Un retall de setí


       Hi ha alegries que amaguen més d’un disgust.  En això rumiava la Teresa mentre collia tomàquets de l’hort del davant. I ara, la Joana! La veïna sortia de casa seva amb la cara enriolada i l’anava a cercar. Apreciava de cor la Joana, però en aquell moment s’hagués estimat més feinejar sola.

     —És veritat que li han demanat a la Tereseta que faci d’enramadora? Exclamà la Joana mentre s’agafava les galtes amb les mans com si no pogués contenir l’emoció.

     —Sí. Ahir ens ho van dir els de la Comissió de Festes. La Teresa no aconseguí ni iniciar un somriure. Recargolava el davantal amb les mans i els ulls, en lloc d’espurnes d’alegria, traspuaven una angúnia difícil d’amagar.

     —Noia, no sembla que n’estiguis gaire contenta —li clavà la Joana—. És un honor que li hagin proposat a la teva filla. No li demanen pas a tothom!

     —No, no. És clar. La Teresa volia justificar-se de no mostrar el lògic orgull matern. Finalment, amb una veueta de criatura a la que han agafat en una malifeta, va confessar:

     —És que representa moltes despeses, i ara no ens va gaire bé.

     La Joana, no va respondre. Era cert, les enramadores estrenaven un mínim de tres vestits de dia i un pel ball de gala. Totes les noies lluïen per la festa major, però les enramadores eren el centre d’atenció i, com a conseqüència, tema principal de xafarderies.

     A finals del 1800, en aquell poble del Maresme hi vivien aproximadament 2000 ànimes, totes elles pietoses i dedicades a escrutar, analitzar i comentar les vides dels altres vilatans. Fóra d’aquest costum, la vida era tranquil·la i transcorria amb una suau lentitud.

     Les cases de mig-cos d’aleshores tenien un hortet al davant, a l’altra banda del carrer, i al final de l’hortet, una comuna, ben emblanquinada, amb una cortina de cotó o de tela de sac, segons el nivell econòmic.  Entre la feina de l’hort i les visites ineludibles a la comuna, les veïnes s’aturaven a xerrar en mig del carrer i es posaven al dia de les novetats locals.  En una d’aquestes pauses al carrer és on la Teresa i la Joana acabaven d’iniciar la conversa.

     La Joana era vídua i el seu marit l’havia deixat arregladeta. En el lloc d’hort s’havia fet bastir una pèrgola amb una glicina, un banc de fusta i terraplens a banda i banda amb unes hortènsies plenes d’ufana. Això sol ja representava tota una declaració d’estatus social diferent a la dels veïns amb hortalisses.

      —M’ha dit l’agutzil que a la filla de cal Ventureta i a la de cal Cinto, també els han demanat de ser enramadores. Amb els fums que tenen ja veuràs que faran anar la nena com una reina només per fer-nos quedar malament, sospirà la Teresa.

      —Per la noia de cal Cinto no has de patir. Abans l’abillaven molt, però ara la misèria els tracta de tu.

     —Ah, sí? La Teresa no estava al cas del decliu de cal Cinto i per un moment, el seu problema se li va esborrar de la ment per concentrar-se en un daltabaix econòmic que li havia passat per alt.

   —No ho sabies? —La Joana, amb cara de satisfacció d’haver aportat notícies fresques, va fer una pausa per donar més emoció al relat i prosseguí. —La fàbrica els anava a mal borràs però van anar aguantant el tipo, sense baixar aquell nivell de vida de viatges a Barcelona cada dos per tres, classes de piano i de cant per la nena, en fi. Què t’haig d’explicar? Tot el poble ja sabia que estiraven més el braç que la màniga, fins que van quedar tan entrampats que un cosí de Reus se’ls va quedar la fàbrica, i ara el Cinto viu d’un sou minso. Em sembla que fa de viatjant de comerç pel Nord d’Espanya. Per això ja no se’l veu gaire pel poble. Millor. Així no passa tanta vergonya.

     —Mare de Déu! Pobre gent. Quin tràngol! —respongué la Teresa, entristida.

    —Vols que t’ho digui? Tant de comportar-se com si fossin de can Rutxil tenen allò que s’han buscat. Ara m’imagino que faran mans i mànigues per quedar bé a la festa major, però caldrà que estalviïn el julivert!  —La Joana no concedia pietat a la gent que li havia refregat la seva opulència a la cara.

   —Però, i la nena Ventureta? Aquests viuen a tres portals d’aquí i ens haurem d’empassar els vestits de la Tuies. Sa mare, que sempre va estarrufada com un indiot, seurà al nostre costat només perquè la seva filla destaqui.

     —Deixa-la estar a la Gertrudis. Mira, no anem a comprar la roba a Mataró, que hi anirà tothom. La setmana que ve vaig de visita a casa dels cosins de Barcelona i m’hi acompanyes. Abans, farem cap a can Ribes i Casals. Allà hi trobarem de tot i serà més senzill comprar només un corte.

     L’escassa varietat de teixits que oferien les botigues del pobles, havia derivat en la tradició que les famílies benestants compraven la peça de roba sencera. Així s’asseguraven que cap altra noia de la contrada duria un vestit igual. La Teresa, però, no estava en situació de seguir l’onerós costum.

     Assegudes a la botiga de Ribes i Casals, la Teresa mirava amb admiració les lleixes de fusta envernissada de color fosc, curulles de peces de roba que s’amuntegaven fins al sostre. Aquella era una botiga elegant, ben igual que les que es devien trobar a París. Mai havia anat a París, però la Teresa no dubtava que era impossible superar el luxe que li amarava els ulls. L’olor de perfums desconeguts de les dames que entraven i sortien la tenien corpresa, com en un somni oriental. Els sostres, pintats amb garlandes de flors i angelets eren d’una alçada de més de dos pisos i els llums de gas, dins de tulipes de vidre esmerilat, la feien somiar en salons de ball on mai hi seria convidada. Els dependents treien les peces de roba, les depositaven sobre el taulell i les desplegaven amb gestos àgils perquè les clientes veiessin les possibilitats dels teixits al mateix temps que els feien l’article i explicaven la qualitat i procedència de cadascun. La Teresa estava mig atabalada amb tants colors i mostres per triar. La Joana, menys encaparrada en la selecció, anava fent llambregades d’esquitllentes per si veia gent coneguda a qui saludar.

     —La Gertrudis Ventura! —Va dir a l’orella de la Teresa, mentre l’agafava fort pel braç perquè no es bellugués. —No et giris. Està d’esquena i no ens veu.

     —L’anem a saludar? —Va proposar la Teresa esperant rebre instruccions.

     —I ara! Tu quieta, que jo miro què compra.

     Després d’una estona, la Gertrudis va marxar amb el seu paquet i la Joana manà al dependent:

     —Cinc pams de la mateixa roba que s’ha endut aquella senyora.

     —Tan poc? Què en faràs? Va atrevir-se a preguntar la Teresa.

     —Deixa’m fer.

    La festa major començà el 21 de juny, tal com estava manat. La família Ventura sortia de casa en noble comitiva, fent d’escorta a la Tuies, que portava un esplèndid vestit de setí de color cru amb ratlles roses. Només havien avançat dues passes més enllà del cancell quan uns crits d’esglai sortiren de la gola de la mare, la Tuies i les dues germanes més petites:

     —Reina Santíssima de la Vera Creu!

    La comuna de la Joana lluïa una cortina nova de cinc pams de setí de color cru amb ratlles roses.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.