Cotó fluix de sucre


Un bon amic, que té un portal de notícies positives, em va demanar que li enviés un escrit per donar consells de com encarar el confinament; d’oferir el meu punt de vista per superar aquesta crisi. La bona voluntat és una virtut. Donar consells a qui no te’ls demana, una supèrbia. No m’hi veig amb cor perquè allò que puc escriure parteix d’una situació personal privilegiada, que dona per fet una sèrie d’actius que molta gent ni tan sols ensuma de lluny: una sòlida xarxa familiar i d’amics, seguretat econòmica, espai a l’aire lliure, salut… Què us sembla si proposo a les masses desesperades que anar a la perruqueria les farà trobar-se millor? A mi, sí. Però, amb franquesa us ho confesso, no tinc el fetge prou dilatat per dir-ho enmig d’aquest desastre.
Durant el confinament tenim temps per llegir tots aquells llibres que algú ens va regalar fa mesos, que vam comprar per impuls sense tenir estones per donar-los una ullada, o que encarreguem perquè ens els han recomanat els amics. Però, ai las, tots plegats també tenim temps per escriure. En dos mesos he llegit més clixés de filosofia d’estar per casa, que des de Plató fins a Kant: en sortirem reforçats; mai res serà com abans; m’he retrobat amb mi mateixa; ens omplirem d’abraçades —amb persones que habitualment no tocaríem ni amb una manyopla ignífuga de cuina. L’esperit dels predicadors americans de televisió ens ha posseït!
Ep! Aturem-nos un moment, perquè sembla que l’ideari col·lectiu dona per provat que, abans de la pandèmia, teníem l’electroencefalograma pla i que, ara, per un miracle de la neurologia, se’ns ha activat. Els tanoques s’han tornat pensadors i els malparits besaran criatures polloses, les ompliran d’obsequis…, quan tot s’acabi i torni a la nova normalitat; un altre concepte encunyat pels governants que no fa preveure res de bo.
Qui hagi perdut persones estimades, la feina i el patrimoni per causa de la pandèmia, no en sortirà reforçat, precisament. De la munió de petits drames silents, en reeixirà un minúscul percentatge d’individus. Aquests exemples escadussers de la singularitat, que no pas de la normalitat, apareixeran mantes vegades als diaris per fomentar les bones vibracions d’una ciutadania anorreada pels problemes. Sempre han existit persones meravelloses que han ressorgit de tragèdies. Són excepcionals…, en el sentit literal de la paraula. Serviran d’estímul, o bé l’àmplia majoria de damnificats, a més d’estar immersos en l’angúnia de la supervivència, se sentiran inútils o mancats d’inventiva per no haver tirat endavant, per no ser com ells?
Mai res serà com abans és una veritat que cada dilluns es confirma respecte del diumenge precedent. Bravo pel filòsof que ha fet aflorar aquest sublim pensament. Els seus neurotransmissors han vehiculat, a través de la sinapsi, una neurona transmissora a una altra de receptora que, embogida de felicitat, aplaudeix per la insòlita activitat. El canvi és constant i determinats esdeveniments l’acceleren. Sempre!
Els que es vanten d’haver-se retrobat amb ells mateixos gràcies al confinament, devien anar molt perduts, pobres animetes! Els nens viuen cada dia amb normalitat i tres dies de fer una activitat ja la veuen com un costum. Per als adolescents, que encara estan intentant esbrinar si són carn, peix o hortalissa, el confinament no els ha aturat; es comuniquen més que mai amb companys propers i allunyats. Les cabòries les comparteixen i avancen, amb les dificultats de l’aïllament, de les hormones i d’una convivència, més accentuada que mai, amb pares i germans. Els adults ja haurien de tenir una lleugera idea de qui eren, oi? És difícil no pensar mai! Mentre ens dutxem, conduïm, caminem, hi ha temps de reflexió. Si unes setmanes d’estar sols a aquests adults els ha explicat coses sobre si mateixos, les mateixes setmanes són les que trigaran a tornar al seu jo, còmode, enganyós però funcional, d’abans.
Qui era solidari, haurà tingut oportunitat de ser-ne amb més intensitat, qui era un trampós traficarà amb mascaretes caducades, mentirà sobre la realitat i farà palanca sobre la desgràcia de molts per pujar i aconseguir que la gran depressió econòmica, que ja entra per la porta, el faci més ric.
A qui m’ha demanat un escrit, no em sento capaç de lliurar-l’hi, perquè una paraula, exposada amb frivolitat, podria fer coure ferides. La situació és prou delicada perquè intrusos del coaching ho acabem d’embolicar. Hi ha professionals per a això! Saber confegir frases no garanteix que tinguin valor. No puc divulgar què penso: la basarda que em fan els clixés ensucrats, infantilitzadors, que es repliquen en escrits, perquè tenim temps, i en paraules, perquè és més senzill servir-se de pensaments aliens. El cotó fluix de sucre m’embafa.

Un comentari Digues la teva

  1. Rita Udina ha dit:

    A cagar a la via els pastelacos!!!!

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.