Els meus companys de viatge han començat a pujar per un camí del bosc, entre arbres que enlluernen pels seus grocs, vermells i carbasses; contrasten amb avets foscos, d’un verd profund i estable. Ells només es vesteixen de blanc, de tant en tant, per fer canvi d’armari a l’hivern, com fan els altres a la tardor.

M’assec en una pedra, a poques passes del camí. Miro com els meus amics marxen i s’enfilen, distesos, pels senders que duen al cim. No els puc seguir: el meu cos s’ha plantat i no m’acompanya en el meu desig de passejar. 

Aquest cos mediterrani, que ara començava a blasmar sense motiu, té moltes altres prestacions en ple funcionament: veig un espectacle de llum i colors, imponents, que canvia amb els minsos desplaçaments que em puc permetre. Olor de gespa molla, de fulles que han iniciat l’etapa de nodrir la terra i un munt de pinzellades de farigola, pi…, no sóc capaç de destriar-les. Juntes són la muntanya. La de quan era petita, la de les excursions de jove, le de la meva tardor. 

Lluny, remor d’esquellots, de branques que ballen al ritme del vent i es freguen l’una amb l’altra, amorosament. L’esgarip d’algún ocell remot i el brunzir de la malaïda mosca que aterra a la meva mà; s’imagina que em cal companyia. No, gràcies! Marxa i deixem sola, que em distreus. 

La tebior del sol m’arriba a través del jersei. Aixecoel cap i m’hi encaro. Una deliciosa escalfor que no crema es filtra dins el meu cos. 

No camino gaire, però viatjo amb tots els sentits.