Era agradable sentir-se reconegut, rebre un premi, veure ressenyes favorables a les xarxes socials i ser entrevistat en algun telenotícies local. El Gustau, mentre baixava caminant pel Passeig de Gràcia, deixava anar pensaments, sense provar de cercar respostes adequades o comentaris aguts. Feia unes hores que havia recollit el guardó literari i assistit al sopar de gala. Necessitava tornar sol a casa per mirar de pair tantes emocions. Ara ja no parlava davant la premsa i li calia sincerar-se amb ell mateix.

De família pagesa, feia quatre anys que el Gustau havia començat a recopilar informació sobre un conflicte familiar iniciat a l’època de l’avi matern. Un cop morts els pares i l’entorn més proper, estava encaparrat a entendre què volien dir les mitges paraules de l’avi, expressades en converses críptiques, els silencis entossudits de l’àvia i les negatives explícites, categòriques, de la mare a parlar-ne obertament.

Encara quedaven testimonis vius i va decidir esbrinar què havia passat, abans que el temps fes impossible seguir el rastre d’aquella història familiar per la qual tothom intentava passar de llarg.

La recerca va implicar visites a parents llunyans i veïns del poble on hi havia la casa pairal, els quals no havia vist des que era un marrec. Prenia nota de tot i va fer-se una llista de les persones implicades, dels seus possibles motius i interessos en l’afer. El Gustau va arribar a tenir una idea força aproximada d’allò què havia succeït. A partir d’aquell punt, era conscient que la resta eren hipòtesis, impossibles de contrastar. Les fonts s’havien exhaurit i no hi havia registres documentats en cap dels arxius que consultava.

Va escriure el relat, des del seu punt de vista, atorgant intencions que li semblaven plausibles, però que desconeixia, descrivint converses que ignorava, posant en pau, en definitiva, la seva curiositat i substituint-la per una història: la història que es va explicar a si mateix en forma de novel·la.

Mentre caminava per passeig de Gràcia pensava que un premi, per petit que sigui, sempre és una pujada d’adrenalina, però la fama és tan extensa com la vigència de la notícia. Quant de temps podré assaborir el meu èxit? —es qüestionava—. Un cop passada aquesta eufòria, sens dubte efímera, què ve després?

—Què, Gustau, per a quan la segona novel·la? Ja l’estàs escrivint? —Era el tercer cop en una setmana que algú li feia aquella pregunta. Encara no havia transcorregut ni un any des de la publicació de la història del seu avi. Tenia pendents algunes presentacions, col·loquis i entrevistes. No volia pensar en què venia després perquè era un tema que l’angoixava. No sabia què respondre a la pregunta del seu amic. Mentiria dient que ja la tenia al cap? O diria la veritat i que la gent el veiés com el típic escriptor amateur d’una sola obra?

—Encara no —va respondre el Gustau amb un somriure—. Encara tinc massa feina presentant la primera.

—No badis, que hi ha molta competència que empeny! —va riure l’amic mentre s’acomiadava d’ell amb la mà.

El breu intercanvi de paraules va deixar tocat el Gustau. Defugia el tema de què-ve-després. Escriure la història de l’avi, per a la qual s’havia documentat sense presses, el va dur a descobrir un entramat de conflictes rurals dramàtics, que ell havia lligat amb traça. La novel·la havia agradat perquè era el resultat d’una realitat viscuda. Havia retratat ambients que coneixia, descrit persones amb les quals havia tingut relacions, encara que llunyanes, o de qui havia sentit a parlar des que era un infant.

Ell només havia afegit a la història escenes i personatges per fer-la caminar i creat situacions per omplir els forats que no havia aconseguir esbrinar…, però no es considerava un escriptor. Ell no sabia inventar-se històries del no res. No seria capaç de repetir la recerca de tants anys, ni de fer la reconstrucció de personatges i ambients desconeguts. L’havia empès tan sols la necessitat de recuperar uns records que, al capdavall, ni tan sols havia tingut. Era, fet i fet, la curiositat de conèixer el seu passat. Ara no sabia sobre què podria escriure. Veia impossible repetir aquella feinada. Com els diria a tots plegats que ell ja s’havia quedat tranquil i que no tenia res més a dir sobre cap altre tema? No, de cap manera no es veia capaç d’una segona novel·la. La petita fama de la qual havia gaudit s’aniria dissipant entre els somriures condescendents dels coneguts. No hi res res pitjor que et prenguin per qui no ets, pensava el Gustau, que ja havia entrat en una espiral d’angoixa que li oprimia el pit. Se sentia un impostor que seria descobert ben aviat.

La paraula impostor va aturar el seu soliloqui. Li va venir al cap la Consuelo, la minyona que tenien a casa quan era petit. S’havia fet passar per una parenta, molt franquista, per sortir de la presó. Una dona amb una vida ben atzarosa: servia en un cortijo des dels set anys i en va passar de tots colors, tant a la banda dels rojos com a la dels nacionals. La cara del Gustau s’il·luminà. Va marcar el número de la seva germana:

—Hola Txell, no tindràs pas l’adreça de la Consuelo?