Negroni

—Déu vos guard.

—Sens dubte.

—Què vol dir, sens dubte?

—Que Déu me guard.

—Ah! Dispensi. Estava distret i ho he dit com una fórmula de cortesia. 

—No s’amoini. Me’n faig el càrrec. Vejam. Vostè és l’Anselm Cruspinera, oi?

—Sí, senyor. O com li haig de dir, a vostè?

—Digui’m, Pere. 

—No m’ho puc creure! Era veritat que sant Pere, en persona… bé, en ànima, és qui ens fa passar?

—No ens agraden els títols: ni sant, ni arcàngel, ni dominacions, ni altres galindaines. Les jerarquies les deixem pels que viuen. Aquí tots som iguals.

—I Déu?

—Ara m’ha atrapat! Déu està al marge de tot, però dins de tot. No li hem d’explicar res, Ell és el Tot.

—Gràcies, però ara mateix, després de l’accident, que no tenia clar si em salvaria o passava a l’altra banda… no estic per disquisicions teològiques de gran nivell. Queda entès que Ell és una altra cosa. Ja m’ho anirà explicant. Ara estic atabalat. Mai vaig entendre allò de santa Teresa del Nen Jesús que vivia i no vivia i no sabia on vivia ni per què vivia.

—No s’amoïni! Aquí tampoc ho teníem clar. Però ella sempre ha estat críptica i tan profundament espiritual que la deixem fer. No fa mal a ningú. Es passa el dia filosofant amb una colla d’adeptes que fan cara d’entendre-la. Quan vulgui l’hi presento. Parla català. 

—N’ha après aquí?

—No. Aquí, un cop arribes s’acaba la tonteria idiomàtica. Ella li parlarà en castellà antic i vostè l’escoltarà en català d’Olot. Comprendrà que si no fèiem alguna cosa, fins i tot els àngels acabaven de mala castanya quan pujava algú dient: hábleme en español para que nos entendamos todos.

—Un sistema molt avançat. 

—Diví!

—Els felicito. No m’havia plantejat mai aquesta qüestió idiomàtica per al més enllà perquè, amb franquesa, no m’ho pensava que existís tot aquest muntatge pels que ens morim.

—Gràcies. Passi per aquí que la Gertrudis el registrarà i li començarà a explicar quatre coses bàsiques de com funcionem.

—Tenen administratius? A mi també m’assignaran una feina?

—No ben bé. No és que tinguem classes subalternes. Ja li he comentat que no en tenim de classes. El que passa és que hi ha ànimes que no els pertoca estar al cel amb full equipment. Disculpeu. Vull dir amb totes les prestacions. Són gent que no es pot dir que no es mereixin el cel, però tampoc s’han escarrassat gaire per mirar pels altres i el seu benestar. Això ho compensem amb aquestes funcions d’uns tres-cents o quatre-cents anys terrestres de feina, fins que entenen que en el món no només hi són per reproduir-se i morir; també cal estar pendent dels demés. Aquí ho aprenen, tard o d’hora. Tenim paciència amb els terminis de la formació.

—Ja ho entenc. Gràcies. Vaig a parlar amb la Gertrudis, doncs.

—Era funcionària d’Hisenda i fa mil anys que es recicla. No es posi nerviós si li sembla reàcia a assessorar-lo. De vegades li costa entendre el concepte servei, empatia… però era bona dona i mai havia fet mal a ningú.

—Hi estic acostumat. Jo era autònom. 

—Per això no li han discutit l’entrada, pobret. Aquí estarà bé. Al cel!

L’Anselm va registrar-se, la Gertrudis després de fer-se la repatània, com ja li havia avançat el Pere, el va acomboiar i, a partir d’aquest moment tot va ser placidesa i pau per a l’Anselm.

—Tinc una qüestió per a vos, Senyor.

—Què vols, Pere?

—A l’Anselm li estan dient moltes misses per a la seva ànima, trisagis, novenes i fins i tot la vídua i la filla han anat a fer el Pelegrí de Tossa, d’anada i tornada! 

—Això està molt bé, Pere. Senyal que se l’estimen. 

—Mireu. Jo no ho veig així. D’entrada em sembla una manca de fe greu en Vos. 

—Manca de fe?

—Déu! No tenen clar que sou justícia i bondat infinites? A què venen tantes misses per a la seva ànima? Es pensen que si no li canten misses gregorianes Vos el tindreu als llimbs?

—Pere, està bé que diguin misses. Pensa que el clero, les classes més humils del clero, s’han de guanyar la vida com tothom. Les misses ajuden.

—Entesos. Però amb tantes misses per l’ànima, no penseu que caldria fer una mica d’upgrading per a l‘ànima de l’Anselm?

—Què més li cal, aquí?

—Res, res. Però he pensat que, en lloc de la música celestial estàndard, li podríem preguntar quina música li agrada més i que escolti Miles Davies, el Nino Bravo, la Rosalia… en fi, que triï.

—Tu mateix. 

L’Alselm, a partir d’aquell moment va gaudir d’un fil musical canviant, segons ell pensava en la Trinca, la Marina Rosell o Sopa de Cabra. La pau i la serenor continuaven embolcallant-lo amb amor. 

La dona i la filla tenien un record també amorós del seu marit i pare respectiu i van fer un viatge a Jerusalem, a visitar on diuen que hi ha la tomba de Jesucrist, per deixar una quantitat important diners en ciris. Aquestes espelmes havien de cremar nit i dia per a l’ànima del difunt, davant de l’altar de la Resurrecció, durant un any sencer.

—Déu.

—Què vols, Pere?

—M’arriben tants inputs per a l’ànima de l’Anselm que ja no sé què fer. Hem fer un parell de francesilles per respondre a tanta pregària. I resulta que hi ha un parell d’ànimes que comencen a tenir gelós.

—Gelos, aquí? Ho has entès bé, això que em dius?

—Sí, Déu, sí. N’hi ha que tenen gelós fins i tot després de morts.  Us en farieu creus! Ai, perdoneu.  No he estat delicat. Continuo amb l’Anselm. Ell no ho sap però jo em trobo en un atzucac. Li trec les prestacions extra o  què faig?

—Parla-ho amb ell. 

La senyora vídua de Cruspinera va trucar a la seva amiga Roser, amb una veu del tot trasbalsada.

—Hola, Roser. M’hauries d’acompanyar a un lloc… No. Ara per telèfon no t’ho puc explicar perquè potser no m’entendries i em diries que no. Si no fos molt important no t’ho demanaria… Sí que estic bé, jo, sí.  Ja t’ho comentaré quan ens veiem. Quedem aquest vespre a les deu de la nit al començament de les Rambles. Vine sopada, eh? Millor amb l’estómac ple. 

La vídua Cruspinera i la seva amiga Roser van entrar al bar Boadas; la vídua va demanar dos Negronis i les dues van seure en uns tamborets que hi havia prop de la paret, per poder deixar els gots sobre una lleixa estreta.

—Em pots explicar què hi fem aquí, al Boadas, Maria?

—Ahir a la nit se’m va aparèixer l’Anselm. Tan real com quan era viu!! …Feia bona cara. Se’m va asseure a l’espona del llit i em va dir: Maria amb tantes misses, rogatives, trisagis i novenes per a la meva ànima, estàs creant un agravi comparatiu que no m’afavoreix. Pensa que hi ha ànimes, sense una família tan pietosa com tu i la nena, per les quals ningú resa ni es gasten un duro amb ciris. Jo estic bé i no em manca res. Allò que diuen a missa, és veritat. Per fer-me una finesa, després de totes les teves rogatives, em van deixar fer activitats que no tothom fa. No saps quin problema els he creat, sense saber-ho.

Et demano, si us plau, que deixis de resar per a la meva ànima. Quan pensis en mi, ves al Boadas i et prens un Negroni.

Amb la cara astorada i els ulls esbatanats, la Roser va aixecar el got que tenia a la mà i va brindar:

—Per l’Anselm, al cel sia!