La Imogen Wenchword era una col·lega anglesa a qui vaig dur a sopar com a cortesia en un context de feina. En aquests casos, la conversa acostuma a ser poc compromesa i es toquen temes sobre els quals resulta difícil polemitzar.
La Imogen era una dona xerraire i extravertida; no complia amb cap dels clixés del seu país de procedència. Entre rialles, després de relatar diverses anècdotes que recolzaven la seva tesi, em va comentar que l’Alistair White, un conegut de totes dues, era força excèntric.
Aquí també fem servir aquest qualificatiu, però rara vegada en converses: sembla massa formal i acabem dient que en Joanet és un eixelebrat o un poca-solta, o, amb paraules meves, que és més estrany que una carn d’olla sense pilota.
M’agradava el qualificatiu d’excèntric i vaig trobar que definia perfectament la valoració que podem fer d’una persona que actua de manera intempestiva, diferent d’allò que se n’espera. Però excèntric respecte de quin centre? Per descomptat tots pensem que les normes establertes són el pal de paller i qui se n’allunya pot ser qualificat d’excèntric, com ho va fer la Imogen, a qui, per cert, vaig deixar d’escoltar per recrear-me en les meves disquisicions sobre una paraula força més interessant que tota la seva conversa.
En el fons, reflexionava, no podien ser les normes les que ens marquessin el centre perquè tots plegats les interpretem tal com ens passa per la barretina i tenim una extrema flexibilitat i bonhomia cap a nosaltres mateixos quan les transgredim.
El centre, doncs, és el nostre melic? Sí! El centre soc jo; deixem-nos estar, per tant, d’eufemismes. Reconec que tota aquella persona que és a un pam de distància de mi, que té un pensament diferent i allunyat, a vint centímetres dels meus processos mentals, és un excèntric.
Em vaig quedar molt més tranquil·la. No estava envoltada d’excèntrics que actuaven sense control i de manera aleatòria; senzillament ells no tenien la sort de ser en el meu centre. Era problema d’ells decidir si es consideraven a si mateixos centre o extraradi, i, en conseqüència, si feien judicis de valor sobre les meves excentricitats o les dels altres.
El meu somriure de satisfacció per haver trobat qui era realment un excèntric va ser correspost immediatament per la Imogen, que devia suposar que estava d’acord amb el contingut de les seves àmplies i profundes aportacions a la conversa.