—Només he vingut a dir-te que t’estimo. 

            Ell la va rebre amb un ampli somriure i una llarga mirada on cada espurna era un tendre record, una frase còmplice, una paraula coneguda. Va seure i es van agafar les mans, en silenci. Ell la premia amb força. No tot rau en els mots. La pell parlava. L’esguard reia. Al cap d’una estona, quan l’emoció es va mig endreçar entre les costelles, en un racó de l’estómac i en un cervell que no donava abast per gestionar tot plegat, ella va començar a dir frases banals, aigua que els refrescava i ajudava a tirar avall. 

            No recordava quanta estona havien estat junts, però sí que havien estat molt junts. Uns amics van entrar i es va esquinçar la màgia. A tots els calia un espai i ella va aixecar-se per marxar. Ell li va demanar amb un gest que s’hi acostés. A cau d’orella, com un gran secret, li va dir:

            — Fas molt de goig. He estat molt content de veure’t. Gràcies. 

            Aquella matinada va morir a l’hospital un vell amor.