El vell pensava


El vell havia nascut el mateix dia que es va acabar la guerra civil, quan els veïns es preparaven per a una guerra mundial. A l’edat de sis anys, les grans batalles europees ja s’havien acabat. La gent del país vivia sota una dictadura on pensar era penalitzat i els pares no opinaven, per mor que els fills no cometessin indiscrecions; educaven en l’obediència i el temor de l’autoritat. És clar que hi havia qui sortia de mare i es queixava; el seu clam no tenia ressò i era escombrat de la societat ensinistrada. Cap contaminació, en una tasca eficaç de pensament únic, era permesa. Els pares del vell tenien un afegitó a punt per a qualsevol comentari que es desviés del bon camí: sí, però ara tenim pau, ordre, i no hi ha eixelebrats que cremin esglésies. No ens podem pas queixar. Al contrari!

            Els pares vivien amb comoditat, no pas amb luxes. La ferreteria era l’única del poble i la més gran a cinquanta quilòmetres. Ni ells sabien quants productes hi despatxaven. El comentari popular era que s’hi troba tot el que et calgui. Si, per una estranya circumstància, el producte no era a disposició, ho demanaven a ciutat o cercaven alternatives per satisfer la demanda. La ferreteria era com la religió familiar. Cap persona que acudís al seu taulell n’havia de marxar decebut o amb dubtes. Quedava entès que també s’havien erigit en consultors d’artesans i manetes. Comprar un cargol mai era després de preguntar quina mida necessiteu? sinó, més aviat, per a què el voleu? Si el client anava amb les idees molt clares i determinat a comprar un escaire del set i mig, de la marca de l’Ham, d’alumini, sense pintar, el dependent feia una mitja ganyota i cara de pensar: Que potser soc aquí per a no res? 

            El vell, quan era jove —perquè també havia assolit aquell estadi de plenitud física feia molt de temps—, va començar a substituir els pares. La responsabilitat d’assessorar la parròquia i estar al dia de totes les novetats en ferreteria a la menuda li ocupaven quasi tot el temps. El “quasi” va ser la nebodeta del senyor Ignasi, que de tant en tant anava a comprar claus i ganxos per al seu oncle, emmarcador. De vegades trigava més d’un mes entre una compra i la següent i, quan hi anava, no era possible fer petar la xerrada una estona. Un client apressat posava fre als seus desitjos de fer-li l’aleta en hores de feina. No va tenir més remei que convidar-la a berenar a la granja del mercat. Era una noia agradable i senzilla. La mare, als comentaris del fill, hi havia afegit immediatament: treballadora i sense pardalets al cap; sentència que confirmava el beneplàcit dels pares. El festeig es va iniciar de manera pausada. No hi havia cap entrebanc per muntar pis i la noia, un cop casada, deixaria de treballar amb l’oncle i aprendria l’ofici. De claus i ganxos, ja en sabia. Només li calia ampliar el repertori.

            El vell sempre havia pensat que la seva havia estat una vida feliç i sense ensurts; que era d’una generació privilegiada, perquè no havia viscut una guerra. Tampoc no s’havia qüestionat la pau. Seia a la terrassa de la que havia estat la granja del mercat. Ara era una cafeteria moderna, amb menús per dinar i un assortiment de trossets de pa amb coses per sobre per fer el vermut. El vell n’havia menjat, algun cop, uns que tenien un triangle de truita de patates, o una llesca de pernil. Els més sofisticats no li feien peça. Anava a la segura. La cafeteria ni tan sols tenia els mateixos amos que la granja, però era prop del pis i la ferreteria, i…, un costum és un costum.

            Els pensaments del vell sobre el negoci familiar eren: orgull per una nissaga que el continuava i la incomprensió de com encaixava amb el nou món. El seu net gran era qui ho portava. Tot anava amb ordinador, tenien un magatzem immens i cinc dependents que només sabien llegir l’etiqueta de la caixa. El net encara era capaç d’assessorar els clients, perquè ho duia a la sang. Aquí el vell va sentir una escalforeta de satisfacció. Els temps canvien, però la sang ferretera es té o no es té.

            El vell li havia donat prou voltes al futur de la botiga com per deixar-ho córrer. Ja s’ho faran!

            Les reflexions del vell tornaven, com el seu pare, a la satisfacció per la prosperitat i la pau assolides. Com n’havia estat d’afortunat per no haver viscut cap guerra!

            El vell rumiava: fet i debatut, les guerres a què treien cap? Es mataven milions de  soldats i de gent civil, per quin motiu? No es barallaven pas ni per la religió, ni per les fronteres, ni pel poder. Aquest era l’esquer. Pensava que, com els assassinats a la menuda, calia pensar en qui beneficiaven les massacres. Les guerres, se n’adonava, afavorien els que fabricaven armament, calçat i roba per als soldats i també els constructors que refeien les destrosses dels bombardeigs. Sempre una colla de propietaris que estaven per sobre de governs i partits i que mai donaven la cara. De tant en tant, els calia encendre un conflicte per despatxar els seus productes i posar les fàbriques a rendir. Aquest pensament l’esborronà: semblava de bojos. Com podien els homes provocar conflictes per enriquir-se? Sort que cada cop el món era més civilitzat i impedia que esclatessin guerres, especialment des que van començar les migracions. Abans es deixaven matar al poble on vivien i només els que residien prop de les fronteres s’escapaven. A l’època actual un dels efectes secundaris greus de les batalles eren els migrants. Pobra gent!

            El vell pensava, i volia entendre, com era possible que es castigués els que no volien morir sota les bombes a viure anys i panys en campaments tancats, sense salubritat ni serveis mínims. Quanta canalla havia nascut en camps de refugiats sense conèixer res més? Pensava en els seus nets, pascuts i ben guarnits. Com era possible que els homes ho permetessin?

            El vell es feia preguntes que no sabia respondre. No, no havia viscut cap guerra prop de casa seva, però feia més de dos anys que patia una pesta. Al principi li semblava que la humanitat, unida de manera solidària, lluitava per combatre un virus que cada dia tenia un nom diferent. Havien aconseguit immunitzar contra la bèstia A, la B…, i ara ja anaven per la F. Petits botiguers, arruïnats per haver-los tancat el negoci, gent a l’atur, contrastaven amb multinacionals que no paraven de vendre als governs productes que caducaven amuntegats o es llençaven per defectes de fabricació. Cap llibertat per deixar de comprar-los perquè eren obligatoris per llei. Això sí que era saber vendre!

            El vell no gosava acceptar pensaments que li començaven a rondar pel cap; la pesta tenia elements comuns a una guerra: els governs feien i desfeien sense control, en nom de la salut pública. Els de sempre s’enriquien, i els de sempre morien. I la gent mantenia la mateixa percepció de seguretat de sempre: hi ha ordre, hi ha pau. Només protesten els eixelebrats. No ens podem pas queixar.

            El vell pensava.

4 comentaris Digues la teva

  1. Carles Puig ha dit:

    Molt optimisme no ni és, encara que desgraciadament el vell té raó. Per favor, explicans alegries.

    M'agrada

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      Fins ara no he vist el comentari. Me n’alegro d’haver complert la teva demanda amb l’aparellament d’una ultra-optimista deesa grega, que no es deixa desmotivar per res, i el rei de l’Olimp, amb la mateixa visió còsmica.

      M'agrada

  2. Rita ha dit:

    Els llibres d’història diuen que es cremava gent per dir que la terra era rodona, o que el sol no girava al seu voltant, i ens sembla una barbaritat.

    M'agrada

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      Pensar ara ja és esport de risc.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.