En el món anglosaxó un coach és un entrenador. S’ha posat de moda contractar-ne per ajudar directius desorientats de multinacionals, o per aconsellar nebots d’empreses familiars a prendre decisions després de raonar-les. S’han multiplicat com els bolets i, avui en dia, qui no té un coach—esportiu o empresarial— es pot considerar un marginat. El preu per hora d’aquests professionals és força elevat i això deixa un ampli sector de la societat en una clara situació de desavantatge.  El més perjudicat és, sens dubte, el de les dones jubilades. Però no patiu! Per a aquesta fràgil franja de la població ofereixo una solució òptima: aneu a berenar amb la meva amiga Lola.

La Lola no cobra honoraris i es podria qualificar de coach-sense-fronteres.  Té un do natural per assessorar i el comparteix generosament amb qui l’envolta.  No és necessari fer gaires preàmbuls: enceteu qualsevol conversa i el seu guiatge flueix com el manà que nodrí el poble de Déu.

—Vinc de passar el dia amb els meus nets i he acabat amb els pantalons bruts de fang i xocolata i la camisa tacada de glopades de llet.

—Has de posar-te una bateta! N’hi ha de molt bufones.

Si callo perquè no m’agraden gens les “batetes” i, a més, penso que, per no tacar-me, la bata m’hauria d’arribar als peus, la coach afegeix indicacions més precises:

—N’hi ha de quadrets de Vichy molt mones, de color blau cel  —la concreció del color és molt d’agrair perquè, en aquest cas, la beneficiària del consell podria tenir moments d’indecisió perillosos, que la coach mira de resoldre.

No proveu de posar-li pegues. Té resposta per a tot. Amb somriure d’agraïment, assegureu-li que a trenc d’alba anireu al Mercat de Sant Antoni a comprar la bateta. L’autoritat moral de la coach és forta i aquí precisament rau la seva vàlua per marcar el camí.

—Demà venen els operaris per pintar-me la cambra de bany. Potser canviaré el color i…  Amatent, la coach aprofita l’inici d’un tema en el qual la seva experiència és cabdal i afirma: —El que has de fer és treure’t la banyera i posar-te un plat de dutxa. D’aquí a un parell d’anys ja no podràs aixecar la cama per entrar-hi i, si rellisques, et pots trencar el fèmur. Et donaré l’adreça d’uns paletes que m’ho van canviar a mi i a un parell d’amigues. —Ep! no malpenseu. El coach genuí no recomana per cobrar comissions. És una prescripció altament fiable perquè mai no comporta interès econòmic per part de l’emissor. La solvència és contrastada.

Vosaltres, tal vegada, encara veieu lluny la vellesa i ni us n’adoneu, ni tan sols us amoïna, si aixecareu la cama de manera adequada. Precisament per això us cal un coach! Ells preveuen què us pot passar i s’avancen a una vida que, en el vostre cas, podria estar plena de males decisions o de negacions de la realitat.

—Ui, em fa mandra fer obres! —us defenseu amb certa feblesa.

—Sí. Pot fer mandra, però quan no puguis moure’t i et calgui ajut per entrar a la dutxa, ho agrairàs.   Us ho havia advertit. No discutiu amb la coach. Té raó i força moral.

—…I tenir la cambra de dormir al pis de dalt —continua— no ho podràs mantenir gaire temps més.   La coach ha aprofitat la pausa que he fet mentre buscava excuses per endarrerir les obres del bany i ha entrat, amatent, a donar-me una clara visió del meu futur de decadència i dependència.

—Ja que canvies la banyera (observeu que la recomanació s’acaba de convertir en un fet decidit), fes-te posar un ascensor de cadira a les escales perquè d’aquí a poc no podràs pujar-les.

Jo pujo i baixo les escales constantment sense que el meu cos se’n adoni…, per ara! La imatge de la meva imminent situació: no aconseguir arribar a la meva cambra, no poder aixecar una cama per entrar a la banyera…, em deprimeix. Fora millor posar fi ara mateix a aquesta vida miserable que m’espera? O, considerant els antecedents familiars, tindré la sort de morir fulminada per un infart o acabaré demenciada? En la segona opció, no cal que m’amoïni a fer previsions perquè m’ingressaran en una residència, equipada totalment amb sanitaris adaptats, cadires de rodes i amplis ascensors.

El meu silenci és interpretat molt encertadament per part de la coach, com una negació de l’inexorable esdevenidor.

—Ho acabaràs fent. És millor preparar-ho amb temps.

Que t’avisin amb serenitat implacable és dur. Penso en si tinc els papers del nínxol en ordre i el testament actualitzat. Per aquesta banda, les previsions estan fetes, però la coach no s’atura:

—No sé per què encara no has anat a signar el document d’últimes voluntats. Has de dir si no vols que t’intubin en cas de quedar en coma, o que no t’allarguin la mort innecessàriament. Aquestes coses s’han de tenir documentades.

Quanta veritat i saviesa pot sortir d’una coach només en una tarda. El ventall va des d’evitar taques de xocolata, fins a l’adaptació d’habitatge per a una invalidesa garantida i tanca la sèrie, com no podia ser d’altra manera, amb el testament vital. Agraïda a la meva bona amiga per haver-me marcat tasques imprescindibles i haver posat fre al meu optimisme poc fonamentat, m’acomiado.

—Adeu, Lola.

—Adeu, Lluïsa. Vigila al sortir, que plou i portes sabates que rellisquen.