Un punt de llibre


El senyor Castellfollit era un empresari que havia participat amb els seus coneixements d’enginyer en la construcció del tren a Olot. Entre els anys vint i els seixanta va destacar com a prohom il·lustre del país, on va deixar la seva empremta en dues indústries pròsperes relacionades amb el ferrocarril. Un cop jubilat, havia estat un dels mecenes d’un petit museu de maquetes de tren a Banyoles.

Els seus fills admiraven la seva capacitat creativa. Encara continuava pertanyent als consells d’administració d’empreses en les quals hi tenia  interessos i era  el patró de tres associacions ciutadanes destinades a difondre la cultura.

A la mort de la seva dona, la Francisqueta, que l’havia acompanyat de bon grat en totes les seves aventures, va anar perdent interès per tot allò que havia estat la seva vida: la recerca constant d’avenços en l’àmbit del transport. Dels tres fills, dos d’ells enginyers i el petit advocat, un treballava a Alemanya per la Porsche, l’altre a Suècia a l’empresa  Skillingards Mekaniska AB i al tercer l’havien contractat a l’àrea jurídica de la Petroquímica de Tarragona.  Tot i la dispersió geogràfica hi havia contacte anual, bé per Nadal, per cap d’Any o per estades breus a la masia d’Avinyonet de Puigventós.

El pare convocava les trobades i deixava en mans de la competent parella de masovers l’organització de les cambres per a fills i nets, el subministrament de queviures i el servei d’intendència. Els masovers sabien que no calia esverar-se perquè el senyor Ernest mai rondinava si contractaven un parell de noies extra per fer la neteja i una ajudant per reforçar les feines de la cuina.  El senyor exercia de patriarca benèvol i generós, sense ficar-se en els petits detalls.

De mica en mica, va anar deixant les concrecions de les trobades a indicacions mínimes:

—Josefina, els nois vindran per Nadal.

—Molt bé, senyor Ernest. I quants seran? Quin dia els esperem?

—Ai, no ho sé. Pregunti-li al meu fill. Ell i la seva dona s’ha entès amb els seus germans. Truqui-li vostè, sisplau.

Durant el dinar de Nadal, un dels nets va fer una petició inesperada:

—Avi, diu la mare que al teu pis de l’Eixample hi tens moltes col·leccions de maquetes de tren. Que me les ensenyaràs?

—Voleu anar al pis? —va respondre l’avi amb una clara prevenció a la veu—. És que allà hi tinc les meves coses i no m’agrada que m’ho desendrecin.

—Pare, que el Hans no tocarà res que vostè no vulgui—.  Va saltar la Christel, la mare del Hans.

—Que et sap greu que vinguem? —va intervenir el fill gran—. A mi m’agradaria tornar a veure la casa i la Christel no hi ha estat mai. També voldria ensenyar-li.

—Entesos, entesos! Veniu  abans de marxar a Düsseldorf —. Digué el pare amb recança.

Al cap de dos dies, el fill amb la dona i el net van anar a la casa del carrer de Bailèn, tal com havien quedat.  Feia més de tres anys que no hi havia estat. L’últim cop que hi va anar, ell sol, va ser per la mort de la mare. Sempre es trobaven a Avinyonet i li feia il·lusió tornar a la casa de la seva infantesa. Mentre caminava en silenci per arribar-hi, pensava en aquell pis ple de llum, amb molts espais per poder jugar i, quan eren més grans, amagar-se en llocs recollits per mantenir converses interminables emboirades pel tabac. Rememorava les festes esbojarrades que hi havien organitzat, amb la connivència de la minyona, quan els pares marxaven de viatge. Tots els records eren agradables i desitjava mostrar-li a la seva dona aquell pis on ell i els seus germans havien estat tan feliços.  Volia que veiés els mobles modernistes, la làmpada de Lalique, comprada per la mare en un dels seus viatges a París, que miraculosament encara no s’havia trencat. Desitjava que el seu fill de cinc anys admirés una part de la col·lecció de maquetes de tren, que per desig exprés del pare, anirien al museu de Banyoles a sumar-se a les peces que s’hi conservaven.

Mirà astorat l’entrada fosca amb un aplic de paret encès que amb prou feines modificava la sensació de tenebra.  Semblava l’escenari d’una pel·lícula de misteri. Un vel fosc havia tapat tota la llum, entristit els colors de les tapisseries, i els esplèndids quadres del patrimoni familiar, dels quals se sentia tan orgullós, quasi no es veien per la manca de claror.

—Pare, que no et ve a netejar la noia aquella que tenies de tota la vida?

—Es va jubilar i no em vull cap més. Tota aquella corrua de desconegudes que m’envia la teva cunyada només feien que destorbar i treure’m les coses de lloc. Jo mateix netejo i ho tinc tot perfectament endreçat, com a mi m’agrada.

A banda i banda del corredor de l’espaiós pis modernista s’amuntegaven, en perfecte ordre de revista, piles de diaris antics que arribaven fins a mitja alçada. Costava de passar; la muralla de papers acumulada obstaculitzava el trànsit de més d’una persona.

—Pare, vols que t’ajudi a llençar aquests diaris? Entre la Christel i jo amb uns quants viatges, t’ho baixem tot al contenidor ara mateix.

—No! Ni parlar-ne! Per això he despatxat l’última noia que va venir. També volia llençar-m’ho tot. Els necessito aquí.

—Però per a què vols tantes muntanyes de diaris, pare? —El fill no podia admetre l’evidència del que representava aquell cúmul de papers i volia solucionar-ho eliminant-ne les proves. Era incapaç de pensar.

—De vegades em cal consultar algun article. Estan agrupats per anys. Perfectament classificats! No me’n puc despendre.

El fill i la seva dona es va mirar; ell tenia els ulls negats. Com era possible que no s’hagués adonat del deteriorament del pare? Una barreja de culpa, tristesa i pena infinites l’havien deixat atuït. Glopades d’imatges, de gestos extemporanis del pare ara encaixaven amb la col·lecció de diaris. No s’ho volia creure. El seu pare, no.

—I això, per què ho necessites, pare?  —Amb la ma oberta senyalà rengleres d’envasos de iogurt de plàstic apilats i recolzats a la paret. N’hi havia centenars.

—Em van bé tenir-los a mà. Quan tinc set n’agafo un i m’hi poso l’aigua. És molt pràctic. Així no haig d’arribar-me fins a la cuina.

Desarmat, abatut per la revelació que l’estava ofegant, el fill mirava el seu entorn. Tot havia canviat. Intentava recuperar el ritme de la respiració. Els ulls se li van aturar sobre uns munts de papers de plata lligats amb una goma elàstica. No entenia què era, però n’hi havia per tots els racons, apilats en les lleixes de la biblioteca, davant dels llibres.

—I què son aquests papers, pare? En veig per tot arreu!

—Ah! Em faig sopa de sobre per dinar i al vespre. Amb unes tisores tallo ben recte el tros de dalt. Queda una tira una mica rígida i ben tibant. Quan en tinc vint-i-cinc, les lligo amb una goma i les endreço.

On era el seu pare? On havia marxat aquell enginyer que sempre s’avançava al seu temps? El fill estava a punt de plorar. No podia fer-ho davant d’ell ni del seu propi fill. Girà el cap: feia estona que el nen tafanejava sense control per tot el pis. No el va cridar, va mirar la dona, es van agafar la mà, compungits, en silenci, sense saber com havien de comportar-se.

—Però d’això què en fas, pare?

—Van molt bé com a punts de llibre. En vols un paquetet?

2 comentaris Digues la teva

  1. Rita Udina ha dit:

    Ostres… m’ha glaçat l’ànima

    M'agrada

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      Aquestes coses passen.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.