastissets de tofu. Podríem tornar a les mandarines, nous i avellanes. No us sembla?

En qualsevol cas, les bases volen dir-hi la seva i deixar d’embolicar caramels enganxosos amb paper de cel·lofana, sense opinar. El Santi, no escolta. Te tres o quatre llepaculs que li riuen les gràcies i que li fan creure que tot el que decideix, des que en tinc memòria, és perfecte!  No coneix l’autocrítica i, encara menys el debat democràtic. Quan un vespre, en una trobada familiar, vaig fer alguns suggeriments de millora, la mirada de glaç que vaig rebre em va fer pensar que havíem avançat la temporada. Els pilotes oficials, sempre a l’aguait, tenien un argumentari perfectament orquestrat per tirar per terra les meves iniciatives i reforçar el lideratge inqüestionable del Santi. 

He parlat seriosament amb la meva germana. Ja sé que la feina que fem té una gran transcendència, que sempre s’ha fet així i que seria de bojos voler-la canviar, però jo crec en les modificacions: petites, perquè ens anem adaptant a les necessitats reals. 

La implicació dels treballadors tampoc seria una revolució marxista. Molts tenen criatures i, per tant, l’aportació que farien a la Corporació seria com un focus-group per estudiar el mercat, a cost zero. 

Per exemple, una idea que va sorgir era la d’enviar als pares, per correu electrònic i amb paraula clau de seguretat, un llistat dels regals que rebran els seus fills. Seria una manera d’evitar que les tietes i avis comprin tres cops l’unicorn amb brilli-brilli que ha demanat la nena. No sabeu la malícia que ens fa als de la Corpo quan veiem que els pares, per mandra d’anar-ho a canviar, bandegen els regals repetits al fons d’un armari. Potser tenen un preu insignificant, hi estic d’acord, però ens ha costat empaquetar-los i dur-los a domicili. 

Aquest darrer suggeriment va rebre un “calla ximple!” per part del meu cunyat, que encara em dol. Prou!

Avui he penjat un anunci a les xarxes: S’ofereix oficial de primera, expert en logística, experiència de vuit-cents anys, sense referències.