Silencis


 

Era el mes d’agost i feia molta calor. La Lluïsa seia a l’eixida i corregia un treball que havia de presentar la setmana que ve. L’àvia li deia que tenia la “imaginació tropical”, igual que una avantpassada cubana. Era una manera afectuosa d’anomenar-la bufanúvols o somiatruites; en qualsevol cas, devia tenir raó perquè, ara mateix, li resultava difícil centrar-se en el text que tenia al davant i, no se sap per quins set sous, pensava en què li regalaria a la tia Lola per Nadal.

—Li agradarà una manta ben suau per seure davant la tele? O millor un marc per posar-hi una fotografia de l’oncle, que en pau descansi. —La Lluïsa estava ben capficada en aquest tema i, quan el va resoldre, va continuar on la duia el fil del seu pensament:

—I què faré aquest any pel dinar de Nadal? Serem uns quinze i no m’ho vull complicar gaire, però que faci patxoca.

El Joan va passar-li pel davant.  La Lluïsa va obrir la boca per formular-li la mateixa pregunta en veu alta, però la tornà a tancar mentre reia per dins. Ara no és el moment. Duien vint-i-quatre anys casats i, tot i que el Joan coneixia prou bé les seves intervencions extemporànies, era millor no provocar una resposta que li tallaria la vena d’il·lusions en què acabava d’entrar.

Al marge inferior del text que hauria d’estar corregint va començar a escriure la llista dels possibles regals de Nadal, per si en una altra hora se n’oblidava. Havia trobat l’excusa ideal per fugir del tedi que li provocaven els fulls de paper que reposaven sobre els genolls: la preparació del dia de Nadal. L’únic fre que obstaculitzava la seva imaginació eren els diners. Potser, ben mirat, pensava, també era una sort. Si n’hagués tingut molts no existiria el repte. Aconseguir un objecte que fes content qui el rebia i que ella pogués pagar també formava part del joc. De vegades, coses de poc preu havien arrancat un aplaudiment sincer en el receptor. El Miquel, el germà gran del Joan,  anava al Loewe el dia vint-i-quatre de desembre a la tarda i en sortia amb regals per a tota la família: paraigües i fulards de seda per a les dones i carteres i cinturons de pell per als homes. Això, la Lluïsa ho considerava com anar a buscar bolets al colmado. Potser un pressupost més ampli li hauria permès no donar-hi tantes voltes…, però, no. Així ja li anava prou bé.

El Joan es dirigí a la paret del fons de l’eixida i descargolà la mànega d’aigua.

—Vaig a regar perquè sembla que tot està molt sec. —No hi havia foc i mai es dutxava a cop de mànega… una informació innecessària. La Lluïsa li féu una llambregada i es guardà els comentaris.

El marit regava, absort en la feina, i el resultat era una tasca eficaç: ni un pam de terraplè massa xop ni cap terròs sec. Quan era la Lluïsa qui ho feia, la criticava. —Aquí has fet un bassal i allà no ho has ni mullat. —La solució havia estat òbvia:  sempre regava ell.

—Aquests geranis tenen cucs. Els hauries d’arrencar. Que em sents, Lluïsa?

—Mmm…

—Per què tothom ha de dir que no li agrada el Nadal? —rumiava la Lluïsa—. Segons la Carme, gastes molts diners en bestieses, menges més del que et convé, vas amunt i avall fent visites a la família, has d’aguantar sobretaules interminables amb gent que repeteix la mateixa història any rere any, has de comprar roba nova per a tu i per als fills i un no parar que dura més de quinze dies. I de les nadales, ja ni en parlem. Vinga escriure gent que t’acabes de trobar a la feina. Sempre amb la sensació que has quedat malament amb algú rellevant. Tot plegat fa del Nadal un malson.

Aquest raonament de la Carme, la seva germana, no era ella sola qui el compartia. Molta gent pensava el mateix. El Jordi, un amic de l’escola,  ja fa anys que per Nadal va renegant i dient que es voldria amagar fins que tot hagués passat. La Lluïsa creia que era perquè els faltava la gent que estimaven. A ella també li faltaven el pare, la mare, l’àvia, un cosí… sempre manquen amics o família que hauria volgut tenir a prop. Tanmateix, amb aquesta manera de veure les coses, la festa de Nadal només hauria sobreviscut a una generació.

Quan pels voltants de Nadal es trobava amb gent coneguda, el comentari de rutina era un rebuf sobre “quina llauna, aquestes festes, ja tinc ganes que s’acabin”. La Lluïsa no gosava contradir aquest corrent modern de menystenir les tradicions i pensava que no sabien quants moments de felicitat es perdien.

—Quan acabi vols que anem a prendre un gelat? —El Joan, que ja havia tancat l’aixeta, es permetia baixar la concentració per passar al tema següent. Una cosa darrere l’altra.

—Sí…

—Quin poc entusiasme! Si estàs molt enfeinada, deixem-ho.

—No, no. Jo també he acabat. Som-hi!

Ara sí que li havia tallat les oracions. La Lluïsa recullí els papers i, mentre el Joan deixava pausadament la mànega al seu lloc, com si el cos de bombers hagués de venir-la a inspeccionar, ella l’esperà a la porta de l’eixida mirant-lo. Li feia gràcia comprovar com n’eren, de diferents. El Joan es podria dir que era correlatiu. Intentar interrompre la seva ruta era inútil. Només endarreriria el procés inexorable que havia iniciat, perquè acabaria explicant amb tota mena d’arguments per què fa aquella feina, quins són els motius de pes per no deixar-la a mig fer, per continuar després de l’instructiu parèntesi, fins a destacar els objectius estratègics que s’assoliran quan culmini la tasca. Sí. Era correlatiu.

—Jo el vull de xocolata, i tu, Lluïsa?

—De gerds, però que sigui ben gros.

Caminaven pel passeig que voreja el mar, l’un al costat de l’altre, llepant tranquil·lament els gelats. El silenci que s’establí mentre se’ls cruspien li va permetre a la Lluïsa recuperar el tema encetat a l’eixida.

—És que mi m’agrada el Nadal —es justificava a sí mateixa—. M’agrada reunir la família, preparar els obsequis i parar una taula que faci goig, on tots acabin dient bestieses i rient. Les tovalles que posaré aquest any seran les que em va regalar la tia Lola, així estarà contenta. Les hauré de rentar perquè groguegen. Potser que les dugui a planxar. Amb tantes randes les hauria d’emmidonar i això sí que em fa mandra. Decidit! A la planxadora. De l’alegria d’aquesta decisió alliberadora se li va escapar un somriure triomfal. Per sort el Joan estava concentrat en una engruna de galeta del gelat que li havia caigut sobre la camisa i l’espolsava amb cura per no tacar-se. Que n’era, de polit! Com embolicaria els regals? Cada any ho feia amb un estil diferent: rústic, tradicional, infantil, i els guarnia amb boles de colors, caramels, ninots… Ara mateix no se li acudia res nou i original. Calia pensar-hi. Els rodolins que acompanyaven cada regal ja els faria segons la inspiració del moment.

—Quin mar més tranquil, avui. Fa un vespre molt agradable, oi, Lluïsa?

—Sí, molt.

No. No feia cara d’enfadada, va pensar el Joan mentre mirava la Lluïsa. Ella només estava callada quan tenia alguna cosa al pap i després, quan ho deixava anar tot alhora, n’hi havia per tremolar. De resquitllada va fer un cop d’ull al rostre de la seva dona. No augurava cap tempesta. Se la veia plàcida i més aviat satisfeta. El Joan no era dels que buscava tres peus al gat, però aquell silenci tan perllongat no sabia com interpretar-lo. La Lluïsa era xerraire de mena i qualsevol tema li era bo per encetar debats apassionats.  És que també s’ha fet gran, la Lluïsa —va sentenciar el Joan— i,  amb els anys, tothom s’asserena. De vegades sembla que no sigui capaç de gaudir d’un dia tranquil sense embolicar-se en una dèria o altra. M’alegro que comenci a prendre’s la vida amb calma. Per reblar la complicitat amb el silenci de la Lluïsa, que valorava com una comunió perfecta, va dir:

—M’agraden les tardes d’estiu, amb aquesta pau.

La Lluïsa acabava de prendre una decisió: gall d’indi! —Encara que sembli que no tinc imaginació, a mi m’agrada perquè és tot un símbol del Nadal en família. Un gall d’indi ben gros, com els que surten a les pel·lícules de dibuixos animats, faria molt goig, i l’envoltaré de prunes i pomes cuites. Quan arribi a casa trucaré a la tia Lola per preguntar-li quin farciment hi posava ella.

—Sí, estimat, a mi també.

 

6 comentaris Digues la teva

  1. montse cristobal ha dit:

    Eulalia, que interessants els pensanents d un i altre personatge de la parella.
    Abraçada

    Enviat des del meu iPhone

    El 30 abr 2019, a les 10:17, Contes i lectures <comment-reply@wordpress.com> va escriure:

    Eulàlia Armengol posted: ” Era el mes d’agost i feia molta calor. La Lluïsa seia a l’eixida i corregia un treball que havia de presentar la setmana que ve. L’àvia li deia que tenia la “imaginació tropical”, igual que una avantpassada cubana. Era una manera afectuosa d’anome”

    M'agrada

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      Gràcies! La complicitat poden ser silencis o respecte per la diferència.

      M'agrada

  2. Rita Udina ha dit:

    Quin conte tan amorós

    M'agrada

  3. lacosina ha dit:

    Ets una autèntica artista, noia!!!!

    M'agrada

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      😂😂😂

      M'agrada

  4. Jordi ha dit:

    Tan bo com tots! Sobre tot, no em donis de baixa!

    Jordi Ametller

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.