Una senyora ben vestida


—Aquesta roba de Tweed és ideal per al vestit jaqueta que ha triat. És anglesa, de gran qualitat, i els colors són els d’aquesta temporada. Te un tacte flonjo i suau. Toqui!

La clienta que tenia asseguda al davant, mirava la dependenta amb aire absent. Anava ben vestida, amb un abric de llana de color os, de línies rectes, i un ampli coll de renard blanc. Duia un barret cloche del mateix teixit, l’última moda d’aquell hivern; s’adaptava a la forma del seu cap i deixava entreveure uns cabells foscos, ondulats i brillants, recollits al clatell. Alta i de complexió prima,  del seu rostre ben dibuixat destacaven uns grans ulls blaus de mirada trista. Unes celles de línies finíssimes, com signes de puntuació, seguien l’estil de les artistes de cinema del moment.

—Recordo que per al seu aixovar, a l’octubre de l’any passat, no és veritat?, ja li vàrem fer un vestit jaqueta semblant. Es veu que l’ha portat a gust! Té un patró que permet combinar-lo amb una estola de pell o fer-lo destacar amb una joia bonica a la solapa… —No parava de xerrar tot i l’evident indiferència de la jove clienta.  L’encarregada de la botiga s’apropà a la dependenta, la va agafar pel braç i la va fer anar cap a la porta per xiuxiuar-li unes breus paraules.  De tornada a la taula per presentar les mostres de roba, l’actitud de la dependenta havia canviat.

—Perdoni, senyora Canadell, l’encarregada m’acaba d’advertir com hem de fer la seva comanda. Serà tot com vostè li va suggerir. —La clienta, que no devia tenir més de vint anys, la va mirar sense dir un mot, amb un intent fallit de somriure.

—Doncs, si ja li està bé aquesta roba —reprengué el seu discurs la dependenta—, la utilitzarem per al model que abans ha escollit. Encara que tenim les seves mides, per assegurar-nos que no han canviat —és que potser la veig més prima—, si em permet, les hi tornarem a prendre. Pot passar a l’emprovador? Gràcies.

Dòcil, com si encara fos al col·legi de monges d’on havia sortit feia només uns pocs anys, la jove senyora Canadell va seguir la dependenta, en silenci. Un cop desvestida, es mirà al mirall: duia la combinació de pell d’àngel de seda rosa amb blonda ocre de Valenciennes. Li havien fet a mida, junt amb altres peces de roba que li havien lliurat a casa seva, abans del casament, dins de boniques capses de xarol beix amb cintes negres. Cada capsa contenia una peça del vestuari, escollit amb cura, que utilitzaria per representar la seva petita història: —Me’l posaré per al sopar de compromís, amb el mantó dels serrells llargs.  Aquest serà per anar al teatre amb l’Eudald…  —Recordava quantes vegades havia estat a Santa Eulàlia per encarregar l’aixovar: mesos d’anades i vingudes, d’emprovades inacabables però amb la il·lusió de veure’s convertida en la dona de l’Eudald, amb qui volia compartir totes les alegries que la vida els oferiria.  Ara, al cap d’uns mesos, tot se n’havia anat en orris. L’Eudald era a Buenos Aires i ella no podria acompanyar-lo fins que nasqués la criatura que duia dins. Instintivament, va posar-se la mà amb suavitat sobre la panxa. Encara era imperceptible; només estava de tres mesos. Hauria d’esperar-se més de mig any per anar-lo a retrobar junt amb el seu nadó. No volia plorar. Tothom passava penes i ella seria forta.

Aquell mirall havia reflectit la seva mirada alegre en els moments d’immensa felicitat. L’esguard que ara li retornava l’espill amb marc daurat i elaborats dibuixos bisellats era el de la determinació: compartiria les incerteses i les terribles conseqüències d’una guerra que no entenia. L’Eudald va marxar amb les mans a les butxaques. Només va poder treure diners del banc per pagar el passatge a l’Argentina. Tenien els comptes congelats i l’únic sistema que hi havia per disposar-ne era pagar factures. La seva sogra li va aconsellar que anés a Santa Eulàlia per fer-se un vestit jaqueta, o el que volgués, i ells n’hi facturarien dos.

—Més roba?  Si tinc els armaris plens!

—No vas a fer-te roba. Vas a aconseguir diners per poder marxar. Ahir vaig anar a parlar amb l’encarregada de la botiga i hi està d’acord.  Només ho fan per a les bones clientes.  No t’ho pensis més. No sabem fins quan podran fer-ho.

Amb el revés de la mà, va eixugar una llàgrima que se li havia escapat i va prémer els llavis. Aquell mirall no havia de veure una nena malcriada i espantada. Ella i l’Eudald se’n sortirien de tot.

El vaixell va atracar a Gènova. Allà calia que desembarquessin i agafar-ne un altre que salpava cap a Amèrica al cap de tres dies. Sense dur diners ni talonaris, pensava amb angoixa a quin hotel podria anar per esperar-se.  Se li acostà un sotsoficial italià que havia estat molt atent amb ella durant la travessa i aprofità per interrogar-lo.

—Perdoni, sotsoficial, quin és el millor hotel de Gènova?

—Sens dubte el Palazzo Grillo, signora. És el que li convé a una dama tan elegant com vostè. —A partir d’aquell comentari, el membre de la tripulació va iniciar l’entusiasta flirteig que solia dedicar a les passatgeres joves, mentre ella tenia el cap ben lluny d’allà.

—Quan arribem a port puc deixar l’equipatge unes hores abans d’escollir l’hotel?

—Per descomptat, signora.  I si va a l’hotel que li he dit, ells mateixos enviaran un grum per recollir-lo. —Anava a continuar la conversa però la signora el tallà en sec, li va agrair la informació i marxà cap a la cabina a preparar l’equipatge.

L’endemà, amb un vestit jaqueta de viatge, barret de pell girada, guants i bossa fent conjunt, es presentà davant del recepcionista de l’hotel Palazzo Grillo. S’havia pintat els llavis de vermell i posat un toc de coloret sobre les galtes empal·lidides. El mirall rodó de la seva cabina va aprovar-ne el resultat.

—Bon dia! Podria veure el gerent de l’hotel, si us plau?

—Naturalment, senyora…?

—Canadell.

—Senyora Canadell, es pot esperar un segon? Ara li telefono per saber si està disponible.

—L’està esperant al seu despatx. El grum l’acompanyarà.

Quan li van obrir la porta, el gerent, un home de mitjana edat, s’aixecà de darrere la taula de treball per anar a rebre aquella senyora tan ben vestida i la saludà amb la màxima deferència. Després d’una breu explicació, la jove es va treure el guant de la mà esquerra i li allargà l’anell de brillants que duia a l’anular, amb un esguard directe i determinat.

Vi prego, signora! De cap de les maneres. No ho podem acceptar. Ens sentirem molt honorats si vostè i la seva piccola bambina accepten la invitació de l’Hotel. Quan tot es resolgui, esperem veure-la amb el seu marit sempre que s’estiguin a Gènova.

Asseguda en un banc de la Plaza San Martín de Buenos Aires mirava la seva filla, que ja caminava; la nena jugava amb una fulla de magnòlia que havia caigut de l’arbre del davant. Feia un parell de dies els Canadell havien deixat la pensió i s’havien instal·lat amb la criatura en un pis minúscul del carrer Chacras, prop de la plaça on eren. L’Eudald, per fi, havia trobat una feina fixa i la primera setmanada la cobraria l’endemà. Devien pràcticament tot el sou a uns altres catalans exiliats, però encara podrien comprar algunes coses de primera necessitat. Un pot o una paella? Amb el pot no seria pràctic fregir-hi ous. Millor una paella i, de moment, hi escalfarien la llet. Si encara n’hi havia prou, comprarien tres plats i tornarien als seus compatriotes els que els havien deixat. Si no, s’esperarien al mes següent. Tenir plats de propietat no era una prioritat.

Dos homes joves van passar-li pel davant. Quan ja no els podia escoltar, un d’ells li va dir a l’altre, mentre l’assenyalava amb la mirada:

         —Viste? Ché, qué linda señora, tan bien vestida!

8 comentaris Digues la teva

  1. Jordi ha dit:

    Mereix una continuacio!

    Jordi Ametller

    M'agrada

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      Hi estic treballant! 😜

      M'agrada

  2. montse cristobal ha dit:

    Que bé descrius l ambient!! Ptns arrista

    Enviat des del meu iPhone

    El 7 maig 2019, a les 15:30, Contes i lectures <comment-reply@wordpress.com> va escriure:

    Eulàlia Armengol posted: “—Aquesta roba de Tweed és ideal per al vestit jaqueta que ha triat. És anglesa, de gran qualitat, i els colors són els d’aquesta temporada. Te un tacte flonjo i suau. Toqui! La clienta que tenia asseguda al davant, mirava la dependenta amb aire absent. A”

    Liked by 1 person

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      😘

      M'agrada

  3. Montse Barbany ha dit:

    Bravo Eulalia!!!!

    M'agrada

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      😘

      M'agrada

  4. lacosina ha dit:

    Emocionada

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.