—On anem?

—On vulguis, reina.

—No comencem, Albert. Sempre soc jo la que diu on anem i què fem. Va! Se suposa que els xicots porteu la iniciativa.

—És que a mi m’és igual on anem. On tu vulguis ja m’està bé.

L’Albert, amb cara de demanar clemència, no tenia ni ganes de discutir ni ganes de pensar on anirien el dissabte a la tarda amb la seva xicota. Va mirar-la i, davant la cara d’enuig d’ella a punt d’esclatar, com sovint feia quan li retreia la seva passivitat, va apressar-se a fer una proposta agosarada:
—Al cine! Podríem anar al cine, no et sembla?

—Al cine, al cine…, tens pensada alguna pel·lícula?

—Tant se val! Si ara anem a buscar La Vanguardia per mirar la cartellera ens hi estarem molta estona. Millor que ens fiquem al cine del barri i segur que ens agrada el programa. Sempre hi fan bones pel·lícules.
La Fineta estava de molt mal humor. El seu xicot era un sòmines i ella hauria desitjat un home amb empenta. Però ara no podia dir que no.  Això em passa per demanar-li que tingui iniciativa. Iniciativa, l’Albert! —la Fineta es compadia de si mateixa.

L’Albert havia començat a treballar d’aprenent al taller del pare de la Fina i es coneixien des de petits. Mentre el noi feia cua per comprar l’entrada al Texas, ella  intentava recordar com era possible que sortissin junts. En quin moment se li havia declarat? Com és que ella hi havia accedit? No ho tenia clar. El veia cada dia al taller, eren veïns, anaven als mateixos esbarjos i ballaven a les mateixes festes majors. Fins i tot a un jove tan poc atrevit com l’Albert se li esvalotaven les hormones quan ballaven Cuando calienta el sol. Una arrambada va portar a ballar ajuntant les galtes, ben enganxats, i, en tornar a casa, anaven agafats de la mà, en silenci. L’Albert es va convertir en el xicot que se li podia arrapar en els balls i a qui deixava agafar-li la mà. En una revetlla, amb unes quantes sangries de les de Cointreau i ginebra mal col·locades a l’estómac, es van començar a fer petons i a l’Albert semblava que li agafava una passió desconeguda que va engrescar-la.

Això, va ser —pensava la Fineta—. Vaig confondre un adolescent que anava calent com un mico amb un noi enamorat. Mai se’m va declarar. Fins que un dia jo li vaig preguntar si m’estimava i ell va contestar: és clar! Ve’t-ho aquí el nuviatge penós que tinc. La mare no para de dir que quina sort, que els pares tenen un colmado que sempre està ple de gent, que ell és tan bon noi; però no n’estic convençuda. Potser sí que serem feliços, si ser feliços vol dir que no passi mai res i que hagi d’acabar comprant-me un periquito perquè em doni conversa.

—T’ha agradat la pel·lícula, reina?

—Què vols que et digui? L’argument semblava que se l’inventaven sobre la marxa.

—Però sortia el Rock Hudson, que a tu t’agrada molt..

—M’agrada quan fa d’heroi d’una història romàntica. Aquí s’enfila en un trineu vestit d’esquimal, es passa tota l’estona sota una tempesta de neu cridant als gossos “arri, arri!”, arriba a una cabana, va a garrotades amb un altre guarnit amb pells d’os i torna a agafar el trineu: més tempesta de neu, més gossos i més “arri, arri”. No se li ha vist la cara en tota la pel·lícula i han fet sortir una noia al final, que no venia a tomb de res, i apa, fi. A sobre, en blanc i negre. Amb franquesa, no m’ha agradat gens.

La Fineta anava fent la seva abrandada crítica de cine i l’Albert la seguia sense replicar. Van anar caminant pel carrer Còrsega fins arribar al passeig de Gràcia.

—Vaig a comprar tabac a l’estanc d’en Manel. M’esperes?

—Mentre tu xerres amb el Manel aniré a mirar l’aparador de la botiga de moda d’aquí al davant. Pren-te el temps que vulguis, que jo ja m’espavilo.

La roba que venien a la botiga del passeig de Gràcia era inabastable per a la Fineta, però li agradava aturar-s’hi, mirar què era el que estava més de moda i intentar copiar-ho amb la seva padrina, la tia Teresina, que tenia el corte. Aquell dia hi havia exposada una parella de maniquins vestits per triomfar en societat. La Fineta badava davant dels models: el de dona amb un elegant abric de color cru i el d’home amb un vestit blau fosc, camisa blanca i una corbata de seda natural amb llunes.

Quan va notar el xicot al costat, ella li tibà la màniga.

—Veus?, així és com t’hauries de vestir. M’agraden els homes amb aquests teixits anglesos, que es nota que són de qualitat. —La Fineta anava dissertant sobre les virtuts de l’elegància en un home.
El noi, al seu costat, com sempre, en silenci. Quan va haver acabat la xerrameca, se li agafà del bracet i li digué:

—Anem! Em ve de gust una orxata —en aixecar la vista per mirar l’Albert, va fer un saltiró i es va tapar la boca amb la mà. Davant seu tenia un home jove, desconegut, que semblava talment el maniquí de l’aparador, com si hagués traspassat el vidre i s’hagués posat devora seu. La mirava enriolat i, amb una veu pausada però amb un toc de malícia, va dir:

—A mi també em ve de gust una orxata. Més avall hi ha un lloc on la fan molt bona.

La Fineta encara no s’havia refet de l’astorament i va mirar a totes bandes per veure on era l’Albert. Aquell tanoca encara devia ser a l’estanc xerrant de futbol amb el dependent. Tornà a fixar-se en el magnífic exemplar d’home ben engiponat, que s’havia apartat un parell de passos per deixar-la recuperar de l’ensurt i mantenia la mà dreta estesa en direcció a l’Orxateria Valenciana de la Gran Via, esperant que la noia es decidís a acompanyar-lo.

Amb l’esguard fixat en els ulls del jove-ben-vestit, la Fineta premé els llavis, feu una breu ganyota i contestà amb veu clara:

—Sí, vull una orxata. Anem.