Animal de companyia


Un gos calia treure’l sovint al carrer; l’Angelina tenia més de vuitanta anys i no es veia amb cor de tant trasbals amunt i avall. Els gats mai havien estat animalons de la seva devoció. No sabia per què, però no li feien peça. Tampoc no volia que els fills li regalessin animals exòtics que acabarien destarotant l’ecosistema de la regió. Per això, quan va aparèixer aquell animaló tan bonic i espavilat a la seva eixida, va pensar que miraria de guanyar-se la seva amistat.

De primer, li donaria menjar. No sabia ben bé quina era la seva dieta però anà experimentant fins que la Pepita, perquè va decidir anomenar-la Pepita, va acostumar-se a la seva presència. Als matins xerrava amb ella. La criatureta es quedava molt quieta, amb els seus ulls eixerits fitant els de la velleta. Escoltava les cabòries de la dona: que si ara els fills no podien venir els caps de setmana, que si tenia congelades quatre dotzenes de croquetes esperant que els desconfinessin… L’atenció de l’animaló era màxima. Per això l’anciana s’hi va acostumar. Havia aconseguit una companyia per compartir la soledat: la Pepita era bufona, juganera i tenia el do innat de saber escoltar.

Al cap i a la fi, no havia estat pas tan difícil trobar l’animal de companyia que li calia. La sargantana Pepita era un amor!

3 comentaris Digues la teva

  1. Elvi ha dit:

    Molt xulo el relat i molt imprevisible!

    M'agrada

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      Gràcies! 😘

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.