Els gustos canvien amb els anys, però hi ha lectures a les que puc retornar, com qui retorna al pa amb vi i sucre de l’àvia. 

Els primers llibres que vaig llegir de Mark Twain, quan tenia uns vuit anys: Tom Sawyer i Huckelberry Finn, estaven editats l’any 31 del segle passat. Vaig llegir tot el que hi havia per casa del mateix autor: Príncipe y Mendigo, l’Elefant blanc robat i Un yanqui en la corte del Rey Artús, que em va fer riure molt. Huckleberry Finn és possible que l’hagi llegit més de cinc cops. Quan una cosa agrada, agrada.

Dickens era un drama rera l’altre, però les seves històries m’enganxaven i després de llegir algunes versions amb traduccions precàries, em vaig comprar les obres completes de la col·lecció Penguin Books i vaig rellegir-les en versió original. De més gran he pensat que aquell home venia les seves novel·les com a fulletons setmanals. No li convenia fer-ne via i, imagino, que anava enredant la troca a mida que els seus lectors compraven amb fruïció cada episodi. Ho feia de meravella perquè no pots deixar d’avançar i saber què els passa a tota aquella corrua de personatges atribolats i perseguits per la justícia.

Per desengreixar una mica el pare Brown de Chesterton i Jerome K. Jerome eren força divertits. I a qui encara soc fidel és a P.G. Woodehouse. El tinc en castellà i en anglès i potser n’he comprat tants exemplars com els de l’Agatha Christie. La ironia i el sentit de l’humor de Woodehouse, són insuperables! Sempre en tinc un exemplar a la vora per fer neteja de neurones quan cal.

De l’Agatha Christie en vaig llegir molts als vint anys. Eren tan enrevessades les trames que pensava tornar enrere per veure si lligaven les explicacions finals, però arribava a la conclusió que era una mestra de l’entreteniment i si no lligava, tant li feia perquè sí que aconseguia tenir-me pendent dels moviments de majordoms, convidats i amants sospitosos.

Zazie dans le Métro, de Raymond Queneaud, era molt divertida i encara ara, quan hi ha una conversa absurda, i si l’interlocutor és de confiança, repeteixo la frase de la Zazie: “això, el meu cul!”. 

Com que vaig estudiar al Liceu Francès, no cal dir que em vaig empassar tot Proust als divuit anys. No pas per imposició perquè a aquella edat ja no anava a escola, sinó perquè trobava que calia fer-ho. A part de la famosa magdalena, hi ha un parell d’escenes que encara em van impactar més: les xinel·les daurades de madame de Guermantes, que afloren un instant per sota d’una négligée que duia als matins, i l’explicació sobre una noia, vestida de llana gris, asseguda en un tren: fa calor i es treu la jaqueta. A sota porta una brusa de seda natural de quadres de tots colors. El sol del migdia li bat sobre la brusa i un espetec de colors brolla d’aquella figura gris. Espectacular! Dues pàgines del mestre per parlar de la impressió que li van fer colors que amagava una jaqueta gris. Quan ho vaig llegir vaig entendre per què Proust era tan reconegut. Hi ha paràgrafs inoblidables. À la recherche du temps perdu, es va perdre junt amb un munt d’altres llibres en un trasllat. El meu record, no.

En un viatge a Irlanda, quan tenia uns vint-i-dos anys, vaig comprar els productes locals: James Joyce, Oscar Wilde, Bernard Shaw i Keats. Els Dubliners el vaig trobar tendre i trist, l’Ulysses encara miro d’empassar-me’l de tant en tant.  Hi ha diàlegs de Wilde que els recordo com a genials.  A la Importance of being Earnest, lady Bracknell li pregunta al que li demana la mà de la seva filla: Vostè fuma?  El noi no sap si és bo o dolent dir que sí i finalment admet, Sí, fumo.  Perfecte, contesta lady Bracknell: m’agrada que els homes tinguin alguna ocupació. Insuperable!

Els diàlegs de Wilde en una festa de An Ideal Husband son antològics.

Tennyson era anglès, pero també va anar a la bossa dels irlandesos. La seva poesia em va impressionar profundament. 

Keats va escriure una poesia, en especial, que sempre recordo per la seva bellesa, per com un escriptor parla de la seva mort, que veu a prop

When I have fears that I may cease to be,
before my pen has gleaned my teaming brain,
before high piled books in charactery,
hold like rich gardeners the full ripened grain…

Jane Austen, junt amb Mark Twain, tenen el record de llibres que he llegit més cops. De l’Austen m’agrada que em faci viure en aquella època, com relata els petits costums familiars i socials.  Envejo l’elegància de les seves descripcions sobre les emocions dels seus personatges. En dues línies es capaç d’explicar els sentiments de manera que a mi em caldrien dos paràgrafs. L’elegància i la sobrietat, són dues característiques que admiro d’Austen. La passió, continguda per les convencions socials, està meravellosament descrita. 

Una bona història romàntica i d’aventures no té preu, com: la Cartoixa de Parma, de Stendhal.

Quan un autor m’agrada, com el Sandor Marai o Coetze, intento llegir-m’ho tot. Marai em va quedar clar que era un xic misògin i molt classista. Però els seus relats estan molt ben escrits. Una de les novel·les de Coetze, que és com un malson d’un escriptor amb la seva editora, és d’una creativitat extraordinària. Fins al final del relat no entens amb qui parla i des d’on parla. És una història ben trenada, un thriller psicològic que no et deixa endevinar què passa en realitat perquè la ment del personatge es barreja amb la de l’autor. Brillant!

Ja de gran he conegut Murakami. També procuro llegir tot el que escriu. M’agrada la distància que posa entre els personatges. Sembla que els miri amb lupa i descriu les seves accions, plenes de tota mena de passions, sense fer-ne un espectacle. Molt concís en les descripcions que mai s’allarguen més del que cal. Té la mida justa en fer veure què senten els protagonistes, però per més que expliqui coses barroeres, ho fa amb distància, amb sobrietat. En “Primera persona del singular”, els lectors sentim que el Haruki se’ns confessa. Una ficció tan autèntica resulta magistral i traspua sinceritat, sense justificacions. A mi em va impressionar que, a milers de quilòmetres de distància, un home que té la meva edat, escoltés els mateixos discos, llegís els mateixos llibres als anys 60 i 70. El Murakami i jo podíem haver sortit amb la mateixa colla i haguéssim parlat dels mateixos intèrprets de Jazz i autors literaris. 

El Theodoris Kallifatides és com un bàlsam de seny i mestratge. Posa en les seves novel·les l’enyor, l’amistat, l’amor d’un fill per la seva mare. Aquesta mare, que ell veu com la quintaessencia del pensament clàssic grec i en fa paral·lelismes molt interessants.

Parla de la guerra a través dels ulls d’un nen que escolta explicar l’Ilíada a la seva professora. El primer que vaig llegir d’ell era el d’un escriptor que ja no té res a dir i va al seu poble a Grècia. El relat d’aquell viatge, sense pretensions, és d’una gran bellesa i revela la modèstia de l’autor quan s’expressa. Arriba a l’ànima perquè tots hem perdut, en un moment o altre, la capacitat d’escriure, de saber si estimem de veritat o no- En el seu viatge conecta amb records que ja no existeixen, busca gent que ja s’ha mort, però descobreix què té i a qui pertany. 

Parla de les dones amb gran respecte, amb admiració. Les descriu fortes, assenyades, les que no deixen que s’ensorri. A “Timandra” una cortesana de l’antiga Grècia, ens fa viure episodis de personatges èpics vistos des del seu prisma. També és una dona intel·ligent i forta que viu entre els herois més famosos de l’època.

La meva afició, però, són els contes. Quins m’agraden? Pere Calders, pel seu humor i frescor. No pas els de l’época de Mèxic. Jesús Moncada pel mateix motiu: sorneguers i retraten com ningú el comportament de la gent dels pobles de Mequinensa de principis de segle passat. Katherine Mansfield, de l’època que parla dels records on berenava amb l’àvia i les ties: les tardes als jardins i jocs d’infantesa. Un paradís. 

De la Lucía Berlín, com n’és de descarnada i no li fa por exposar-se davant del seu públic. Un dels seus fills li va comentar que aquella història no havia passat tal com l’explicava. La resposta, òbvia, va ser que ,perquè fos un conte, li convenia fer-la d’aquella manera. Em  va fer reflexionar sobre la realitat de la ficció. Quan hi ha parts de l’autor que són certes, es percep aquesta realitat i arriba més intensament. No cal que sigui cert. Cal fer-ho cert.

Només amb un llibre a les mans, pots entrar a la vida de moltes persones, a saber quins eren els seus costums i realitats. Viatjar quilòmetres fins a les estepes russes, passejar-te amb Kipling per les jungles de l’Índia i volar amb Lagerlof per sobre de tota Suècia enfilada a l’espatlla d’una oca. Impossible estar mai avorrit si tens un llibre a prop.