Un carnaval diví


Un carnaval diví

La Mamen, dins l’autobús que la duria a l’agència de viatges, ja havia oblidat les absurdes reticències de la seva amiga. Ni cas. On podria anar millor que a Venècia per assaborir el carnaval? Ara li calia concentrar-se en la disfressa. Alguna cosa que no fos gaire cara i divertida. Havia vist una noia que anava de sirena: una faldilla molt ampla de color marronós que semblava una pedra, sobre la qual descansava la cua de la sirena, de lluentons verds que emmirallaven la llum de flaixos i fanals. Feia molt de goig.

            Hauria de comprar roba de lamé per a les escates de la cua, roba gruixuda, potser de feltre, per a construir la pedra, un mirinyac que aguantés la faldilla petrificada, una perruca ben llarga… Li quedaven escassament dues setmanes per al viatge i no es va veure amb cor de començar a buscar mirinyacs i posar-se a cosir. No cal que sigui tan original, va pensar. Es tracta d’anar disfressada i prou. Cada nova idea es veia contraposada a una dificultat de confecció. Ho llogaria i fora cabòries.

            A la botiga de lloguer va començar entusiasmant-se amb vestits d’època espectaculars, amb complements de joieria que brillaven com mil espetecs d’estrelles, espatarrants sota les làmpades de l’emprovador. Ai las, el preu també era espatarrant: més car que el cost del viatge. Va anar arriant veles a les expectatives inicials fins que una túnica de deessa grega, amb l’acompanyament d’una corona de llorer amb purpurina daurada, va acabar fent el fet. Era una noia jove, prima, de faccions regulars, podria pentinar la seva abundosa cabellera de color castany amb flocs rogencs, trenar-la, i lligar-la a l’estil hel·lènic amb cinta daurada. No li caldria perruca.

            La part positiva de la seva tria final era que no tindria problemes a l’hora de fer la maleta. La túnica la podia enquibir fins i tot a la bossa de mà. Decidit. Aniria d’Artemisa. Artemisa? La deessa cèlibe? Es va aturar un moment a reflexionar. Potser seria un mal averany. Fet i debatut, triaria a la segura: Demèter, deessa de la fertilitat! Que Demèter, Ceres per als romans, s’acabés aparellant amb el seu germà Zeus era un punt en contra. Però la Mamen no tenia germans. Un déu potent i benefactor sempre fa costat.

            Buscaria algun element que la identifiqués: un grapat de blat, com si fos una corona, seria suficient perquè la gent lligués caps i no es pensessin que anava de vestal, o d’una musa qualsevol. Un agençament econòmic, justet, però fidel als arquetips. Barrinava si la fleca del barri li podria aconseguir unes quantes espigues o, si més no, la florista. Tema resolt.

            Carnaval a Venècia: anada amb l’autocar de Viatges Cosmos, estada en una locanda de l’extraradi venecià, dos dies complets de disbauxa, i tornada amb la mateixa penya de l’autocar. Amb els diners que s’havia estalviat de la disfressa en tenia per dinars i sopars a pizzeries. La gran aventura l’esperava!

            Durant el trajecte del bus, va mirar d’esbrinar com estaven relacionats entre si els ocupants. Gran majoria de parelles, a les quals no seria oportú d’afegir-se. Finalment va identificar unes noies, força més grans que ella —devien tenir uns quaranta anys—, de tarannà obert i xerraire.

            En les aturades reglamentàries per anar a fer el riu, va iniciar les aproximacions per veure si es podria sumar a l’expedició d’aquelles quatre viatgeres.

            —Sí, dona, sí. I tant que pots venir. Nosaltres fa prop de deu anys que anem a Venècia, per carnestoltes. És impressionant! Les màscares, les disfresses d’època… Oh! Ja ho veuràs. La gent s’hi gasta milers d’euros en cada vestit. Nosaltres, com que allà no ens coneix ningú, portem sempre el mateix vestit i l’anem guarnint i perfeccionant cada any. Som quatre mariantonietes, amb un bàcul del qual pengen cintes i randes. La Cristina és modista i ens ha ajudat a cosir-nos la roba. Fan tant d’embalum tots els elements que no podem anar amb avió per excés d’equipatge. A casa nostra no en tenen ni idea dels calés que ens costa aquesta dèria. Ja ho veuràs, ja! —Només d’imaginar-se el seu grup, la mariantonieta número u es va posar a riure com una lloca.

            Les inacabables hores d’autocar van acabar. La Mamen es va llançar sobre el llit del petit hostal. Al cap de cinc minuts va mirar el rellotge; les mariantonietes sortirien de marxa, ja disfressades, a les deu de la nit. Podia descansar una hora, dutxar-se i posar-se la túnica.

            En sortir al carrer, la Mamen va constatar que, efectivament, febrer és ple hivern, i, a Venècia, hivern humit. Com és no se li havia ocorregut que es pelaria de fred? A l’hostal li van suggerir una botigueta prop d’allà perquè es comprés una samarreta.

            Ja ho tindríem! Una deessa olímpica amb samarreta de màniga llarga de color carn. La divinitat mai havia estat tan ben representada. La Mamen, des del moment en el qual va incorporar l’additament d’abrigall, havia desistit de triomfar amb el seu aspecte. Va haver d’admetre que, d’aquella festa única, glamurosa i espectacular, ella no en seria una de les protagonistes. Anava d’espectadora, de discreta, d’humil comparsa. Intentava repassar quina deessa dins l’Olimp es devia ocupar d’auspiciar els espectadors. Li sonava Talia, però era la musa de les arts escèniques, no li constava que també ho fos dels usuaris. Tant li feia: era una Demèter, versió hivernal, que estrenava samarreta peluda.

            A la porta de l’hotel hi havia les quatre mariantonietes. No les va conèixer perquè totes duien la mateixa màscara veneciana. La número dos es va posar a cridar:

            —Mamen, Mamen, aquí! Som nosaltres! Les mariantonietes de Granollers!

            Els vestits d’època eren de brocat de color malva. Cada un d’un to cromàtic més pujat que l’anterior. Sens dubte que duien faixes per fer que les cintures vallesanes semblessin cortesanes. Les faldilles estaven muntades sobre uns mirinyacs immensos. Amb els braços estirats amb prou feines arribaven a agafar l’extrem d’aquelles gàbies cobertes de metres i metres de fastuosos teixits. Els escots anaven abundosament rivetejats de blonda de Valenciennes, igual que les mànigues estretes que arribaven fins al colze. Els pits sobreeixien pels escots carrats dels cossets, rígids i brodats amb gran profusió de pedreria de tons malva. Llaços de setí de color platejat remataven les mànigues, els escots i els polissons de l’esquena. La Mamen estava astorada! Els seus ulls no donaven l’abast. Les mariantonietes estaven encantades de veure la reacció de la jove i s’anaven girant perquè no es perdés detall. La mirada de la noia va pujar a les perruques! Verge Santíssima! Les perruques eren com grans mones de pasqua de nívia merenga, amb plomes d’estruç, de tons malva, més llaços platejats, rengleres de perles i flors d’organdí cosides per tot arreu. D’aquelles magnífiques cabelleres postisses, pentinades a l’estil Lluís XVI, baixaven en cascada tres o quatre tirabuixons que descansaven sobre les espatlles de les noies o es movien cap enrere, com una suau molla de fils de seda, segons cap a quina banda la testa reial es decantés.

            La Mamen estava en xoc. Al costat d’aquelles disfresses extraordinàries, que representaven una fortuna i incomptables hores de labor, la túnica —amb el complement d’última hora de la samarreta— li semblava un drap de cuina. 

            Per la banda de Granollers: resplendor, majestat i luxe sense límits. Per la banda de la jove infermera: discreció, precarietat i, si adoptava una postura autoexigent, la incongruència d’una samarreta peluda, eren el resultat obvi d’un viatge sense gaire previsió.

            Aquesta reflexió, feta en un instant, no era motiu per amargar la seva primera estada a Venècia i el seu primer Carnaval, amb majúscules. Va seguir les mariantonietes pels carrerons i ponts, ben decidida a gaudir de cada moment irrepetible.

            Els carrers estrets pràcticament no permetien circular a una gernació de lluïsquinzes i milers de cortesans d’ambdós sexes de l’època del Rei Sol. La Comedia dell’Arte hi era representada en ple: arlequins maquillats amb gran perfecció de detalls, capitans, pantalons, colombines, balanzons. No n’hi mancava cap. Les robes de les disfresses es veien de qualitat: sedes i shintz multicolors que cruixien en caminar; tuls i mussolines que voleiaven amb la brisa. Calidoscopi d’imatges i personatges que es deixaven fotografiar i admirar per altres personatges. Mirats i miradors. Admirats i admiradors.

            Era difícil veure gent com bevia. Les màscares eren un impediment físic important, però l’embriaguesa a la Mamen li produïen els colors, les formes, les lluminàries i el soroll de cent músiques solapades.

            Cap a la matinada, quan els carrers estaven més esclarissats, el va veure enmig d’unes versallesques dames, guarnides d’un roig intens. Ell destacava per la manca de color i per l’alçada: alt, prim, un xic encorbat —els alts sempre van un xic encorbats— el justificava. Un noi jove amb una barba i una perruca rosses, de les que es compren als xinesos, unes faldilles blanques curtes, com les de tenis?…, no! Unes faldilles prisades Fred Perry, de tenis. Una mena de fulard de llana beix que li travessava l’espatlla d’esquerra a dreta, fins als genolls, anava lligat a la cintura amb un cordill. S’hi va acostar. Calçava unes sabatilles d’esport modernes i, a la mà, què duia a la mà? Fet amb cartró retallat, era com una mena de llamp pintat amb purpurina de plata.

            Per tots els déus del sagrat Olimp! Ell era Zeus tonant i l’estava mirant a ella, a Demèter! Es va posar a riure, fitant-lo sense complexos. Zeus també se li atansava, atret per la intensa mirada de la deessa. El màxim representant de les deïtats tenia unes cames fortes, maques, divines. Les espatlles, amples i ben formades, semblaven les d’un nedador. La resta, l’equipament, es podia deduir com el resultat d’una breu incursió a l’armari d’una germana i a una botiga de xinesos de la cantonada.

            —Déu meu, com t’esperava!

8 comentaris Digues la teva

  1. Carles Puig ha dit:

    Al Carnaval de Venècia si pot anar d’exhibicionista o de mirador. Sempre hi hem anat de miradors. Els records són imborrables.

    M'agrada

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      Jo hi he anat amb la imaginació, i des d’una perspectiva de precarietat… que és la més propera! 😅

      Liked by 1 person

  2. Rita Udina ha dit:

    He comès l’error de llegir el conte a la feina, amb les meves ajudants al costat i jo fent veure que responia mails… Quasi em cauen les llàgrimes de riure!
    Hahhahaha…

    M’ENCANTAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA

    M'agrada

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      😘

      M'agrada

  3. montse cristobal ha dit:

    Gracies, eulalia. M han vingut ganes d anar al carnaval de Venècia

    Enviat des del meu iPhone

    M'agrada

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      Aneu-hi amb rebequeta, que refresca! 😘

      M'agrada

  4. Germà Iturrate ha dit:

    No és necessari anar de Balenciaga per la vida, cada olleta busca la seva tapadoreta.

    M'agrada

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      Exacte! 👍

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.