—Hola, catalán!

            —Tu també m’has de tocar la pera, Kamsa?

            —Et sap greu? Al barri tothom t’ho diu.

            —Precisament. Ja en tinc els nassos plens que a Catalunya em diguin el catalán.

            —Tio, quan vam venir del Pakistan i sentia que et deien el catalán, jo ho interpretava com una mena de títol de respecte. La majoria érem asiàtics, sud-americans o del Camerun… L’únic català eres tu. El meu ídol!

            —Aleshores tu eres una criatura i et pensaves que tothom anava de bona fe. Hi ha molt inadaptat cabró, per aquests verals.

            —Em sembla que avui has sortit amb el peu girat. Va! Baixem al carrer i anem a fer una birra!

            —No estic d’humor.

            —Es nota. Però, guaita, jo també hauria d’estar cabrejat. Els de casa han marxat a Faisalabad, al casament d’una cosina. Els casaments allà sí que són divertits. Ens hi estem quasi una setmana de festa. Acabes mig mort, però són genials.

            —I per què no hi has anat?

            —Ves, ara, just abans de Nadal, a la Uni tenim un examen presencial, que per mi és vital. A més, haig d’acabar un treball i també l’haig de lliurar aquests dies. No em puc permetre marxar.

            —Et quedaràs sol per Nadal?

            —Bé, nosaltres el Nadal no el celebrem. Només fem festa, com tothom, i comprem torrons perquè la mare és molt llaminera. Però res de gall d’indi, ni canelons, ni arbre.

            —Jo cada any anava a casa dels tiets de Tortosa. Ens ho passem d’allò més bé amb els cosins i nebots! Una gresca absoluta. Però ara, m’han ben fumut. La tia Empar ja m’ha trucat per dir-me que li sap molt de greu però que no hi vagi. Quina merda!

            —Doncs dinem junts! No faig l’aloo kema i les samosses tan bones com la mare, però déu-n’hi-do.

            Mentre els dos homes xerraven al replà d’un bloc de pisos del barri del Bon Pastor, s’obrí una de les portes i aparegué la senyora Remedios amb l’uniforme complet de campanya: sabatilles a retaló, mitjons de llana, vestit de llana de quadres i una bata de cotó florejada, sense mànigues, que la protegia de les eventuals esquitxades de l’oli de fregir peix.

            —¡Ea, catalán. A ti te quería ver!

            —Vejam, què se li ha espatllat, ara? Que ja no ve el sobrino?

            —¡Niño! Que yo no quiero molestar. ¿Cómo quieres que venga mi sobrino? Ahora tiene la excusa para dejar a su pobre tía sola como una mona. ¡Nada, nada!. Ya veo que te pillo mal. Llamo al lampista y listos. Adiós, hijo.

            —Vinga, vinga, senyora Remedios. Ara no se’m posi susceptible. Torna a ser la cisterna? —Amb un moviment del cap es va adreçar al veí pakistanès— Ja ens veurem, tu! Vaig a fer de lampista-catalán-sense-fronteres. —Tornà a mirar la senyora Remedios, que aguantava la porta mig oberta— Anem, que ja l’hi arreglo!

            L’Isidre s’afanyava a reparar per enèsim cop la vella cisterna i la veïna, que encara no havia anat a buscar el pa per aconseguir la seva dosi de conversa diària, se li va posar a xerrar, asseguda a la vora de la banyera. El tema venia a ser el mateix que el de feia una estona, amb mínimes variacions: estaria sola per Nadal i malparlava del govern que la tenia aïllada. Per neutralitzar el to dramàtic de les lamentacions, l’Isidre la va interrompre, rient:

            —No es queixi tant, senyora Remedios, que el paki i jo estem igual! Coses que passen! Quan hi ha una pandèmia…, toca’t els collons!

            —¡Jesús! ¡No me seas mal hablado, niño! Oye, que ayer me enteré de que a la realquilada peruana de enfrente, la que tiene el niño pequeño, le han pedido que se vaya del piso durante las fiestas. Los propietarios se van a Jaén, con la excusa de un trabajo, y no quieren dejarla sola en casa. Deben de tener miedo que les abra los cajones. ¡Mala gente!

            —Ja raja bé, l’aigua! A veure si s’acostuma a no tibar tan fort i no se li espatllarà a cada moment. Apa, adeu!

            —¡Gracias, guapo! Los catalanes sois unos desaboríos pero tú eres un sol.

La taula de Nadal feia molt de goig. Presidia la senyora Remedios; a la seva dreta, el catalán, i a l’esquerra, el Kamsa. La Vanesa, la peruana rellogada, i el seu fill Alvarito estaven asseguts en l’espai que quedava entre els dos homes.

            L’Isidre no va trobar a faltar l’escudella i carn d’olla de la tia de Tortosa perquè el Kamsa va fer un menú pakistanès deliciós; això sí, acompanyat amb el cava de Sant Sadurní que ell havia comprat. La senyora Remedios va encarregar-se dels polvorons, el massapà i els torrons i la Vanesa va contribuir amb unes postres de pomes al forn farcides de moniato, per mantenir la tradició del seu país.

            L’Alvarito sempre recordarà aquell Nadal extraordinari. El catalán va traginar un tronc de fusta corcada, el va dipositar al costat de l’estufa catalítica i el mig tapà amb un tros de manta. Tot seguit va iniciar una mena de càntic, com si es preparés per a un estrany exorcisme, li va donar un bastó al nen, i el va animar que atonyinés el tronc:

            —Ben fort! Fins que cagui! —L’Alvarito picava, concentrat en la tasca que li havien encomanat, i el catalán cantava. L’últim pas de la litúrgia de l’exorcisme consistia a marxar a la cuina per dir unes paraules i tornar a correcuita al menjador. A la següent bastonada, van brollar de sota el tronc monedes de xocolata recobertes d’or, llaminadures i joguines. Màgia pura!

            Les rialles dels grans es barrejaven amb els xiscles de l’Alvarito i les seves expressions de joia infinita, del tot descontrolada. La senyora Remedios, mudada, amb el monyo ben tibat, aplaudia l’espectacle de les joguines que sortien de sota aquella manta galdosa.

            Una boira baixa, o eren vapors de tendresa?, planava pel menjador.

Feliç Nadal, estimats meus, com sigui i amb qui sigui!