Tal com deia l’àvia…


Quan l’àvia i les seves amigues seien a la fresca a xerrar, m’instal·lava a prop, d’esquena al grup, per escoltar bé sense cridar l’atenció i fer veure que jugava. No crec que entengués tot el que deien però les frases fetes de la seva època, de quan elles eren joves, se’m fixaven al magí. Les converses intranscendents n’estaven farcides i les repetien mantes vegades, perquè encunyar-ne de noves, i que tinguessin sentit, requeria massa esforç. Això ho he entès de més gran: és més senzill dur a terme una conversa sencera a còpia de tòpics.

            —Com t’anava dient, Doloretes… Ai, de què parlàvem, ara?

            —Del teu gendre.

            —Ah sí, doncs què vols que et digui? Hi ha coses que s’expliquen soles, no trobeu? De la gent jove d’ara, ja n’hi pots tirar un bon tros a l’olla.

            Després d’aquest intercanvi críptic d’informació, continuaven amb el preu de la mongeta tendra. La nena de cinc o sis anys que era jo aleshores no podia concentrar-se en la mongeta tendra perquè ja s’havia enrocat en aquell tràfec de paraules, destinades a ser enteses només per dones sàvies. Maldava per arribar a l’estadi gloriós de conversadora amb continguts punyents, com elles.

            En aquell poble del Maresme, les àvies utilitzaven frases marineres tot i que vinguessin de pagès:

            —Em fas més por, criatura, que una fragata de moros.

            —Tu ves fent, que ja vindràs a bordo a menjar galeta.

            —Estic rebentada perquè tot el matí que faig baldeio.

            Altres expressions que sempre m’havien fet gràcia, i que he incorporat al meu idioma personal, són: La misèria els tractava de tu. Tan tossuda, que abans mataries un porc a desenganys. Quina esbojarrada, tot el dia pel carrer com una bandereta... I un fotimer que dec tenir tan integrades, que ni jo mateixa en soc conscient. El meu referent de lèxic i elements indispensables per confegir un diàleg com Déu mana va ser, sens dubte, l’àvia, a qui escoltava amb la mateixa reverència que els alumnes dispensaven a Plató.

            L’àvia traspassà quan jo tenia uns sis anys. Per tant, la seva aura de saviesa mai va veure’s qüestionada pel meu jo adolescent o la meva versió d’adulta en procés constant de crisi intel·lectual.

            Una qualificació que de tant en tant sortia en les converses enyorades, i em capficava, era quan mencionaven que una persona tenia un mal lleig. Abans, la canalla no es passava el dia importunant els grans amb preguntes. Se les resolien entre ells o s’aclarien soles a còpia de llegir i fer-se grans. Un mal lleig? Hi havia mals que eren bonics? Per exemple, un refredat era bonic? No! Mocs, esternuts, mocadors xops, febre, ulls i nas envermellits. No podia ser que el constipat fos un mal bonic. El xarampió, tampoc. Com et picava tot el cos i se t’omplia de nafres… Fuig, fuig! No vaig gosar mai preguntar quin mal, l’àvia i les seves amigues, consideraven bonic, perquè jo hauria intentat encomanar-me’l i fer-les felices a totes amb la meva malura preciosa. Però, per més que hagués estat desitjable, tenir un “mal”, fos de la categoria que fos, tampoc no m’acabava de fer peça. El mal lleig, quan es mencionava, tenia una resposta coral, sempre repetida:

            —Déu nos en reguard! —La que feia l’exclamació se senyava i mirava al cel.

            —A terra caigui! —No entenia com, després de dir això, totes les àvies assegudes al voltant de la taula no feien un bot perquè el mal lleig no les esquitxés. Devien ser molt valentes, o tal vegada l’edat els impedia fer aquells excessos gimnàstics.

            Amb els anys vaig esbrinar que el mal lleig era un càncer. Sí que n’és, de lleig. No agrada gens ni mica. Ara m’ha tocat a mi patir-lo i provo de desar tots els records ominosos de l’àvia i pensar que molta gent se’n surt com de la tuberculosi, el tètanus i altres malalties per a les quals abans no hi havia cura. D’altra banda, la malaltia de la qual mai ens en sortim és la vida. Ens hem de morir. Si no podem lluir de vida exemplar, com a mínim fem un esforç per saber morir, sense rebequeries.

            Mentre es decideix si aquest mal lleig serà el meu últim mal o un dels que tots hem de patir abans de donar la temporada vital per finalitzada, escolto atenta, com quan era petita, les converses que m’adrecen els que m’estimen, o que només em coneixen, després d’assabentar-se que el pateixo.

            —No serà res! —Aquesta afirmació, poc elaborada i gens fonamentada, em deixa perplexa perquè qui la fa es pensa que immediatament jo respiraré tranquil·la després de rebre la seva sentència absolutòria. M’agradaria creure-me’ls, de veritat.

            —La meva cunyada, que també va tenir un càncer… —Aquí, escolto amb serenor tot un relat horrorós de patiments que acaben feliçment amb la curació i incorporació a la vida activa de la cunyada. Soc tan empàtica com impressionable i tots els patiments de la cunyada els sento com a propis. Em marejo i estic a punt de caure en basca. La intenció és bona, no cal dir-ho, però jo tampoc vull passar pels patiments i encara menys que me’ls ofereixin com un gran avantatge per arribar a la curació.

            —Hola, com estàs? I doncs, com ha anat això, i què et faran? —És lògic que tothom telefoni per interessar-se per la salut. La cancerosa estava podant la buguenvíl·lia de l’eixida, concentrada a anar a comprar un producte eficaç per al pugó del llimoner i engrescada decidint si li posa un test més gran a l’orquídia o ja li va bé tenir les arrels atapeïdes… i, a causa de la trucada torna a recuperar el càncer i l’angoixa. Al final, els que telefonen acaben fent recomanacions. La que té més percentatge d’adeptes és: T’has de distreure. Clamo a tots el sants, des de sant Abdó a sant Zacaries! Jo ja n’estava, de distreta. Tinc molta capacitat d’abstracció: fent activitats com la jardineria, cuinant, llegint, o mirant sèries coreanes a Netflix que esborren neurones cap al quinzè capítol.

            Fa un parell de dies vaig gosar dir suaument: Sí. Si no me’n parlen sovint, del càncer, aconsegueixo distreure’m. No sé si ho van captar, però no vull ofendre qui es preocupa per mi i mereix el meu agraïment sincer.

            Farem pel que trobarem! Recupero una altra frase cabdal de l’àvia que, amb els anys, he entès i a la qual he anat donant el profund sentit que amagava. Quan em trobo en un atzucac, veig la cara somrient, plena d’esperança, de l’àvia quan la deia. La repeteixo en veu alta.

            Avui fa sol i li torno el somriure a una dona sàvia.

6 comentaris Digues la teva

  1. Jordi ha dit:

    Extraordinari Eulalia!

    En la meva opinio, lo millor que has escrit fins ara.

    Jordi Ametller

    M'agrada

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      Moltes gràcies, Jordi. Petons.

      M'agrada

  2. Rita Udina ha dit:

    M’agrada molt, com tots.
    Sempre comencen tan lleugers i alegres que el canvi a la profunditat t’agafa totalment desarmat!

    Liked by 1 person

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      D’això es tracta. D’agafar-vos amb les defenses baixes.

      Liked by 1 person

  3. montse cristobal ha dit:

    Ha ha , el bon humor que no falti!!

    Enviat des del meu iPhone

    El 27 oct 2021, a les 11:18, Contes i lectures va escriure:

    
    Eulàlia Armengol posted: ” Quan l’àvia i les seves amigues seien a la fresca a xerrar, m’instal·lava a prop, d’esquena al grup, per escoltar bé sense cridar l’atenció i fer veure que jugava. No crec que entengués tot el que deien però les frases fetes de la seva època, de “

    M'agrada

    1. Eulàlia Armengol ha dit:

      Mai!

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.