Notícies d’ultramar


—Vols quedar-te-la tu, aquesta caixa de fusta, Montse? Les coses rònegues sempre t’han agradat.
—A veure? Passa-me-la.
La Montse i la seva germana Neus estaven assegudes pel terra, envoltades de piles de roba, bosses i embalums. Havia mort la tieta Madrona, la germana gran de la mare, i com a hereves del pis havien decidit buidar-lo, fer-hi les obres més imprescindibles i llogar-lo. El termini que els havia donat el constructor per acabar les reparacions era de sis setmanes. Els havia semblat un temps excessiu per canviar la cambra de bany, la cuina i pintar-ho tot, però era un industrial que ja coneixien i van signar el pressupost sense discutir.
La casa, un edifici de cos del Maresme, constava de planta baixa, pis, altell i eixida. Hi havia arreu armaris, calaixeres i caixes de núvia curulles d’andròmines de tota mena. Després de dues setmanes de dedicar-hi els vespres, a llençar i classificar, van admetre que el seu ritme de feina no era gens eficient. Les sis setmanes per fer obres ara ja els semblaven més enraonades. Paraven a comentar una postal, una fotografia…
—Mira el barret que la tieta duia al casament de la Nona! —La Montse s’emprovà una pamela de palla italiana negra amb una flor polsosa i rebregada de color rosa en un costat. Mentre es contemplava en una cornucòpia, amb les mans va recollir-se els cabells que li sobresortien del barret i se n’anà fins al mirall més gran de l’armari per veure quina fila feia.
—Abans era més divertit anar a casaments. Es guarnien de dalt a baix i, per un dia, semblava que es passejaven per les curses d’Ascot. M’escau la pamela, no trobes?
—Amb bermudes, espardenyes i pamela estàs divina. Talment et confondrien amb la reialesa. — La Neus es reia de la pinta estrafolària de la germana—. Si no ens espavilem, netejar la casa de la tieta serà com acabar l’obra de la Seu. Va, no et distreguis més! Si et quedes amb la caixa de fusta, separa-la de la pila de coses per llençar i regalar. Anem per feina!
La Montse tenia ganes de disfressar-se, com quan eren petites, i riure una estona, però la Neus no li seguia la veta; deixà el barret per terra i agafà la caixa que li allargava sa germana. Era de marqueteria amb incrustacions de nacre i filets de coure. Semblava antiga. La clau estava posada i l’obrí: en un prestatge encoixinat de vellut de color blau fosc hi havia tisores, petites eines que no endevinava per a què les feien servir, un flascó de vidre, uns rodets de fil de sis tons de blau, agulles i un didal. Un necesser de viatge que devia pertànyer a algú que només duia vestits blaus, va reflexionar la Montse. Sota del primer prestatge hi havia un munt de cartes, doblegades de maneres curioses, fins a quedar d’una mida d’uns deu per cinc centímetres. No s’hi veien sobres, però en una de les bandes s’hi podia llegir en lletra anglesa: “Para mi esposa Mercedes Rovira”. En desplegà una a l’atzar: Pernambuco, veintiséis de abril de mil ochocientos setenta y siete.
—Neus! Mira quin tresor! Cartes a una tal Mercedes de fa cent cinquanta anys. Qui devia ser aquesta Mercedes? La besàvia de la mare?
—Nena! Ets el que no hi ha! Primer la pamela i ara les cartes! No sé qui era la Mercedes i si ara et penses que farem un estudi genealògic enmig d’aquest merder, vas errada. Tanca la caixa i ja te la miraràs bé quan siguis a casa teva. Pesada! Estigues pel cas o jo me’n vaig, que tinc altra feina!
La Montse va admetre que aquell no era el moment d’endinsar-se en la història familiar i no replicà.
Unes hores més tard, un cop a casa seva, diposità aquell suggerent objecte de fusta sobre la taula baixa de davant del sofà i s’instal·là per començar a llegir les cartes. Abans, però, les ordenà per dates per no perdre el fil dels esdeveniments.

Tres de mayo de mil ochocietos setenta. Mi muy querida y adorada Mercedes: Recién terminadas las maniobras para salir del Puerto de Mataró, me apresuro a escribirte estas líneas…

El jove capità, recolzat a la taula de la seva cabina, abocava la passió que sentia per la seva cosina segona, una preciosa criatura de disset anys, amb qui havia decidit casar-se. Volia trobar les paraules justes per expressar-li tot l’amor que ella li despertava, però fer-ho amb la contenció pertinent, perquè les cartes passarien per massa mans abans d’arribar a la destinatària.
No havia vist la Merceditas des que la nena tenia dotze anys, però una tarda d’hivern la tieta els havia convidat a prendre xocolata i la va retrobar. Ja no podia deixar de pensar en ella. Només li havia escoltat la veu per contestar a les preguntes protocol·làries de la família; tenia una veueta preciosa, com d’angelet! Fina com el vellut. I aquells ulls tan expressius! Llàstima que tot sovint s’estava mirant les mans que reposaven sobre la falda i no els hi podia veure

....y desearte que te encuentres bien de salud, así como tus padres y hermanos. Todavía siento la gran dicha que embarga mi corazón por el permiso concedido por tu estimado padre para que nuestro compromiso de boda sea pronto una realidad.

El viatge trigaria uns set mesos; vuit, a tot estirar. Havien carregat percales i vi i recollirien cotó i espècies. Les escales ja estaven estipulades i el corresponsal de Pernambuco li havia confirmat que tenien cotó en rama per a la tornada. Aquell viatge li garantia que no caldria estalviar en el parament de la nova llar i que es podria quedar en terra dos o tres mesos per gaudir sense entrebancs de la vida matrimonial.

He cursado instruccions a mi hermana Magdalena para que os acompañe a ti y a mis estimados futuros suegros y se ocupe de la adquisición de los muebles y enseres de nuestro futuro hogar. Esperar a mi desembarco en Mataró comportaría retrasar la boda unos meses más, cosa que no deseo, en absoluto. Confío plenamente en los consejos de tus padres y en tu excelente gusto para elegir lo más adecuado para nuestra futura vida en común.

La Montse mirà la data de la carta següent. Semblava que hi havia un lapse de temps massa gran entre la que acabava de llegir i aquesta: quasi un any. Potser s’havien extraviat o s’havia quedat a Mataró per a les esposalles?

Querida y añorada esposa mía:
Deseo que te encuentres bien de salud, así como tus padres. En este viaje a Paramaribo he conocido al que será el nuevo agente para conseguir mercancías. Iniciaremos la importación de cafè y cacao, que tienen un precio más ajustado que en Brasil…

La resta de l’escrit del capità era un informe de quines expectatives econòmiques tenia i com pensava que els nous proveïdors els podrien beneficiar. Acabava amb una salutació: Deseo poder abrazarte pronto, con todo el cariño de tu esposo que te añora.
Les quatre cartes que seguien tenien dates distanciades d’un mes exacte. Cada dia u semblava que l’espòs s’havia imposat el deure d’enviar notícies a la seva dona. La Montse pensava que potser el decòrum de l’època no afavoria expressions més personals, però aquell neguit del promès per casar-se no era comparable a la sobrietat que traspuaven les posteriors missives. Li hauria agradat molt tenir alguna carta de la Mercedes per esbrinar si el to era el mateix que el de l’espòs o s’hi veia alguna expressió menys convencional dels sentiments entre ella i el marit.
Llegir aquella correspondència no obria cap porta a descloure misteris familiars, com s’havia imaginat la Montse. La monotonia començava a avorrir-la. Malgrat la davallada en les expectatives va decidir que en llegiria com a mínim una cada dia per veure si el capità Guardiola era tan sòmines com es deduïa pels seus escrits o deixaria entreveure alguna escletxa de vida.
Quinze cartes més endavant va trobar-la:

Querida esposa:
No sabes el disgusto que he tenido al recibir tu última carta del catorce de agosto. Siempre he contestado sin demora a tus escritos, que espero con ilusión. En lugar de sospechar de mi estima y fidelidad podrías pensar que se ha extraviado mi carta, como es seguro que así ha sido. Si no hay novedades a destacar ya sabes que recibes puntualment mis cartas. El contenido de la tuya me ha sumido en un gran desasosiego y digo incluso que indignación, ya que considero que no me merezco el trato que…

Ves per on, això s’animava. El Josep estava francament cabrejat amb la Merceditas i no s’estalviava retrets, ni d’insistir en la idea universal de tot marit que és acusat de desatendre la seva dona, que tot això ho faig per a tu, treballo molt perquè no et manqui res. També mencionava el fet que mai anava amb altres dones, la qual cosa esperava que se li tingués en compte com a mèrit, en lloc de rebre paraules desagradoses i insultants com les que semblava que l’esposa havia deixat anar. Quan hi havia maror, l’estil es feia més fluid. La Montse va decidir buscar els hereus de la Mercedes per comprovar si guardaven la correspondència. Li mancava la meitat del relat. La repassada de la dona devia haver estat forta i maldava per llegir-la.

Mi querida esposa:
Deseo que tu salud sea buena así como la de tus padres…

L’amic Josep, home cabal i assenyat, no solament escrivia cada dia u, sinó que es devia haver fet una mena de plantilla on només canviava el lloc d’origen, la data i la càrrega que portava o recollia el bergantí. La Montse imaginava que la dona, per venjar-se, li devia correspondre amb minucioses descripcions de la bronquitis de l’avi, de les destrosses provocades per les rierades dels temporals de setembre i de quines autoritats havien anat al Te Deum de les Santes.
Només en una carta un fet ultrapassava els esquemes de la plantilla: es feia menció a la defunció de la germana del Josep i a quines disposicions calia atendre. Si la carta no duia data del dia u, la Montse endevinava un fet extraordinari i se saltava el seu imposat ordre d’una píndola al dia: desplegava aquell tresor d’avorriments matrimonials fins a recuperar el ritme somort que marcava el capità.
Les notícies d’ultramar es van interrompre el mil vuit-cents vuitanta-sis.
La Montse va marcar-se un pla de treball: cercar en els registres de l’Arxiu Comarcal del Maresme si el capità havia mort mentre viatjava o s’havia retirat. Va confirmar que a l’Arxiu hi conservaven totes les còpies notarials de testaments des del segle XVIII. En Josep Guardiola se’ns dubte hi tindria dipositades unes últimes voluntats i s’assabentaria si havia deixat arregladeta la Mercedes, en el supòsit que l’hagués sobreviscut, si tenia hereu o si només gaudiria d’un usdefruit.
Durant l’any que va estar seguint la vida epistolar del Josep Guardiola, només havia confirmat que era cosí segon de la besàvia del seu pare. Abans que la tieta Rosita perdés la memòria, l’aniria a visitar a Manlleu, on ara vivia, per saber si el Josep i la Mercedes eren un prototip de la família benestant sense història, tal com li transmetien les cartes, o li podia explicar quelcom més. La correspondència només s’havia descontrolat un cop, però confiava que la transmissió oral de les xafarderies de família aniria més enllà. Si hi havia hagut desavinences, si la Merceditas de veu de vellut era una dona de pedra picada o una bleda, ho acabaria sabent. Mitja història no era suficient. No admetia que un capità de bergantí del segle XIX que comerciava amb Sud-Amèrica hagués viscut de manera tan anodina. Podia consultar els registres de l’Escola Nàutica, i veure quines joves de famílies mataronines havien estudiat amb el Josep. Seguiria el rastre i acabaria reconstruint la història no escrita.
El contingut de la caixa de fusta de la tieta Madrona s’havia convertit en una ocupació. Quan, d’un any ençà, va descobrir les cartes va pensar que n’escriuria la història dels protagonistes. Tanmateix, en una època on florien les baralles familiars, les desavinences per herències i les infidelitats, havia anat a topar amb l’única gent del Maresme sense cap història?
—Què, que no penses obrir? Fa estona que pico al timbre. Em pensava que et trobaria desmaiada per terra! Sort que tinc la clau. Per un moment m’has fet patir.
—Hola, Neus! Filla, quina esbroncada, en lloc de saludar. —La Montserrat es va aixecar de la cadira per abraçar la germana—.Només t’he fet patir “per un moment”?
—La mirà directe als ulls rient. La Neus quan parlava no se’n sabia estar, d’anar repartint llenya a tort i a dret.
—Bé, sí. Després he pensat que tindries els cascos posats i que estaries en una de les teves fases extraterrestres. —Mirà pel terra, per sobre les cadires i la taula del menjador: cartes, l’Antologia dels capitans de vaixell del Maresme, El comerç amb Amèrica als segles XVIII i XIX…— Vaja. No has anat a fer un volt per la galàxia. Aquest cop navegues amb les cartes d’un perfecte desconegut que va morir fa cent cinquanta anys. N’has tret alguna cosa? Podem reclamar alguna terra a l’Havana?
—No te’n fotis, Neus. De moment no he trobat res, però hi estic treballant. M’he reunit amb alguns descendents de la família Guardiola.
—I doncs, què? Ja saps si quan li feien els uniformes de capità carregava a la dreta o a l’esquerra? Friso per rebre la notícia!
—Mira que n’ets, d’aixafaguitarres. No em desmoralitzis més perquè pesco en un sorral. Per més que llanço l’ham no surt res. M’hi he dedicat en cos i ànima més d’un any.
—D’això precisament venia a queixar-me. La mare vol saber què et passa que no hi vas a dinar cap diumenge. Em vaig trobar la teva amiga, la de les ulleres de cul de got, que diu que mai vols sortir, que estàs molt estranya. Ja li he dit que hi vas néixer, d’estranya! Que no en faci cabal. Però a la mare, fes el favor d’anar-la a veure. Ella sap de quin peu calces, però sempre es fa il·lusions de tenir una filla normal. Va!, ara t’ho dic seriosament, Montse: admet que has perdut el temps amb una fantasia que no t’ha dut enlloc. Trobo que estaves millor quan sorties amb aquella colla de penjats de l’astronomia; com a mínim, fèieu excursions a Àger per observar estels i tenies vida social. Ara només et veus amb vells caquèctics que t’endinyen unes pallisses de mort sobre batalletes de família. I ves a saber què hi ha de veritat!
—D’acord. D’acord. No m’atabalis més. Aniré a veure la mare i tancaré aviat el tema de les cartes.
—A veure si és veritat. Apa, adeu! —La Neus li plantà un petó a cada galta i marxà amb la mateixa energia amb què havia entrat.
La Montse intentà pair l’aparició, com un esclafit, de la germana. Tenia raó; s’havia aïllat per cercar aventures en un erm de mediocritat. Però…, la vida d’un mariner, d’un avantpassat, no podia ser tan plana, sense onades… La d’ell, no.
No m’aturaré fins aconseguir notícies fresques d’ultramar.

Un comentari Digues la teva

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.