Una nit de jazz


Començava a tocar l’orquestra i a la tia de l’Elvira li venia més de gust anar a dormir que no pas participar en les ballarugues.

—Nosaltres marxem, Elvira. És tard i estem cansats. No. No t’aixequis. L’Eudald t’acompanyarà a casa. Tu queda’t amb el jovent. —L’Antonieta, la tia de l’Elvira, s’adreçà al noi que seia al costat de la neboda— Oi que no et sap greu, Eudald, maco?  —I tant que no! Ho faré amb molt de gust.

L’entusiasme amb que va respondre l’Eudald no era tan sols una rèplica de cortesia, però l’Elvira mirava els oncles amb una súplica al ulls; acabava de conèixer el seu veí de taula i li havia semblat eixelebrat i poc de fiar. No li feia gens de gràcia que li encolomessin com a acompanyant, però no va gosar protestar davant la colla. L’Antonieta va fer-li dos petons de comiat, va agafar del bracet el marit i, tots dos junts van marxar del jardí on havien sopat, mentre comentaven les incidències de la nit. 

L’Elvira era prima, morena, amb els cabells negres, ondulats, pentinats amb brillantina, com marcava la moda dels anys trenta. Uns ulls grossos de color de mar blau, transparents, il·luminaven el rostre bru. L’encant de l’Elvira no residia només en la vistosa paleta cromàtica del seu rostre: era riallera, d’enginy esmussat i tot l’encuriosia. Tanmateix aquella nit no semblava ella mateixa: no badava boca i mostrava un posat consirós. Feia quinze dies que l’havia plantat el seu xicot, l’hereu i fill únic d’una vídua terratinent, que li havia previst un futur que no passava pas per casar-lo amb ella: volia una pubilla rica. En tenia una de clissada que aconseguiria incrementar el patrimoni familiar i no estava disposada que uns ullets blaus li esgarressin el programa.  

Donya Maria, de pitrera voluminosa, anques estretes i mirada perdonavides, era tot un caràcter, acostumada a manar. L’home no l’havia retopada mai, o, si ho havia fet, ella no l’havia escoltat. El fill seguia el capteniment del pare i obeïa qui servava la bossa dels doblers. Els ulls blaus tenien ben encaterinat al fill,  però la mare va ser inflexible: el casament amb l’hereva del mas Roig havia estat emparaulat i decidit.

 —No t’hi obliga ningú a casar-t’hi amb la pubilla Roig.  Si no hi estàs conforme, pots anar a Barcelona a fer de dependent de El Siglo—. Aquesta frase, la mare l’havia repetit mantes vegades. Tantes, que un dia el fill havia anat a ciutat a comprar-s’hi unes camises i veure si li esqueia la feina. Per la banda de donar la raó al client, no hi tindria problema, ja ho feia a casa a tothora…Malgrat que, tot el dia a peu dret devia ser molt cansat i, un altre punt en contra, els horaris eren força desavinents. La minyona li duia l’esmorzar al llit a les nou del matí, just quan s’obrien els grans magatzems. Els horaris del tren per anar a la feina no li encaixaven amb la seva rutina.  Aquest punt va ser decisiu. El Narcís havia heretat el caràcter tou del pare i les cames esprimatxades de la mare. 

—Els músics ja marxen. Anem a escoltar jazz a es Codolar! —va suggerir l’Eudald als amics que feien la sobretaula del sopar. Tothom va acceptar de bon grat; hi anaven sovint i no calia insistir-hi.  A dues cantonades del restaurant l’Eudald va entrar en una casa de la vila vella i va sortir-ne amb una maleta. L’Elvira va reconèixer l’aparell de “His Master’s Voice”, com els que anunciaven a La Vanguardia. Era el primer que veia de veritat.  

Es Codolar era a prop i els amics de l’Eudald es van instal·lar asseguts a la sorra, alguns recolzats en roques prop de l’aigua, altres encara drets. L’Eudald va donar corda a l’aparell amb una maneta, va posar un disc i es va començar a sentir el piano de l’Errol Gardner, acompanyat d’orquestra. L’aigua que arribava mansa, amb ganes de refrescar la nit, feia un soroll somort, suau. Els fanals del camí de la muralla de la vila es reflectien en l’aigua i lluny, prop de l’horitzó, uns llums feien pampallugues: eren les barques que anaven a botera, a pescar calamarsos.

L’Elvira feia estona que no pensava en el Narcís ni en la tragèdia que l’havia fet marxar de Maresme. Tot era màgic: les roques, el mar encalmat, la música i aquella colla de joves que deien bestieses i la feien riure. L’Antonieta l’havia encertat.  —Que l’Elvira vingui a Tossa passar un parell de setmanes amb nosaltres. Allà hi ha molta jovenalla; es distraurà i s’ho passarà bé—.  No li havia costat ni vint-i-quatre hores entrar en un món de gent que parlaven d’art, de jazz, que vivien a molta distància de les restriccions socials i culturals del seu entorn del Maresme. Escoltava i es deixava amarar pel moment.

Quan ja portaven tres discs de diferents intèrprets de jazz, l’Eudald va iniciar la conversa amb l’Elvira. La va fer riure amb els comentaris sobre els costums estrafolaris de les seves ties conques. La xerrada va derivar cap a l’art, perquè es veu que l’eixelebrat pintava i en parlava amb passió. Entre els seus amics hi havia també altres artistes que havien convertit Tossa en una punt de trobada i d’intercanvi de les noves tendències. 

 —Comença a clarejar! —va observar espantada, l’Elvira— els meus oncles em mataran!

—No. Ja ho saben que ens quedem a escoltar música fins la matinada. No t’amoïnis. Va, marxem, si et quedes més tranquil·la.  Ep, nois! —es va adreçar al reduït grup d’amics que quedaven mig ajaguts a la sorra— M’emporto la música! Demà ens veiem a la platja. 

 L’Elvira es va asserenar en comprovar que l’Eudald no es feia pregar per dur-la a casa. Era força educat. Per primer cop, se’l va mirar de dalt a baix. Duia una camisa blanca arremangada fins al colze, uns pantalons blancs de fil amples i, en lloc de cinturó, una corbata. Als peus, unes espardenyes de betes, molt noves. S’endevinava que vivia a l’aire lliure. Tenia la pell encara més colrada pel sol que la d’ella. Els cabells curts ben tallats, amb clenxa al costat. Ulls negres i somriure blanc. La inspecció silenciosa no va passar desapercebuda per l’Eudald que li retornà amb una mirada burleta i afectuosa, com si fossin amics de feia temps.

 —Anem—! L’Eudald li agafà la mà per ajudar-la a aixecar-se de la sorra i trigà una estona llarga a deixar-li anar. Van caminar de costat, en silenci, fins arribar als carrerons estrets del centre del poble. L’Elvira no coneixia el camí per on anaven. Davant d’una casa amb reixes de ferro treballades, l’Eudald s’aturà. Va deixar el tocadiscs a terra i, sense trencar el silenci que havia sostingut fins aleshores, s’enfilà com un mico fins a tocar de la finestra del primer pis de la casa.

L’Elvira no reaccionava. Què feia aquell boig? Fins ara li havia semblat encisador, però es veu que la primera impressió, que era un eixelebrat, era la bona. No sabia on amagar-se.  L’Eudald picava amb el puny al vidre de la finestra.

—Martí, Martí! Obre’m. Soc l’Eudald—! Per la finestra va sortir el Martí, germà de l’Eudald, amb un pijama de ratlles blaves i blanques, escabellat, amb cara de pomes agres.

—Que t’has tornat boig, tu? Què fas picant a aquestes hores de la matinada, ximple! Despertaràs tothom!

—Mira. Veus aquesta noia d’ulls blaus d’aquí baix?  Doncs amb aquesta noia m’hi casaré—! Els ulls blaus, des del carrer, miraven cap amunt, esbatanats.

L’inici de l’hivern va refredar els fogots de la calor i l’escenari s’havia desviat des de la platja al confort tebi de les llars. L’Elvira anava amb una amiga a fer encàrrecs pel poble del Maresme. Van entrar a la farmàcia i mentre xerrotejaven amb la dependenta, donya Maria va obrir la porta de la botiga, amb la majestat que li donava l’embalum natural, incrementat per un gros coll de renard platejat per acabar d’apoderar-se de més espai.  La dependenta li feu un senyal amb el ulls a l’Elvira per advertir-la de l’aparició del mal averany. L’Elvira, de cua d’ull, va veure la causant del tomb en el seu destí i, amb parsimònia i un somriure dedicat a la dependenta, es va treure els guants i, amb la mà dreta es va allisar el pentinat.

—Valgui’m Déu, Elvireta, què es aquest pedrot que portes al dit? —la farmacèutica amb les dues mans s’aguantava les galtes per escenificar un esglai exagerat i després va assenyalar l’espectacular l’anell amb un brillant de tres carats que lluïa al dit de l’amiga.

 —T’agrada? —l’Elvira va aixecar la mà perquè es pogués veure bé des de totes bandes. Va estendre els dits, va fer-los oscil·lar lleugerament, es quedà mirant la joia uns breus moments i tornà la mirada a la farmacèutica per donar-li les explicacions que un joiell con aquell precisaven— És un regal dels pares de l’Eudald. Ens casem a la primavera.

9 comentaris Digues la teva

  1. Mª del Carme Ramon ha dit:

    Molt bé el teu últim conte ! M,agradat molt !

    El 3 ag 2020, a les 14:30, Contes i lectures <comment-reply@wordpress.com> va escriure:

    Eulàlia Armengol posted: ” Començava a tocar l’orquestra i a la tia de l’Elvira li venia més de gust anar a dormir que no pas participar en les ballarugues. —Nosaltres marxem, Elvira. És tard i estem cansats. No. No t’aixequis. L’Eudald t’acompanyarà a casa. Tu queda’t amb”

    Liked by 1 person

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      Gràcies😊

      M'agrada

  2. Millor, ho va encertar més amb l’Eudald! Encara que no sabem com serien els nous sogres …

    Liked by 1 person

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      Eren fantàstics i vivien lluny. A veure si, fins i tot a un happy end, li vols trobar pegues!😅

      Liked by 1 person

  3. lacosina ha dit:

    Una de les històries més boniques que hagi sentit mai…. i ho saps!!! Un gran bravo per ella. I un gran aplaudiment de cor pels protagonistes!!!
    Eulàlia, amb aquesta m’has emocionat, de debó.

    M'agrada

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      🥰🥰🥰

      M'agrada

  4. lacosina ha dit:

    L`he llegit a la mare, i hauries hagut de veure la rialla còmplice mentre ho llegia! I com anava dient: està molt ben escrit… que ben escrit que està! Enhorabona Eulàlia, i gràcies per tan bona estona i tants bons recordas!

    Anna

    Missatge de Contes i lectures del dia dl., 3 d’ag. 2020 a les 14:30:

    > Eulàlia Armengol posted: ” Començava a tocar l’orquestra i a la tia de > l’Elvira li venia més de gust anar a dormir que no pas participar en les > ballarugues. —Nosaltres marxem, Elvira. És tard i estem cansats. No. No > t’aixequis. L’Eudald t’acompanyarà a casa. Tu queda’t amb” >

    M'agrada

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      El millor premi és l’aprovació de la teva mare! M’has fet molt feliç. Gràcies❤️

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.