L’homenatge


La Consol feia més de deu anys que treballava en aquella institució mèdica i coneixia quasi tots els quatre-cents empleats. Una de les seves tasques era organitzar els cursos científics de la casa i per aquest motiu li van encarregar la coordinació de l’homenatge del president que complia setanta-cinc anys al juny. Es tractava d’un homenatge a la seva trajectòria i també es volia aprofitar per posar en relleu el canvi generacional.

—Hi haurà aparcament a la vora?

—Sí. A l’anvers de la invitació hi ha un plànol amb els aparcaments més propers. Ho veus? —La Consol assenyalava amb el dit sobre la cartolina tot allò que innecessàriament preguntava la Clotilde.

—Potser sí. No m’ho he mirat gaire. I si vull anar amb metro o autobús?

—També hi ha indicació de les línies de metro i autobusos que tenen parada a prop.

—Tu com aniràs vestida?  És que no sé si m’haig de vestir molt o no.

—Dona, és un homenatge al president de la Institució. Hi vindran autoritats.  Dur roba de còctel seria adequat.  De fet, si t’ho vols llegir, al peu de la invitació diu: Es prega vestit fosc per als senyors i roba de còctel per a les senyores.

—Ah, sí! Però és que no tenia clar què volia dir “roba de còctel”, com que és un sopar…

—Ves com vulguis. —Els esforços per no fer ganyotes desagradables i per mantenir un to de veu neutre cada cop li representaven un esforç més gran a la Consol. La Clotilde va semblar que havia quedat conforme amb l’interrogatori i marxà cap a la porta del despatx.  De cop, girà cua i tornà a acostar-se-li a la taula.

—Amb qui m’asseuré al sopar?

—Quants aneu a l’homenatge?

—Tres: dues infermeres de la quarta planta i jo.

—Les taules són de dotze.  Estareu juntes amb nou persones més.

—Les conec?

—Falta un mes i les taules encara no estan tancades.

—És que amb segons qui no m’agradaria estar. Ja m’entens, oi?

—Es procura posar gent d’edat i estatus similar, per facilitar la socialització.

—No, no. T’ho dic seriosament. Segons qui em posin a la taula, jo no hi vaig.

—Doncs queda’t a casa! —pensava la Consol, però callà i se la quedà mirant amb un somriure dels de compromís, sense fer cap comentari. Si no li segueixo la veta, especulava, potser marxarà. Tenia un munt de trucades per fer a proveïdors, a caps de gabinet de les autoritats i aquella dona li estava donant la llauna sense compassió. L’amenaça de no assistir a l’homenatge semblava que no havia trasbalsat prou l’organitzadora de l’acte i la Clotilde decidí canviar de tema:

—De menú que hi haurà?

—Un aperitiu abundant,  verduretes amb cruixent de pernil de gla, cuixa d’ànec confitada amb  arròs salvatge i figues a l’Armagnac i mil fulls amb crema i fruits del bosc, amb gelat de móres.

—A mi no m’agrada l’ànec!  —Silenci de la Consol que estava a punt de dir-li que es portés un entrepà de truita de casa.

—Trobo que per trenta euros és força senzill aquest menú —continuà la Clotilde.

—És que no val això.  Val cent vint euros, però la Institució ha fet un preu especial perquè el personal de la casa que hi vulgui assistir no tingui el problema d’un cost excessiu.

La Clotilde considerà que la seva experiència era cabdal i que, sens dubte, havia d’obsequiar la Consol amb els coneixements que tenia sobre restauració. Reculà des de la porta, agafà una de les cadires que hi havia al despatx i segué posant els avantbraços sobre la taula de la seva interlocutora per facilitar una comunicació fluïda i intimista.

—No fa gaire vam celebrar l’aniversari del Manel i ens va costar vint-i-cinc euros, amb aperitiu, entremès, dos plats i postres. Cava a pleret! No ens ho podíem acabar de tant que n’hi havia. Va ser una festa esplèndida.

—Quants éreu?

—Vuit. Et ben asseguro que tothom va quedar satisfet i el segon plat podies triar carn o peix, el que et vingués més de gust.

—A l’homenatge serem entre nou-centes i mil persones. No és el mateix.

—Jo t’ho dic perquè vàrem menjar molt bé i només valia vint-i-cinc euros per persona. Vam anar a un restaurant de Gavà que té jardins i aparcament gratuït.  Els nens podien jugar pels jardins i hi havia gronxadors i tot.

La Consol ja no intentava somriure. Li feia mal l’estómac. Callà i mirà la Clotilde de fit a fit. S’imaginava dient-li que sisplau, sisplau, no anés a l’homenatge i que continués anant a costellades amb el seu home, que de ben segur s’ho passaria millor.  Per sort, tenia la capacitat de desconnectar i de pensar en altres coses mentre li parlaven. Quan la Clotilde va dir adeu, no era conscient de si duia gaire estona fent comentaris absurds o si havien passat pocs minuts.  Possiblement la cara d’absent va desmotivar la Clotilde, que per fi va abandonar.

—Hola, Consol, no volia parlar davant de la Clotilde perquè és una xafardera. Venia per apuntar-me a l’homenatge.

—Quants sou?

—Jo sola. Li he dit al meu marit que les parelles no poden venir.   —Segué a la cadira on abans hi havia estat la Clotilde. Malament! pensà la Consol.  No diguis res, no preguntis. La Fàtima feu una rialleta còmplice que demanava que li preguntessin per què reia. Però la Consol no pensava fer-ho ni sota tortura. Déu nos en guard!

—Aquí tens la invitació. Són trenta euros. Si vols, t’ho descomptaran de la nòmina.

—No. Te’ls porto justos.

—Gràcies.

—Saps per què li he dit al Jordi que no poden venir parelles?

La Consòl va agafar la llista, fent veure que hi buscava informació.  La Fàtima no es desanimà per la manca d’encoratjament. Havia vingut a explicar la seva aventura, i ho faria.

—És que hem quedat amb l’Alfons, de Manteniment. Ell hi anirà amb els del seu departament i marxarem després de les postres amb qualsevol excusa. Millor que no seiem a la mateixa taula perquè la gent no lligui caps.  M’he comprat un vestit de crepé negre, preciós; molt escotat de l’esquena.  Ara em falta alguna écharpe ben enlluernadora. He demanat un canvi d’horari a la tarda per anar a la perruqueria a fer-me les mans, els peus i tot.  Com que no sé com acabarà la festa, millor anar preparada per a totes les possibilitats… —tornà a fer una rialleta que buscava resposta, però la Consol havia desconnectat tan bon punt iniciada la descripció del vestit. La Fátima estava tan excitada per la possibilitat de fer el salt al seu home després del sopar de gala, vestida com una actriu de cine, que no s’adonava que la Consol tenia la mirada vidriosa dels que no escolten.

Encara no eren les deu del matí i la sessió de confidències a canvi d’inscriure’s a un sopar ja s’havia repetit innombrables vegades.  Portava només dos dies de registre de convidats i era bastant obvi que no anava pel bon camí. Per què volien anar a l’homenatge no era un tema que ella tingués el més mínim interès a conèixer i, encara menys, escoltar la descripció de totes les emocions amb les que hi participarien o els odis i greuges pels quals deixarien de fer-ho.

—Hola Hermínia, et vens a apuntar?

—Dona, al president li estranyaria molt que jo no hi fos. Hi haig d’anar per força! —Si les infermeres, en lloc de còfia, portessin cua d’estruç com les vedettes del Molino, l’Hermínia l’hauria estarrufat i fet un giravolt perquè se li veiessin les llargues plomes acolorides des de tots costats.

—És clar! Ja em dirà, si amb quasi mil convidats la trobaran a faltar! —pensava la Consòl mentre intentava fer una cara neutra.

—Vull seure a la taula que és al costat del president.

—No t’ho puc assegurar. Venen tres ministres amb les seves dones, els alcaldes de cinc ciutats,  consellers i membres del patronat de la Institució.  A les taules de davant de la presidencial hi haurem de posar tota aquesta gent.

—No ho entens, maca.  Jo vaig entrar a la Institució a fer d’infermera del president, quan ell era el director mèdic.  Sempre vaig ser la seva ajudant de quiròfan; fins i tot quan viatjava per l’Amèrica del Sud, si havia d’operar, volia que jo l’acompanyés.  Ell exigirà que jo sigui al primer rengle. Si no, es pot enfadar…, i ja saps quin caràcter que té.

—Estaràs al millor lloc que et puguem assignar. No pateixis. Junt amb les altres infermeres i metges que van començar a treballar amb el president.

—Consol, no comparis, sisplau! Que entréssim a treballar a la mateixa època no vol dir que hi hagi la mateixa relació.  Ell no feia res sense mi. Quan em veu pels passadissos sempre em dona copets a l’espatlla i em pregunta com em va tot, i recorda aquells temps de quan érem joves. S’enfadarà si no em veu al seu davant. Ah, i a aquell xitxarel·lo del Tomàs no me’l posis a la taula, que fa temps que ja no m’hi parlo, des del dia que…

—Porta onze persones que t’agradin i feu una taula d’amics  —tallà la Consòl—.

—No, no! Això és feina teva. No et diré pas com l’has de fer! Jo només et dic que del Tomàs no en vull saber res. I amb la Teresa Mercant, tampoc. És una bruixa que sempre m’ha tingut gelosia…

—Hermínia, les taules són de dotze comensals. Si hi ha gent que no et ve de gust, no cal que els donis conversa.

—Escolta, maca, jo t’ho dic per tu. —L’Hermínia, amb un gest de dignitat reial que reforçava el convenciment de qui parla des de la superioritat, es posà la mà dreta sobre el pit. —Si organitzes un homenatge no voldràs pas que el president pensi que les persones que més estima, com és ara jo, no hem estat còmodes, eh?

—Tothom estarà còmode. —La Consol provava de no rebufar, ni d’evidenciar que estava a punt d’enviar a dida l’Hermínia.

—Ho dius amb un to…, sembla que et sàpiga greu que t’estalviï problemes.

Quan li havien encarregat la coordinació de l’homenatge la Consol no va ser conscient que no estava preparada, ni qualificada, per entomar els brots psicòtics del sector del personal més emocionalment perjudicat. Tota aquella exposició de misèries i mesquineses la superava. Tanmateix, la prepotència de l’Hermínia la desestabilitzava encara més que les bestieses de la Clotilde i la Fàtima. Optà pel silenci actiu acompanyat d’una mirada intensa directa als ulls per esperar què més volia dir-li.

—Bé, me’n vaig. Ja veig que tens feina. —Abandonà el despatx amb el cap alt i la convicció que aquella noieta no sabia amb qui estava parlant.

—Adeu, Hermínia.

Encara no havia tingut temps de respirar quan entrà una nova visita al despatx.

—Bona tarda, senyoreta.

—Bona tarda, president. Com és que fa aquesta cara de pomes agres? Que no està content que li facin un homenatge?

El president, un home de cabells blancs, pentinats cap enrere amb gomina, com el Charles Boyer,  amb una bata de metge amb tavelles, planxada amb un punt de midó i el seu nom brodat a la butxaca de dalt, segué a la cadira davant la taula de la Consol.

—Haig de treure aquestes dues cadires d’aquí —reflexionava— o bé, si el meu despatx s’ha de convertir en un confessionari, canviar-les per reclinatoris encoixinats i entapissats de vellut vermell.  Estaria bé, fabulava la Consol mentre el president seia amb parsimònia a la maleïda cadira, que hi hagués reclinatoris. La gent agenollada segur que no desbarraria tant i tot plegat marcaria un tipus de relació diferent. Hauria de treballar més aquella magnífica idea del reclinatori però ara calia fer atenció al president, que, sens dubte, venia a perdre una estona el temps entre consultes.

—No n’estic pas gens, de content! Em fan un homenatge perquè volen que plegui. Es pensen que soc ximple.  He vingut a dir-li que no penso anar-hi.

—Vaja! I m’ho diu a mi?  Per què no ho diu als del Patronat?

—Li dic a vostè i punt. No penso anar-hi. Que facin l’homenatge al conserge, si volen!

—Va, president! Vostè es mereix aquest homenatge de sobres i hi ha gent de tot el món que ja ha confirmat la seva assistència. Els seus amics de la Salpetrière, els de Brussel·les, els de Buenos Aires, de Xile, de Mèxic…, tots els seus pacients il·lustres han dit que vindran… Miri la llista de confirmacions.

El president, amb mirada displicent, es mirà la llista i va anar passant fulls.

—La duquessa d’Aniol també vindrà, veig.

—Sí, amb el jesuïta amb qui es va casar l’any passat. No els pot fer un lleig. A més, molts dels empleats jubilats s’han apuntat i volen obsequiar-lo.  El president de la Generalitat també vindrà.

—És un ximple, aquest!

—Potser sí; però és el president de la Generalitat.

—També ha confirmat aquell periodista, el Diego de Fontillas.

—Sí, mira. Aquell pixa-aigua-beneita. És de l’Opus.

—Quan li fa entrevistes sempre el deixa pels núvols. Va, president, no li puc explicar les sorpreses que li esperen però li avanço que el guanyador del Premi de les Lletres Catalanes li ha fet un escrit fantàstic i farà un breu parlament.

—Aquest sí que és un paio intel·ligent. Li tinc molt de respecte.

—Miri, president, faré veure que no he escoltat res i continuaré treballant en l’organització.  Considero que ha de venir; però si no ve avisi’m perquè em prendré una dosi doble de pastilles per als nervis.

—No s’ho prengui a broma, que li ho he dit seriosament.

—Si em prenc un Valium abans d’iniciar-se l’acte, em farà afecte quan tothom el comenci a buscar. Potser que me’n prengui dos, per assegurar-me el tret.

—Vagi fent broma, que no vindré!  Adeu! —s’aixecà d’una revolada i marxà.

La Consol respirà alleugerida. Feia temps que s’havia adonat que si responia a les sortides de mare del president amb alguna broma, s’acabaven desactivant. Algun dia podria deixar de funcionar, però.

L’endemà, un xicot jove seia a la taula de la Consol. Revisava la llista d’inscrits i, davant seu, tenia una pila de fotocòpies amb respostes a les preguntes freqüents.

… Sí, sí. Havien tret les cadires.

 

3 comentaris Digues la teva

  1. Rita Udina ha dit:

    Hahahaa…
    Tractar amb la gent és esgotador, per això jo treballo amb objectes que ni opinen, ni es queixen.

    Liked by 1 person

  2. Francesc ha dit:

    Estic segur que aquest episodi és el que menys t´ha costat d´escriure. Es fantastic. Ho fas exactament com ho feies, oi que sí? Ets una organitzadora nata !

    M'agrada

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      Gràcies pel comentari. Això és un conte. En tots hi ha elements viscuts per algú proper i una dosi important d’imaginació. Un dia et diré quins, si és que jo mateixa els sé destriar.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.