Imprevistos pressupostaris

La Josefina era una noia de trenta-cinc anys, prima, amb els cabells negres, llisos, sempre recollits amb una goma, i un posat sovint un xic emmurriat. El seu home havia marxat de casa i ella cuidava dels dos nens de cinc i set anys. Treballava d’auxiliar administrativa en una empresa d’assegurances. El sou era justet però no havia de patir per les incerteses de la feina: en aquella sucursal del barri vell hi havia empleats que feia vint i trenta anys que anaven fent la viu viu, sense sentir mai la pressió per a assolir uns determinats resultats o cap control de qualitat. Per aquesta banda, el món de les assegurances, a ella en concret, li oferia seguretat.

Aviat es va adonar que el capítol d’imprevistos era el més important del pressupost familiar: no estava previst que el Joanet hagués de dur plantilles, no estava previst que la nevera fes tant de gel que s’havia de descongelar cada setmana, no estava previst que a ella se li corcaria un queixal i calia extreure’l i posar-se un implant… Com s’esperava que planifiqués, amb garanties, una previsió de despeses per exercir de cap de família responsable?

S’havia comprat una llibreteta on anotava totes les despeses agrupades per temes: alimentació, neteja, lloguer, assegurances… fins aquí tot era controlable. A l’apartat de regals i festes, si hagués estat per ella, el pressupost hauria estat de zero, però les cosines els convidaven a berenar i no s’hi podia anar amb les mans buides. On s’és vist? Els companys d’escola dels fills organitzaven intempestives festetes d’aniversari on calia dur un obsequi i correspondre, al mateix temps, celebrant els aniversaris del Joanet i l’Àlex.  Aquests «imprevistos» va arribar un moment que també els enquibí en una previsió força ajustada, només distorsionada per casaments, batejos i comunions. L’extensa família de la Josefina no semblava tenir aturador. Per sort en els funerals no calia fer-hi despeses, només acte de presència.

Sovint pensava que el dia del casament els nuvis podrien aprofitar per batejar-se i fer la comunió. Amb una cerimònia, encara que fos un xic més llarga, enllestirien i ella amb un sol regal ja ho tindria. Pel que fa als obsequis en col·lectivitat es va veure obligada a descarar-se: no havia de posar el mateix ella que un matrimoni que consumia per dos! Semblava obvi, però sempre li calia recordar-ho. Atenta en tot moment a les desviacions dels recursos familiars, aconseguia, mal que bé, anar tirant.  La solució a tanta incertesa pressupostària li va venir de manera insospitada. 

—Josefina, vostè parla bé el francès, oi? Em podria traduir aquest fullet de la central de Lausanne?

—Senyor Roure, aquest opuscle té cent pàgines amb lletra petita i no sé pas en quin moment li podré tenir acabat.

—És que ens cal amb una certa pressa…, però tampoc voldria que s’endarrerissin les factures que gestiona. —Va dubtar uns moments i va afegir—Miri, sap què? Emporti-s’ho a casa i li pagarem com si fos un encàrrec a externs. Me’n fio més de vostè, que ja coneix la nostra enrevessada terminologia, que no pas de les agències que tradueixen tota mena de temes. Va! Faci-ho tan aviat com pugi, si us plau! —Li va allargar el material i va girar cua cap al seu despatx, sense esperar resposta.

La Josefina no tenia cap màquina d’escriure a casa però li va demanar a la seva germana i, aquella mateixa nit, quan les criatures ja dormien, es va posar a la feina. A les dues de la matinada va decidir plegar. Havia traduït quinze pàgines en quatre hores. Demà informaria el senyor Roure que li lliuraria l’encàrrec en deu dies. L’ampli marge que es donava a sí mateixa li permetria no patir per imprevistos i si li portava abans, tot serien alegries.

A la setmana següent, la Josefina va donar-li la traducció al seu cap. Abans havia entrat al departament de Compres a preguntar quina tarifa pagaven per les traduccions tècniques. Ni més barat, ni més car. El valor afegit a un preu igual era el seu coneixement del tema. El mateix Roure li havia facilitat l’argumentari. La Josefina caminava pel passadís de l’empresa justificant mentalment el preu a un senyor Roure imaginari. No va caldre argumentar: li van pagar puntualment allò que havia demanat i, des d’aquell dia, cada trimestre tenia una o dues traduccions que li anaven com si li hagués tocat la rifa…; un premi assegurat per quatre hores diàries de feina nocturna.

—Mama, demanarem als Reis que ens portin un tren elèctric!  —Els seus fills sempre s’estaven barallant. Es prenien l’esmorzar l’un a l’altre, discutien per qui havia de tenir més estona els indis o els cowboys, però, ves per on, ara semblava que havien assajat un duet en perfecte harmonia. 

—Un tren elèctric? —El cervell de la Josefina calculava ràpidament què podia costar i si estaria al seu abast.

—Sí. Els Reis són molt rics; no, mama?

El discurset sobre que els Reis havien de repartir entre tots els nens i les altres falòrnies que els pares expliquen per no portar allò que els nens més desitgen, va ser exposat sense deixar-se ni un sol argument per a l’endemà.

—Només volem això i prou! —Continuava la sintonia màgica entre el Joanet i l’Àlex. 

—Entesos. Escriviu la carta, porteu-vos bé i els reis ja decidiran si us mereixeu aquest regal. 

La maquinària pressupostària es va posar en funcionament i, sense necessitat de mirar la llibreteta, la Josefina va decidir que ho havia d’intentar. Un desig tan intens no es podia menystenir. Les pobres criatures, fillets estimats, als quals mai oferia extres innecessaris o enviciaments, no havien de quedar marcats per una desil·lusió tan important: per un tren, vaja! A més, aquesta joguina els oferiria moltes hores d’esbarjo a casa i, a la llarga, li sortiria a compte. 

—Josefina, noia, estàs de sort d’haver-m’ho explicat precisament a mi! El meu cosí té una fàbrica a València i, si em dius quin model vols, li puc demanar que m’ho enviï aquí a la feina. 

El preu del tren va ser prou assequible perquè comprés dues màquines, quatre vagons i un munt de vies. La tia Dolores va afegir-hi l’estació i els padrins de la canalla van aportar revisor, passatgers, canvi d’agulles, senyals de trànsit, arbres, casetes i passatgers. La Josefina somreia satisfeta. Quina sorpresa tan meravellosa tindrien els seus fills el dia de Reis.

En un pis petit, el menjador és l’espai comunitari on tot conflueix: l’estació ferroviària, en particular, amb els diferents traçats de vies. Costava caminar sense trepitjar petites andròmines que no coneixien límits geogràfics. 

—Això no pot estar sempre pel mig! No puc ni fregar. Va, endreceu-ho i, quan hagi fet neteja, ho torneu a muntar.

A partir del dia de l’endreça, les instal·lacions ferroviàries eren cap cop més escadusseres.

—Què passa? Que ja no us agrada jugar amb el tren?

—Sí, mama. —El Joanet va fer de portaveu—. Perdem molta estona enganxant les vies i posant-ho tot al seu lloc. A un nen de la classe el seu papa els ho ha enganxat en un tauler fix i va molt millor.

El raonament no era desencertat, però, si no tenien espai per posar-ho al menjador, on posarien el tauler?, rumiava la Josefina. 

—Saludeu el senyor Antonio, nens. És el fuster de la iaia que porta una post ben gran per posar-hi el tren. La instal·larem a la vostra habitació. Quan estigui oberta, ocuparà tot l’espai fins per sobre els llits, però quan acabeu de jugar ho plegarem i quedarà enganxada a la paret.

Els nens saltaren d’alegria i el proper dissabte ja començaren a col·locar les vies del tren, junt amb totes les edificacions i senyals de trànsit, en el tauler fet amb gran enginy pel senyor Antonio.

Durant tres setmanes els nens van anar ajustant per on volien fer passar els circuits del tren i a quin lloc calia clavar i enganxar la resta. Un cop enllestit, molt satisfets de la seva obra, van plegar el tauler i, amb el passador que havia posat el senyor Antonio, van tancar la maqueta.

—Nens! Fa temps que no us veig jugar amb el tren, ara que ho teniu tot tan ben posat i endreçat.

—Mama, és que ara no es pot canviar res de lloc i és avorrit. 

La Josefina, en una mil·lèsima de segon, va calcular quantes hores de traducció li havien representat la compra fora de pressupost del tren més la factura del fuster.  

Ben pensat, dilluns inclouria l’imprevist d’unes espectaculars sabates de taló amb bossa de pell a joc en l’apartat de despeses per a la salut.