El final del viatge


 

La Lluïsa i el Joan, el seu marit, miraven una pel·lícula sobre la Irlanda dels anys trenta del segle passat. S’hi respirava la impossibilitat d’expressar-se sota el jou de l’església i el domini anglès. Els records de la Lluïsa eren uns altres i se superposaven a les imatges de la pantalla. La ment se li anava als anys seixanta, quan va decidir visitar aquesta illa amb el seu primer sou:

—Amb qui hi vas?

—On dormiràs?

—Suposo que no hi penses anar tota sola?

Els seus pares eren liberals i permissius, però que una filla tan protegida marxés sola no estava previst. Va prevaldre la coherència i, sense reserva d’hotel ni ruta establerta, en un vol molt barat que sortia de matinada va dirigir-se a Dublín. Al cap d’un parell d’hores l’avió va aterrar. L’aeroport era tan petit que la Lluïsa es va trobar fora pensant-se que allò era només la recepció. Desorientada, va recular i es va adreçar a la guixeta d’Avis. Va llogar un cotxe i li van donar un plànol d’Irlanda i un mapa de Dublín. A quarts de cinc del matí era al mig de la ciutat, amb una claror que no s’esperava a aquella hora. Un Bed & Breakfast obert va acceptar la reserva i, després de dutxar-se, va esperar l’esmorzar de quarts de set. Ja dormiria un altre dia!

La seva vida a Barcelona no era gaire diferent de la de les altres noies del seu entorn: protegida pels pares i amb uns codis de conducta tan fàcils de complir que l’únic perill al qual s’enfrontava era sortir al carrer amb uns guants que no fessin joc amb la bossa i les sabates. Es preguntava si aquella vida tan tutelada l’havia convertit en una absoluta inútil, o si la protegien tant perquè sabien del cert que no era capaç d’espavilar-se pel seu compte. Calia fer un salt al buit, sense previsió d’hotels ni rutes estudiades, sense haver  conduit mai per l’esquerra, sense ningú que l’esperés enlloc i parlant un idioma que havia estudiat, però mai utilitzat.

En fer la maleta es va oblidar el pijama. No se’n va poder comprar cap a Dublín perquè hi va arribar en diumenge i els dos dies següents eren festa local. Dormir despullada var resultar que era millor que amb pijama. Mai més!

El fort accent irlandès no era ben bé el que havia après, però al cap d’un parell de dies ja s’hi havia avesat. Els temes logístics (transport, allotjament, menjar) s’anaven resolent sense cap dificultat. Només havia d’entendre que, quan ella berenava, els dublinesos sopaven i, quan ella volia dinar, ells tenien tancat perquè encara faltava una estona per prendre el te. Després de tres dies de restaurants tancats, va dinar a quarts d’una, fer un te a les quatre…, i tot va començar a anar com una seda. A la primera oficina de turisme que va trobar, la van assessorar sobre què calia veure i quina ruta podia fer. També la van informar que dormir en cases particulars, amb dret a desdejuni, li resultaria més econòmic. Ho va adoptar i va ser l’opció que sempre recomanaria per entrar en contacte amb la gent del país.

Al cap d’un parell de dies de passejar, mentre seia en un parc, un noi se li va acostar. A Barcelona, no es podia ni contestar a un estrany que interpel·lava a una noia. La situació era diferent i es va concedir la llicència de respondre a les seves preguntes. Al cal d’una estona li va proposar d’anar a un pub a fer una cervesa. Mare de Déu! Anar a un bar amb un desconegut! Va dir-li que no, però, per la cara d’esverament que devia fer, el noi es va aixecar de la gespa on seien, va treure un bolígraf i un trosset de paper i va apuntar-hi el seu telèfon.

—Si et ve de gust, em pots trucar. Jo visc prop d’aquí. Adéu!

El xicot havia estat educat i ella una Maria Goretti fora d’època. La veueta interior li deia que si havia volgut treure el cap al món,  no era per fer el mateix que a casa. Calia obrir els ulls, però, encara més, el cervell.

L’endemà, mentre demanava l’adreça d’un petit museu a un senyor gran, un jove pèl-roig es va oferir a acompanyar-la. Van anar-hi junts i, després d’interessar-se per què feia una noia tan morena i amb la pell colrada pel sol a Dublín (es pensava que era turca), va proposar-li d’anar a dinar al restaurant de la universitat on ell estudiava. La conversa era fluïda i tots dos estaven interessats en les respectives circumstàncies, allunyades, diferents, però no tant com per no entendre’s. Van menjar junts i xerraren fins al vespre. Després d’acomiadar-se, el xicot la va acompanyar al cotxe i li va desitjar bon viatge.

Mentre conduïa cap a Roses Point, pensava en quina diferència entre aquells nois i els que es podia trobar pel carrer a Barcelona, sense comptar tots els companys de la seva nombrosa colla d’amics. A Irlanda mai se sentia pressionada ni tenia la sensació que la volien caçar. Era un tracte de llibertat entre persones que podien o no fer activitats juntes. La dona no tenia cap tresor ignot a preservar ni l’home s’havia d’apuntar cap medalla de caça.

Continuant el seu viatge, es va aturar en un poble on cada dissabte se celebrava el típic ball irlandès, com un esbarjo habitual. Sala de fusta molt espaiosa, rectangular i sense gaires garlandes. Una petita orquestra tocava des de l’entrada i els balladors en dotze rengles d’unes deu persones cadascuna, ocupaven quasi tot l’espai. Un home amb un micròfon anava anunciant els passos i els dansaires canviaven de rengle, s’ajuntaven fent rotllanes, tornaven a ocupar el seu primer lloc, somreien i feien tota mena de filigranes coreogràfiques. Els que observaven la dansa estaven asseguts en uns cadires enganxades a la paret, amb un mínim espai entre ells i els balladors. Una noia que dansava prop de la Lluïsa se li va acostar. —Do you dance? —Es va quedar astorada. Una noia la treia a ballar? Com era possible? Va trigar uns segons a contestar que era estrangera i no coneixia el ball. —I’ll show you! Come on! Mai no s’havia divertit tant. Quan uns anaven cap a la dreta, ella feia una finta cap a l’esquerra. Els del seu voltant reien i l’ajudaven a seguir. Va ballar fins que la festa es va donar per acabada, passada la mitja nit. Com n’era d’agradable sumar-se a una dansa tan complexa fins que s’aconseguia ser-ne una més! Suada i agraïda va marxar perquè a la casa on dormia havia d’entrar-hi abans de la una de la matinada. Els hauria besat i abraçat a tots per la inesperada acollida. La generositat dels que van permetre integrar una estrangera maldestra li va tocar el cor.

El seu recorregut va continuar per Galway i Sligo. Era tot molt bonic…, però el paisatge era la segona cosa més interessant. S’anava aturant a cases amb sostre de palla a prendre el te o a passar-hi la nit, a mansions que s’obrien a turistes per veure com es vivia en el segle XVIII fins finalment arribar a Belfast.

—Tu hi vas anar de imatge quan eres jove, oi? Vas viure aquest ambient bèl·lic —el Joan va interrompre el doll de records de la Lluïsa.

—Recordo haver vist un parell de cases cremades, molt a prop d’on m’allotjava, però em vaig pensar que eren incendis fortuïts. En aquella estada no comprava premsa local ni mirava la televisió. No tenia temps per això! Pobres pares! A casa els diaris portaven en primera plana la guerrilla de Belfast i no sabien com localitzar-me. Als seixanta, és clar, no hi havia mòbils, jo anava sense cap ruta fixa i em semblava que amb una postal a la setmana ja estarien contents.

—Si això ens ho fa un dels nostres fills, el mato! —La Lluïsa va trigar una estona a contestar. Fins aquell instant, al cap de quasi quaranta anys, no havia acreditat el valor d’uns pares patidors que entenien que el pas següent a l’educació era fer-li confiança i obrir-li la porta.

—Ara tenen mòbil. —Malgrat el pobre intent de justificar-se davant del Joan, va recordar amb vergonya la rebuda dels pares: cap retret per la manca de notícies. Les anècdotes viscudes li van semblar, de cop, del tot irrellevants. Volia recuperar el silenci que li calia per avaluar de nou els records. No havia tornat a casa amb la pell de cap lleó, i en aquell instant, per atzar, tancava l’abast del seu ritu iniciàtic.

 

 

2 comentaris Digues la teva

  1. Rita Udina ha dit:

    Bravo pels pares i bravo per la filla!
    I bravo per la que ho explica!
    Braaaaavo!

    M'agrada

  2. montse cristobal ha dit:

    Hola eulalia, un conte molt agradable de llegir. Gracies

    Enviat des del meu iPhone

    El 9 abr 2019, a les 18:17, Contes i lectures <comment-reply@wordpress.com> va escriure:

    Eulàlia Armengol posted: ” La Mireia i el Joan, el seu marit, miraven una pel·lícula sobre la Irlanda dels anys quaranta del segle passat. Es respirava la impossibilitat d’expressar-se sota el jou de l’església i el domini anglès. Els records de la Mireia eren uns altres i”

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.