—Com vol que li faci? —La cara amable del jove s’adreçava a la Raquel.

—Haig de triar jo?

—Miri, les últimes tècniques tiren més cap a un tall sobri, curt, però jo, tenint en compte la seva edat i el volum corporal, em decantaria més cap a un tall clàssic, més generós, que ens permeti una gran amplitud de moviments.

—Troba que estic massa grassa? Ho he intentat, de veritat, però entre calçotades, aniversaris, reunions de família i els maleïts i greixosos pica-pica, no hi ha manera de mantenir el pes. En lloc d’aprimar-me, m’he engreixat. Em sap molt de greu.

—No s’hi amoïni. No es tracta de culpabilitzar ningú. Senzillament, de trobar el sistema més adequat a cada cos. És la nostra feina i hi estem acostumats. Si jo li expliqués les complicacions amb què ens trobem!

—No, no! No m’expliqui res, sisplau. Ara mateix estic força angoixada i em pensava que seria vostè qui decidiria.

—De fet, sí. Però avui, com que és el primer cop que m’enfronto a aquesta intervenció, he pensat que compartir la responsabilitat amb la pacient estaria bé, i que faríem un bon treball d’equip.

La Raquel es va incorporar de la llitera d’un bot:

—Mai ha fet cap operació de maluc, vostè?

—He estudiat molt el tema i he ajudat els meus caps en un fotimer d’operacions d’aquesta classe. No pateixi, que la teoria la tinc consolidada i la pràctica un dia o altre l’havia d’agafar. Tinc l’honor de començar amb vostè i, sens dubte, tots dos ho recordarem amb emoció d’aquí a uns anys. No troba? Vostè aguanti amb les mans el llençol perquè de vegades rellisca i tot es taca. Serà un moment.

—Me’n vaig! —La Raquel va posar els peus al terra, però la preanestèsia la tenia enterbolida. Es va entrebancar i va caure. El jove resident, el zelador i dues infermeres, la van agafar per cames i braços, i, amb paraules afectuoses, la van tornar a deixar estirada. No volia de cap de les maneres que aquell xicot tan educat, i tan inexpert, li posés la mà a sobre, i, encara menys, a dins. Era incapaç de cridar perquè no li sortien les paraules. Estava mig adormida però terroritzada per la massacre que podia fer-li l’aprenent de cirurgià al seu maluc. Es veia en cadira de rodes la resta de la seva vida, intentant que una asseguradora li pagués la futura incapacitat.

Entre tots la van passar de la sala d’anestèsia a quiròfan. Com és que podia escoltar tot el que deien? Per què no l’havien adormit? Sabia aquell noi que havia d’adormir-la abans de començar o li donarien un tros de cuiro perquè se’l posés entre les dents i aguantés el dolor?

Mirava a banda i banda. Sobre una taula hi havia un llibre gruixut de tècniques quirúrgiques. El metge jove passava fulls i llegia paràgrafs en veu alta, com per refrescar la memòria. Les infermeres li donaven copets a l’espatlla i l’animaven: +

—Tu pots, Josep! Quan torni de vacances el cap del Servei estarà molt orgullós de tu.

La Raquel cada cop se sentia més impotent i maldava per articular alguna paraula. Volia baixar i anar-se’n corrents. Impossible: les cames i els braços no li responien. Només desitjava que de la seva boca sortís un crit potent per demanar ajuda. Algú l’havia de salvar. Encara hi era a temps. Va omplir els pulmons. Va, Raquel, crida fort!

—Ajuda!! —Des del fons de l’ànima va sortir aquell crit que buscava, fort, el crit que trencà el silenci de la cambra i deixà el seu marit en una quasi aturada cardíaca.

—Què et passa, Raquel, què tens?

—Marxem!

—On? Som a llit, reina; són les quatre de la matinada.