La més bonica del ball


 —Sí que tornes aviat. Que no t’ho has passat bé?

—Mmm. Vaig a dormir. Bona nit.

Estava tan enfurismada amb si mateixa, amb el destí cruel, amb la vida…, que no podia pensar i encara menys contestar la seva mare. El que ara necessitava era despullar-se, treure’s aquella maleïda roba, que unes quantes hores abans li prometia l’admiració de tots els assistents. No va penjar-la a l’armari, com era el seu costum; la va llançar pel terra, rebregada, i lluny, ben lluny de la seva vista.

Abans de marxar de casa, aquell vespre  la seva mare havia exclamat, amb una mirada que li sortia de l’ànima:

—Nena, quin goig que fas!

Per una vegada, hi estava d’acord. Havia encertat què li convenia posar-se per anar al casament de la seva amiga Mercè. Era un vestit de nit sobri, amb coll camiser, sense mànigues, fet d’una peça de crepè blanc. Semblaven unes faldilles amples, però en realitat eren uns pantalons estrets pels malucs que s’eixamplaven fins als peus. Venia a ser com una granota, cordada pel davant fins al melic. En lloc de cinturó duia una faixa de seda molt fina, amb els extrems que li penjaven fins a mitja cama. Quan es movia tot el conjunt semblava voleiar en etèries cadències.

Amb l’engiponament perfectament al seu lloc, va marxar cap a la festa. Els nois anaven d’esmòquing, les noies vestien de llarg i les taules del sopar estaven parades sobre la gespa impecable de la masia del segle XIV, propietat dels pares de la núvia. Torxes de foc indicaven el camí i en aquella tèbia nit de juliol tot eren bons auguris i flaires de canapès.

La Mercè li havia comentat que el company de taula assignat era cosí del seu promès, solter, arquitecte conegut i quatre o cinc anys més gran que ella. Com que la feina ben feta sempre té futur, també li havien fet saber al noi en qüestió que tindria el goig de seure al costat d’una de les noies més encisadores i divertides de tot el sopar: una conxorxa perfecta perquè la coneixença entre els amics del nuvi i la núvia prosperés més enllà d’aquella nit.

—Hola! Tu ets el famós Jordi, cosí del nuvi? La Mercè m’ha parlat molt de tu.

—Veig que el Joan no exagerava…, però no et vull posar vermella. Encantat de conèixer-te! Seiem!

El guió establert pels amfitrions no es va desviar ni una mica. La conversa entre els dos va ser distesa, sense silencis feixucs. El famós Jordi tenia un  sentit de l’humor notable i van riure de valent moltes estones del sopar. De tant en tant, com manava el protocol, parlaven breument amb els respectius companys de taula: per la banda d’ella un amic d’infantesa del nuvi i pel costat del Jordi una companya de feina de la Mercè, bufona, d’enormes ulls blaus i somriure i conversa d’allò més encoratjadors.

Després dels cafès, una petita orquestra es va situar sobre una tarima per iniciar el ball.

—T’agrada ballar? —Va preguntar el Jordi.

—Moltíssim!

—Anem-hi, doncs! —El Jordi es va aixecar i li va allargar la mà per anar plegats a la pista on ja dansaven unes quantres parelles.

—Disculpa. Vaig un moment al servei i de seguida torno. —Aquestes paraules tan poc memorables, recordava ella, van ser les últimes que es van intercanviar.

Hi havia una llarga cua. Totes havien tingut la mateixa pensada! Estava inquieta pensant que el Jordi l’hauria d’esperar massa estona. Que pesades que eren totes aquelles dones carrinclones que trigaven Déu i sa mare per anar a fer un trist pipí.

En l’entrar a l’espai on hi havia el sanitari va veure amb horror que estava mig embussat, el terra ple de serradures i completament xop. Les vores dels pantalons se li embrutarien! Es va arremangar els camals amb les dues mans. Com es trauria la granota amb les mans ocupades? S’enfilà sobre la tapa del sanitari perquè els camals no toquessin a terra i poder alliberar les mans; però primer calia desempallegar-se de la faixa de seda…, que també corria el risc d’arrossegar-se pel mar de serradures. Dreta, fent equilibris sobre les cantonades del vàter, es deslligà el mocador de la cintura i se l’entortolligà al voltant del coll. Quina calor, mare meva! Va començar a suar d’angúnia i nervis. Les sandàlies de taló no eren segures per mantenir la posició. Es va descalçar i, no sabent què fer-ne, se les fixà a l’escot, amb l’elàstic dels sostenidors. Amb els peus nus, l’estabilitat millorava. Tanmateix, per poder satisfer la seva urgència li calia treure’s tot el vestit, que era fet d’una peça, i al mateix temps subjectar-se amb una mà allà on pogués. Es girà de cara a la paret per garantir que no acabaria arrebossada en serradures amarades d’orins i s’agafà amb força al dipòsit. La cadena li va semblar un risc no assumible i la va desestimar com a suport.

Amb la mà lliure es va treure el cos del vestit, mentre l’anava cargolant de manera que no pengés fins al terra; després un camal de la granota i finalment l’altre. Ja tenia fora el conjunt però no podia deixar-lo enlloc. A més del faixí de seda al voltant del coll, s’hi va haver d’embolicar el vestit. La calor era insuportable. Les gotes de suor li regalimaven per les temples i el rímel començava a envair les galtes, arrossegant el maquillatge de festa.

Això ja ho arreglaria després, davant d’un mirall. Ara calia concentrar-se en la maniobra essencial: ajupir-se, mantenint l’equilibri, i baixar-se les calces, per aconseguir la seva fita inicial.

De tant en tant, les senyores que feien cua davant del seu cubicle s’impacientaven i donaven copets insistents a la porta.

—Està espatllat! Vagi al del costat. —responia ella. Impossible descriure la situació. Millor un exabrupte absurd.

L’operació inversa, vestir-se, va requerir tanta cura com la inicial. Despentinada per haver-se embolicat tantes coses al cap, amb el maquillatge desfet i esgotada, va seure uns breus instants al salonet de davant dels lavabos per refer la seva aparença i recuperar l’alè.

El Jordi ballava ben arrapat a la bufona d’ulls blaus engrescadors.  Va esperar a veure si ell la mirava o la buscava. Endabades! La va saludar de lluny, amb un somriure…, i un adeu.

 

 

 

3 comentaris Digues la teva

  1. montse cristobal ha dit:

    Eulalia, m ho he passat bomba, amb aquest compta. Ja ja m ha recordat una mica al llibre “la muñeca hinchable”, de tom harpe, quin riure. Molt bó

    Enviat des del meu iPhone

    El 25 juny 2019, a les 12:00, Contes i lectures <comment-reply@wordpress.com> va escriure:

    Eulàlia Armengol posted: ” —Sí que tornes aviat. Que no t’ho has passat bé? —Mmm. Vaig a dormir. Bona nit. Estava tan enfurismada amb si mateixa, amb el destí cruel, amb la vida…, que no podia pensar i encara menys contestar la seva mare. El que ara necessitava era despullar-s”

    M'agrada

  2. Rita Udina ha dit:

    La trepa sempre és a l’aguait!

    M'agrada

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      No es pot badar!

      Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.