Un servei d’utilitat pública


Potser no he fet bé d’agafar aquest llibre en alemany. No em puc concentrar i hi ha moltes paraules que no sé què volen dir. Si les miro al diccionari del mòbil perdo el fil; però, si no les miro, i surten més d’un cop, perdo l’oportunitat d’incorporar-les. Una mala elecció. Avui hauria estat més escaient uns contes del Monzó o del Pàmies. M’he imaginat que la dificultat de la lectura em faria estar centrada i ha estat el contrari. Podrien tenir Wifi a la sala d’espera. Si no hi ha res per llegir, si més no ens entretindríem amb el mòbil. M’estic quedant sense saldo. Aquell home de l’extrem no calla. Què diu? Com es pot parlar més d’una hora seguida sense tenir tema? La dona del seu costat no li contesta. No en sorprèn gens; deu tenir por que la tabarra s’allargui. És que no s’atura! Com s’ho fa per encadenar coses intranscendents sense cap pausa? No és veritat que les mirades matin. Fa estona que l’intento fulminar. No cau estirat a terra, amb un fil de fum resultat de l’impacte del meu esguard letal. Em deu faltar energia perquè no porto pas kryptonita a les butxaques. Estaria bé que li pogués fer un forat al front tan sols mirant-lo. Potser tampoc cal ser tan agressiva. Va! Només socarrimar-li una màniga perquè marxi corrents a apagar-la i ens regali una treva de silenci. El cul em fa mal de tanta estona d’estar asseguda en aquesta cadira de fusta relliscosa. Provo de recolzar-me només en una natja. Tots els que som aquí hem vingut per fer costat a algun parent o conegut que ha entrat al quiròfan. L’home-que-no-calla deu esperar que li treguin una berruga peluda a la seva sogra, perquè no es pot estar menys amoïnat. M’empipa tant que miro de trobar empatia al meu enuig; faig una mirada de complicitat a la senyora que tinc al costat. Ens hem entès: una llambregada cap a l’home-que-no-calla, un sospir de resignació i em fa l’esbós de somriure que jo esperava. Tampoc vull posar-me a parlar amb ella per no canviar una intranscendència per una altra. A veure si aconsegueixo no pensar en desgràcies. Pateixo per com anirà l’operació. Els pensaments negatius diuen que són tòxics. Sóc aquí fa quatre hores llargues i no em diuen res. Anirà bé. Anirà bé. Anirà bé. No vull ser jo. No vull patir. Miro els altres que seuen prop meu i m’invento parentius i patologies: em mantinc ferma en la idea que l’home-que-no-calla espera que li treguin la berruga del nas a la sogra. La senyora del meu costat, seria la resecció d’un pòlip a la bufeta del marit. No sembla patir gaire, però fa cara d’amoïnada. Dues senyores grans són la tieta i la mare d’un noi a qui li han de treure un tumor benigne. I jo? Em concentro en els veïns de cadira: un avi amb boina, a qui he escoltat dir quatre paraules amb accent andalús, deu esperar la dona: pròtesi de maluc, segur! De tant en tant s’afegeixen acompanyants que intercanvien informació i em veig obligada a modificar les hipòtesis de treball. No. L’avi espera un fill que ha caigut d’una bastida. Traumatisme obert d’una cama. Acaba d’entrar la seva dona i ho dedueixo —o m’ho invento, què hi fa?— per la conversa. Tinc una opressió al pit i em costa respirar. Aahhh! Sí que respiro. Aahhh! Ara respiraré pel nas i trauré l’aire lentament per la boca. Aahh! No vull mirar l’hora. Si miro, triga més a passar. Hauria d’haver estat més atenta a les classes de meditació. Renoi, i no calla! Ha tocat tots els pals: menjar a restaurants insòlitament bons i barats on les safates de carn a la brasa són gegantines, embussos de carretera, obres a casa seva fetes amb els cunyats en diumenge…, estic esperant que arribem al relat de la seva vida sexual. Quin paio! No expressa cap angúnia per la cirurgia del seu familiar, ni sembla que tingui cap dificultat a distreure’s. Fa estona que tinc pensaments inconfessables sobre les mil maneres de fer-lo callar. M’imagino anant cap a ell i donant-li tres euros per a un cafè i un croissant, però que se’ls prengui al centre de la ciutat. Guaita! S’enganxa a la xarrameca una senyora gran, tenyida de ros jubilat estàndard. Això comença a ser un festival de llocs comuns i tòpics. On anirem a parar! Què vol que li digui! Abans no passaven aquestes coses! La gent ha perdut “els modos”. Al cosí de la meva cunyada li va passar el mateix!
Tot d’una l’home-que-no-calla es mira el rellotge i es gira cap a la porta d’entrada.
—Hola, Manel. Vens una mica tard, avui.
—Dispensa. Aquí costa d’aparcar. De què parlàveu ara?
—Com sempre. Estàven en el “on anirem a parar”. Apa, et deixo, que m’espera la dona. Que tinguis un bon torn. No hi ha molta gent disposada a respondre, però el públic està distret, que és el que compta.
—Per això ens paguen. Fins demà!
El nou vingut, amb mirada experta, tria la senyora de mitja edat per encetar conversa…
—Cada dia costa més aparcar el cotxe, però si vens en transport públic, de vegades encara és pitjor, no troba?
La senyora tenyida de ros entra a matar amb les seves peripècies per encertar l’autobús que la deixés a prop i la veïna s’hi afegeix amb entusiasme.
Els del CatSalut estan en tot!

5 comentaris Digues la teva

  1. montse cristobal ha dit:

    Molt ingenios!! Abraçada

    Montse Cristòbal Vives

    El 28 ag 2019, a las 20:26, Contes i lectures <comment-reply@wordpress.com> escribió:

    Eulàlia Armengol posted: “Potser no he fet bé d’agafar aquest llibre en alemany. No em puc concentrar i hi ha moltes paraules que no sé què volen dir. Si les miro al diccionari del mòbil perdo el fil; però, si no les miro, i surten més d’un cop, perdo l’oportunitat d’incorporar-le”

    M'agrada

  2. Rita Udina ha dit:

    Hahahahhaa!
    Boníssim!
    Millor que paguessin a gent donant conversa intrascendent a haver de sentir segons què… hahahhaha.
    I perque la prota no ha volgut, que sino, com a bon professional, segur que li dóna per la banda amb el tema que ella hagués triat.
    Hahhahha

    M'agrada

  3. lacosina ha dit:

    Ha, ha, ha!!!! Quina imaginació tens, cosina!! M’havies ben intrigat!

    Liked by 1 person

  4. Francesc ha dit:

    L´episodi de l´home que no calla el vaig viure fa 4 mesos, excepte que era la dona que no calla. Vaig sentir exactament el mateix que tu descrius. Per a ser efectiva hauries de tenir un “llamp de Déu” portàtil per fulminar parladors que no paren.
    Ho has reflectit amb una precisió absoluta. Es nota que ho has viscut a fons. I no és la primera vegada ni la última

    Liked by 1 person

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      Tu m’entens!👍

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.