Pànic a Rodalies


Contes de la pandèmia (1)

L’últim cop que vaig veure la Pilar va ser aquest estiu. És possible tant de temps? Deixa’m fer memòria…, potser abans i tot! Com hem xalat. Tenia ganes que m’expliqués les últimes xafarderies de l’Hospital, els canvis d’organigrama, què fan els meus amics i, molt especialment, si un enemic endèmic ja ha estat fulminat per la justícia divina, o laboral, que també té competències per anorrear. Hem xerrat tanta estona que tinc la gola seca. Vaig a mirar si dins de la bossa hi porto caramels, o un menjuc que m’amoroseixi el tracte. Res. Només una ampolleta d’aigua buida. N’he llençat el contingut abans de pujar al tren per no carretejar pes. Em concentro per no tossir, ni estossegar. Se’m passegen espines per unes mucoses sense moc, seques com una espardenya. Això és mental. Si hi penso és pitjor. El vagó va ple com un ou i he aconseguit seient gràcies al fet d’haver pujat a Sants. No m’aixeco; que marxin els altres, si els incomodo. M’estic congestionant per moments. Ai, que m’ofego. Se’m desferma l’atac incontrolable de tos. La primera reacció automàtica és posar-me la mà per tapar-me la boca. Merda. No! Rectifico i tusso compulsivament contra l’avantbraç de l’abric. No s’aturen les convulsions. No goso mirar. Estic vermella com un perdigot i mig ofegada. Les persones dretes prop meu i les dels seients del voltant em miren amb severitat. Què faig? Puc baixar a la parada del Masnou, tossir a pleret i, quan m’assereni, tornar a agafar el tren. Estic massa cansada. Les finestres no es poden obrir; no m’hi llançaran. Per fer-ho per la porta m’haurien d’agafar entre dos o tres, arrossegar-me pel passadís i esperar que s’obri a la propera parada. Tampoc els veig amb prou presència d’ànim per prémer la palanca d’emergència, aturar el tren i foragitar-me violentament. Segur que més d’un està avaluant aquesta possibilitat. Suo d’angúnia. Només em faltava aquesta! Es deuen pensar que és per la febre. Palpo la tensió entre els passatgers veïns i jo: un duel…, a mort.
—Pròxima parada: Vilassar de Mar.

8 comentaris Digues la teva

  1. montse cristobal ha dit:

    Gracies eulalia, m has alegrat una mica el dia de cautivitat. Abraçada

    Enviat des del meu iPhone

    El 14 març 2020, a les 11:07, Contes i lectures va escriure:

    
    Eulàlia Armengol posted: ” L’últim cop que vaig veure la Pilar va ser aquest estiu. És possible tant de temps? Deixa’m fer memòria…, potser abans i tot! Com hem xalat. Tenia ganes que m’expliqués les últimes xafarderies de l’Hospital, els canvis d’organigrama, què fan els”

    Liked by 1 person

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      Aviat podrem abraçar-nos i celebrar bones notícies!

      M'agrada

  2. Toni ha dit:

    Molt bo i de rabiosa actualitat
    m’agradat

    Liked by 1 person

  3. lacosina ha dit:

    Terroríffffficcc!

    M'agrada

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      😂😂😂

      M'agrada

  4. Dolors Guart ha dit:

    Boníssim, Eulàlia! T’he vist al tren, vermella intentant aguantar-te la tos i m’has fet riure! Crec que et puc dir que l’enemic comú no ha marxat, resisteix com aquest puto virus contaminant a tort i a dret. Ho aconseguirem! Cuida’t molt!
    Dolors

    Liked by 1 person

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      D’això es tractava: veure-hi l’humor!

      M'agrada

Respon a Dolors Guart Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.