Contes de la pandèmia – 8

En Romeu Folch i Pla tenia un nom sonor que no es corresponia amb la discreta vida rutinària que duia. La seva dona, al poc temps de conèixer-lo, li havia dit que amb aquests noms segur que li acabarien fent una estàtua eqüestre a la plaça de la vila: “El poble agraït a Romeu Folch i Pla”! Però el seu destí, o el seu caràcter, que, si fa o no fa, és el mateix, no el va orientar a les grans gestes sinó que més aviat el dugué cap a una vida discreta, sòbria i mesurada.
La feina de venedor de maquinària agrícola el feia viatjar bona part de l’any; la dona treballava de professora d’ESO a Barcelona. En Romeu, quan tenien vacances, no volia desplaçar-se lluny. Accedia, de tant en tant, a anar a la caseta que la muller havia heretat en un petit poble de la Garrotxa, tot i que era força incòmoda i calia perdre temps fent-hi reparacions. En fer-se grans, van deixar d’anar-hi fins que, a l’hora de retirar-se tots dos de la vida activa, van decidir utilitzar part dels estalvis per acondicionar-la: sense corrents d’aire, amb un bon sistema de calefacció, finestres de doble vidre per disminuir els sorolls i mantenir l’aïllament tèrmic, cuina nova que incloïa espai per esmorzar i dinar…
Després de quasi un any d’obres van aconseguir convertir-la en una llar confortable. El matrimoni va vendre el pis de Barcelona i s’hi va instal·lar.
Les il·lusions per gaudir de la vellesa agombolats en el caliu de l’habitatge que s’havien construit a mida van durar menys de deu mesos. La Pepa va tenir un infart i en Romeu es quedà sol. Els coneguts de la seva dona tenien uns àmbits de relació molt estructurats: el Casino, per als homes; l’obra social de la Parròquia, per a les dones; les places i el camp de futbol, per a la canalla i l’Ateneu Obrer Cultural per a tots plegats. Ell, de moment, només volia passar el dol en solitud i es va respectar el seu desig.
Passats tres anys, una tarda d’octubre es va veure amb cor d’anar a prendre un cafè al Casino. Amb tres sessions de cafè, els companys d’infantesa de la finada van començar a donar-li conversa, i a la setena sessió ja comptaven amb ell per jugar a la botifarra o al dòmino. Pels voltants del mes de febrer de l’any de la pesta el Romeu havia conreat un reduït cercle social, però precisament ara, que s’havia atrevit a trencar el gel amb els vilatans i, de mica en mica, se sentia acceptat, feia dos mesos que estava confinat pel malastruc de pandèmia. La xerradeta intranscendent del Casino l’havia incorporat a la seva rutina; aquelles dues o tres hores li resolien les seves necessitats de companyia, de compartir petiteses, comentaris poc compromesos, perquè no els coneixia prou, i l’actualitat política. Llegia molt, s’ocupava de la neteja de la casa i procurava mantenir els testos del pati ben regats, perquè la Puri, la dona de fer feines, també estava confinada. L’única sortida permesa era treure les escombraries cada dos o tres dies i anar a la botiga de queviures. No gaire engrescador. La gent del poble, especialment els de la seva quinta, estaven tots esparverats en imaginar-se la mort més propera del que havien calculat i, per tant, ni pensaments d’anar-los a veure amb cap excusa. No sabia per on li podrien sortir, i considerà que era millor esperar que els esdeveniments li marquessin la pauta.
Té unes clavellines molt ufanoses, la Quitèria —pensà el Romeu en passar per davant la finestra d’una veïna—. Les meves estan a l’última pregunta. Demanar-li com s’ho feia no podia ser perquè no tenia el seu telèfon i amb el confinament tot era feixuc. Res podia ser espontani o senzill. La gent reaccionava de manera força extraordinària… Rumiava això mentre caminava fins al contenidor, que estava situat un xic més enllà de la cantonada de casa de la Quitèria. Ella i la seva dona havien estudiat juntes magisteri a la Universitat de Barcelona però la Quitèria va tornar al poble i es va quedar a treballar a l’Escola Municipal. Mai es va casar. Potser la Pepa li havia explicat la història, però aquestes coses no li interessaven gaire, al Romeu, i les oblidava mentre escoltava. No era la típica mestra conca amargada; tenia una cara afable i, quan la dona vivia, hi feia xerrades que al Romeu li semblaven eternes. Un cop la Pepa no hi va ser, ell no anava més enllà de comentar si feia o no bon dia i altres banalitats pròpies del bon veïnatge…, per si un cas s’activava aquella conversa incontrolable.
Ja té collons que ara no li pugui ni preguntar com s’ho fa amb les clavellines. Que aquesta bestiesa sigui un impossible! Quina merda de pesta. Al poble no ho ha agafat ningú, gràcies a Déu, però, quan van acostar-se els que venien de Barcelona, una mica més i els llancen pedres. Tots plegats s’han begut l’enteniment!
Un cop a casa, tenia una carta d’Hisenda avisant-lo que havia de fer la declaració. Va somriure. Per primer cop li va semblar una bona notícia comprovar que el Ministerio s’hi posava en contacte.
Quan vagi a fer l’excursió al contenidor li deixaré una nota a la Quitèria. Com és que no hi havia pensat?
Als pocs dies, a la bústia es va trobar un sobre i dins un full amb les explicacions de la Quitèria: una lletra polida i regular amb unes instruccions ben precises.
La següent missiva del Romeu va ser per agrair-li les recomanacions; hi afegí comentaris sobre la llauna que representava l’aïllament que sens dubte ella també patia. La Quitèria s’esplaià una mica més sobre la situació personal, però, com que era una dona positiva i amb sentit de l’humor, la seva nota va fer riure el Romeu, que respongué amb ganes d’allargar la correspondència. Per carta li era més fàcil expressar-se que no pas cara a cara. Era una mica tímid i temia que, si xerrava massa, es podia fer pesat. En canvi, per escrit, la gent podia llegir-ho en diferents tongades…, o això és el que ell s’explicava després de tancar el sobre on havia introduït quatre fulls escrits per les dues cares.
El ritme de la correspondència, fa mal de dir, era el de les escombraries; per al Romeu, pensar que havia de sortir, si us plau per força, per llençar la brossa l’eximia d’altres consideracions en les quals no tenia ganes d’entrar.
Ja feia un mes que s’escrivien quan la resposta de la Quitèria, que puntualment arribava al cap d’un o dos dies, en feia cinc que no havia entrat per la bústia. S’havia posat malalta? No! Hauria trucat al metge i l’haurien anat a buscar amb una ambulància. Potser estava enfadada? Tampoc! Si ella tot s’ho prenia pel costat bo.
Als vuit dies de no rebre l’esperada correspondència, en tornar de dipositar les deixalles al contenidor, amb la mascareta posada i una gran angúnia que se li aferrava a la gola, per por del que es trobaria, o què podria dir-li la seva corresponsal del cap del carrer, va trucar al timbre de la casa de les clavellines.
—Hola, Romeu! —la Quitèria acabava d’obrir la porta i tenia un somriure maliciós: els ulls li reien més que no pas els llavis—. Que m’enyoraves? Acabes de fer un pecat trencant el confinament. Ho saps, oi? Passa, home, passa! Que encara podem fer-ne més.