L’enigma


Els carrers eren estrets; les parets blanques escarbotades deixaven veure maons vermellosos, pedres i fang posats sense gaire ordre ni concert. Feia una calor aclaparadora i no circulava gent per enlloc; devien estar dins les seves cases, fora de l’abast d’un sol disposat a cremar-ho tot. La Isabel visitava per primer cop aquell país africà, tan diferent al seu entorn mediterrani, on tot sembla ser a prop, suau i contingut. Les discretes muntanyes de la Serralada Litoral, que veia des de la finestra de casa, convidaven a passejar-hi sense entrebancs però eren encara prou altes perquè la marinada s’hi aturés a humitejar les sènies que jeien, protegides, a la seva falda.

Ara, tot el que abastava la seva mirada era desconegut i misteriós. No es veien camps de conreu d’on alimentar la gent que vivia en les escadusseres cases de tapial que apareixien prop dels camins de terra. Tampoc semblava que tinguessin bestiar.

Una carretera eixarreïda on el paisatge es limitava a pols, pedres petites i pedres mitjanes. Poques pedres de grans dimensions interrompien el tedi del camí erm que els duia al poble on estava previst aturar-se. A l’espai que els envoltava no s’hi observaven indicis de vida; sens dubte n’hi havia, però no podia imaginar quins. Si no disposaven de menjar ni aigua, quin sentit tenien, allà al mig del no-res, un grup de cases?

En el llogarret on els deixà el jeep només hi van trobar un bar, on una fotografia en colors del rei ocupava tot l’espai de l’entrada. La resta de decoració era inexistent i l’oferta per als viatgers consistia en aigua, te i una marca de refresc americà retolat en àrab. El te local els va semblar a tots una bona opció: el servien bullint i segur que això matava o, si més no estabornia, els microbis. El van trobar deliciós i es van abstreure d’altres consideracions higièniques

Les culleretes estaven dipositades en una palangana petita, com de quiròfan, sucades en dos dits d’aigua. Després de fer-les servir, les hi col·locaven i el contacte amb el líquid estancat, d’aneu a saber quants dies, era com es netejaven els coberts entre un client i l’altre. Remenar la beguda amb el bolígraf brut de borra i pols de la butxaca, a la Isabel li va semblar més segur.

No era un lloc turístic i per tant la misèria no anava disfressada. Es mostrava serena i digna.

La Isabel no tenia ànima de turista i, quan veia situacions de precarietat portades a l’extrem, no ho considerava ni una curiositat ni que fos un exotisme del qual se n’haguessin de treure fotografies. Li creava desassossec perquè no sabia respondre a les preguntes que internament es formulava. No va fer cap fotografia per mor d’ofendre’ls.

Una dona molt bruna, amb el cap cobert amb una roba de sarja de color blavós, es va aturar a mirar-los, encuriosida. Si la cara arrugada era un senyal de vellesa, n’era molt, de vella. En intentar endevinar la seva edat a la Isabel li va passar pel cap que podria tenir quaranta anys i el seu rostre mostrava més el desgast i les mancances que no pas una data de naixement.

Era un misteri entendre per què aquella gent no marxava a altres ciutats més pròsperes on es pogués conrear, pescar o comerciar. La Isabel pensava que podia ser un sentiment de destí o d’acceptació de la realitat. Per comprendre-ho li hauria calgut viure-hi un temps, escoltar-los, parlar-hi. Li costava passar per un món d’enigmes i contemplar-lo amb uns ulls desconnectats del cervell, o potser de l’ànima. Rumiava si gosaria dir, a la tornada, que havia anat a «conèixer» el país. Una fotografia de grup donaria testimoni que havien trepitjat el mateix terra que altres persones amb les quals no s’establiria cap més vincle: una imatge inexplicable i prou.

En sortir del bar van anar a estirar les cames una estona abans de tornar al vehicle. A uns pocs metres, en un carreró estret on, per circular-hi dues persones calia que una d’elles s’enganxés d’esquena a la paret, hi van veure una dona de pell enfosquida colrada per moltes hores de sol, asseguda a terra. Davant seu, sobre un tros de paper estripat i amb taques greixoses, exposava un préssec macat per totes bandes i una figa tan madura, que se li desfaria als dits si l’agafava. La Isabel fità la dona; ella li tornà l’esguard i mentre amb una mà li oferí la seva mercaderia, amb l’altra s’aguantava el drap blavós que li cobria el cap i li regalava un xic d’ombra. Era la mateixa dona que els havia observat a l’entrada del bar.

Amb la venda d’aquell bé de Déu no podria comprar res d’utilitat, rumiava la Isabel. No era més fàcil menjar-s’ho i tenir la panxa entretinguda una estona? La Isabel quedà palplantada uns instants davant l’enigma d’aquella venedora de dues peces de fruita, sense saber què fer.

La Ikram era eixuta, de pell fosca. Els solcs de la cara, visibles de lluny, explicaven cada un dels esforços per tirar endavant els set fills que havia parit. Seia en la foscor agradable de la seva petita casa de tapial. Fora, el sol cremava la vida i l’anava convertint en cendra. Ikram pensava en el seu fill gran, el seu puntal de tretze anys. Confiava que aviat li podria enviar diners si anava a treballar amb l’oncle. No. Ell no es comportaria com el seu pare, que va anar a cercar feina i mai no va tornar. Segons l’humor, la Ikram el feia culpable d’haver-los abandonat. El maleïa mil cops i li desitjava que un escurçó li clavés el seu verí. Per fer-se la vida menys amarga, alguns dies se l’imaginava en un lloc verd, ple d’arbres fruiters, prop d’un riu, conreant verdures. Quan tingués prou estalvis li enviaria diners, com era la seva obligació, i reclamaria els fills perquè anessin a treballar al seu costat. Ella s’esperaria amb els dos petits fins que també poguessin treballar. No podien anar-se’n si no tenien l’edat. Serien un destorb. Va aixecar el braç i agafà una fotografia de carnet del seu home, el Gamil, que estava recolzada sobre la leixa de la terrissa. Li passà per sobre el dit aspre, amb delicadesa.

—El nostre fill gran va marxar fa setmanes a Settat, a casa del meu germà Nabil. Al·là els protegeixi. Els nebots van deixar la casa del pare per buscar feina a Europa. No en sabem res des de l’estiu. Reso cada dia per ells, perquè trobin el seu camí i un treball que els permeti enviar diners a casa. Jo el necessito aquí, per anar a buscar aigua al pou d’El Kattani, que ja comença a ser massa lluny per a mi. Però en Nabil és deu anys més gran que jo i el patriarca de la família. És natural que l’hagi reclamat. Li devem respecte i obediència. Les seves decisions ens han guiat sempre. El Profeta li conservi la salut molts anys i el beneeixi. Al·là és gran!

La Ikram pensava que Al·là misericordiós no els deixaria morir de gana. Aconseguia subsistir perquè netejava la casa d’un funcionari de quart ordre d’El Kattami, prop del pou. Tenia un hort minúscul amb dos arbres i, algun cop, d’amagat, ella n’havia agafat la fruita caiguda. Mentre anava a fer un encàrrec per al funcionari va veure un cotxe amb estrangers. Ells sí que tenien diners per comprar de tot. El seu fill li havia explicat que eren «farangis»; es quedaven andròmines mal fetes, a mig acabar, i en pagaven deu cops el seu valor. Eren uns tanoques que es deixaven engalipar pels nadius.

Avui la Ikram havia recollit del terra de l’hort una figa massa madura i un préssec petit i macat per totes bandes que ni els ocells havien volgut picossejar. Amb un tros de paper que era a la brossa de la cuina va anar a seure prop de la sortida del bar on havien anat els turistes. El seu fill li ho havia assegurat: compraven de tot a qualsevol preu. Posà el préssec i la figa sobre el paper tacat d’oli i els oferí als estrangers.

3

3 comentaris Digues la teva

  1. Sensacions del Marroc molt ben acolorides! Diferents visions de la realitat …

    M'agrada

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      Gràcies! 😊

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.