—El Joan no m’estima!

La Clara estava anorreada. Es veia a si mateixa com la Dolorosa de la vitrina de casa l’àvia: amb set espases clavades al cor i la sang regalimant per sobre del vestit blanc de seda amb brocat d’or.  Mirava per la finestreta amb els ulls perduts, negats de llàgrimes. Cap dels seus pensaments anava en la mateixa direcció que l’avió que la duia a París. Un únic tema li col·lapsava l’enteniment.

—Sí, pobreta, està molt trista. És un pocavergonya! Vols dir? Potser sí. Ja li ho diré. Gràcies. Adeu.  Petons.

La seva mare parlava per telèfon amb algú i la Clara escoltà com explicava el seu tràngol a terceres persones. Era precisament per aquesta raó que no tenia ganes de confiar-li cap intimitat: els temes confidencials els convertia en debats oberts en els quals tothom era benvingut a participar. Matar-la? Arrancar-li el telèfon i llançar-lo per la finestra? La Clara mirava al cel reclamant a l’esquiva justícia divina que enviés una espasa de foc, o, si més no, que li fossin concedits munts de paciència per suportar la incontinència verbal de qui la va dur al món.

—Nena, la tia Lluïsa té entrades per a ella i les teves cosines per al concert del Serrat. Sí, sí, el d’aquesta nit al Palau. M’ha dit que, si vols,  et regala la seva.

—I per què me la regala?

—Dona! perquè et distreguis i estiguis contenta. Va, ves-hi, que us ho passareu bé. Et vindran a buscar a les vuit.  Arregla’t, que sembles una ànima en pena. I pinta’t una mica.

La Clara hauria fet hores de cua per anar a escoltar el Serrat i la tia Lluïsa li regalava una entrada a la fila sis de platea. Val a dir que, en les seves circumstàncies, no es veia amb cor d’anar-hi, però una mare decidida no admet excuses i va haver d’acceptar el regal per no sentir-la rondinar més. Tal com li havia anunciat, la van anar a recollir a casa i li van oferir conversa amable i divertida per fer-la riure.

—Llàstima que el Joan no sigui aquí —es torturava la penitent a cada nova cançó del noi de Poble Sec. El dolor quasi físic que sentia no la deixava gaudir de l’espectacle. Va trobar massa llarg el concert i, des d’aquella data, li va agafat un xic de mania al Serrat; associava les seves cançons al primer pitjor dia de la seva existència. No havia patit la mort de cap persona propera i aquella intensa sensació de sofriment li era totalment nova.  No entenia per què el Joan havia dit que ho deixessin córrer i sentia la necessitat d’explorar a fons tots els possibles motius d’aquella impensable infelicitat.

Uns dies més tard de l’anada al Palau, una telefonada fortuïta de l’oncle Eduard havia estat l’origen del viatge a París.  Caldria introduir aquí que a l’Eugènia Pons i Canadell, mare de la Clara, mai li havia estat possible contestar senzillament: “bé” a la convencional pregunta de “com esteu?”.  Solia explicar, fil per randa, com es trobaven tots i cadascun dels membres de la família i quines eren les circumstàncies precises que els feien estar tristos, il·lusionats, esperançats o contents com a gínjols.   El tema de la ruptura de la Clara i el seu estat de decandiment feia dies que eren exposats amb tot detall a qualsevol familiar o amic que feia aquella innocent introducció de cortesia, ja fos per via telefònica, ja fos de manera presencial.

Després d’assabentar-se del problema, l’oncle Eduard va proposar a la seva germana Eugènia que la Clara l’acompanyés a un viatge a París que ell havia de fer per reunir-se amb uns col·legues arquitectes. La neboda podria visitar la ciutat mentre ell treballava i, als vespres, anirien als locals de moda i a sopar a bons restaurants. Segur que s’ho passaria bé, es distrauria i li marxarien les cabòries.

Sis anys enrere la Clara ja havia estat a París amb l’oncle Eduard i la tia Lola. Sempre deia que volia tornar-hi, però ara, no. No estava d’humor. Després de dos dies de guerra psicològica de la mare i davant la insistència del mateix oncle, va claudicar.

A l’aeroport d’Orly l’esperava l’oncle Eduard amb el somriure afectuós que l’embolcallava com una bufanda flonja i càlida. Era un home extravertit i tendre que no havia tingut filles i tractava la Clara com si ho fos: l’havia aviciat des que era petita.

Al matí la neboda vagarejava sola per París sense cap ruta especial, pensant tothora com hauria estat de meravellós fer aquestes vacances amb el seu –ara ja no- Joan. A l’hora de dinar es trobava amb l’oncle per fer l’àpat junts. El primer dia els van acompanyar els dos arquitectes que treballaven amb ell: un de gran amb cabells grisos, cara afable, duia un elegant vestit de franel·la gris, camisa blanca enlluernadora i una corbata de seda morada. El més jove, d’uns 30 anys, vestit de manera més informal –però força estudiada-,  tenia una mirada intensa, com encuriosida per tot.   Tots dos eren amables amb la Clara i procuraven mantenir una conversa que no fos de negocis perquè hi pogués participar. L’arquitecte més gran va donar-li una conferència magistral sobre com s’havia de fer la barreja adequada per a l’amanida, amb indicacions pràctiques: el toc precís de pebre, acabat de moldre, l’heretgia d’utilitzar qualsevol mostassa que no fos de Dijon… La Clara pensava que parlar durant un quart d’hora sobre com tirar un raig d’oli sobre una fulla d’enciam tenia molt de mèrit. La gent gran sovint sobrevalorava els temes gastronòmics. Mentre l’arquitecte de més edat dissertava sobre l’amanida amb gran entusiasme i gesticulació, la Clara no podia evitar que el pensament li marxés cap al Joan. Per què no l’estimava?

L’arquitecte jove tocava temes més interessants, explicava anècdotes divertides sobre els seus viatges, com havien hagut d’intervenir en una escola on s’havien descuidat de fer l’escala, i altres històries que, malgrat tot pronòstic, la van fer riure. Com a mínim, pensava, aquest li feia passar l’estona fins que podia tornar a aïllar-se per fer-se les preguntes que només li hauria pogut contestar el Joan.

De nit, la duien a sopar a les Halles, on ara hi ha el Centre Pompidou, a menjar ostres al Pied de Cochon, acabades de portar d’Arcachon: semblava que es ficava un trosset de mar a la boca. Les servien en grans paneres, sobre gel, i era una delícia anar xerrant i deixar caure petits rajolins de llimona dins de cada mol·lusc. Els amics francesos van fer-les acompanyar amb un champagnede Reims.

—Abans de beure’l, olora’l —li va dir l’oncle.  Després de molts anys, la Clara continua ensumant primer la copa, abans d’acostar-hi els llavis, i recorda aquella olor fresca i suau.  Als dinars va deixar de venir l’arquitecte gran, però al jove, al Jean-Luc, semblava que li anava bé afegir-s’hi cada dia.  Un vespre que també els va acompanyar per ensenyar a la Clara una boîte que estava molt de moda,  l’Eduard i ell parlaven amb entusiasme d’una festa a la casa familiar del segle XVIII que tenien els pares del Jean-Luc prop de Fontainebleau. No era un tema que interessés la Clara i va desconnectar, però anava somrient de tant en tant per fer veure que n’estava al cas i poder anar donant voltes al magí sobre el seu monotema.

Els dies fora de casa se li feien llargs i ja en tenia prou d’aquella escapada a París. L’endemà va decidir tancar el bitllet de tornada per divendres al matí en lloc de diumenge al vespre, tal com havia dit inicialment. A l’oncle també li aniria bé deixar de fer-li de mainadera i podria tornar a casa seva, a Narbona, abans del cap de setmana —es justificava la Clara—. A l’hora de dinar li ho va comentar a l’oncle.

—Però què dius ara, filla? Com te’n pots anar abans de dissabte? —contestà amb una cara de perplexitat propera a l’esglai. En Jean-Luc, l’arquitecte jove, gesticulava exageradament i se sumava a les protestes de l’oncle. La Clara pensava que tots plegats en feien un gra massa amb això de la cortesia francesa i es va inventar una excusa de feina que impossibilitava, de totes passades, que es quedés ni un dia més a París.  L’oncle movia el cap d’una banda a l’altra i mirava el Jean-Luc mentre alçava les espatlles i obria els braços com si estiguessin davant d’un petit desastre. També s’havia empeltat de les tècniques de la comédie française, pensava la Clara.  Aquell vespre un missatger va trucar al pis de la rue Jacob i li va lliurar un petit ram de muguet amb una afectuosa nota de comiat del Jean-Luc, animant-la a tornar i continuar visitant la regió.

—Quin noi tan educat. Li demanaré a l’oncle que em faciliti la seva adreça per donar-li les gràcies. —La Clara tenia pressa per tornar a casa i burxar en per què l’havia plantat el Joan. Com es pot deixar d’estimar així, tan a la lleugera? Trucaria a la Glòria, la seva amiga d’escola, i quedarien per parlar-ne. Li calia esbravar-se i en aquest viatge només havia tingut que distraccions.

Un cop embarcat l’equipatge, l’oncle Eduard, consirós i amb una certa tristesa a la mirada, no es va poder estar d’insistir:

—Encara no entenc per què te’n has d’anar avui. Pobre Jean-Luc s’ha quedat molt decebut.

—Vols dir que no en fan un gra massa aquests francesos? No acudir a la seva festa tampoc és un cataclisme.

—Però, que no ho has entès? La festa l’havia organitzat per a tu! Volia que coneguessis els seus amics i la seva família. El xicot s’ha enamorat de tu.  Em va dir: Votre petite nièce m’a ébloui. Un noi tan preparat, d’una família excel·lent… Et volia convèncer perquè et quedessis quinze dies més. L’has deixat ben plantat.

—No, home, no! Fuig! En tan poc temps no es pot haver enamorat —va protestar la Clara amb un aire d’incredulitat sorneguera sobre les intencions del Jean-Luc. S’acomiadà fent-li dos petons i una abraçada a l’oncle que la mirava astorat, incapaç de reaccionar.

—Gràcies per tot, oncle, i molts petons a la tia Lola. Adeu, adeu!

—Adeu, preciosa! Ara truco als teus pares per dir-los que t’he embarcat sana i estàlvia.

Dins la cabina de l’avió la Clara es posà bé el cinturó de seguretat, respirà fondo i mirà distretament per la finestreta. De mica en mica el dolor físic per la pèrdua se situà sota del jersei, a l’altura de l’estómac. Sospirà i els ulls se li humitejaren.

—El Joan no m’estima.