Un mariner enyorat *


(*) Aquest conte ha guanyat el premi Narrativa a la Mostra Literària Mn. Pere Ribot, edició 2021.

—Senyor Roldós, disculpi que el molesti, però l’Almacén de Novedades Iluro no han pagat la darrera comanda de peces de percala. És el segon cop que s’endarrereixen.

—Ho deuen passar una mica just, Anselm. Hem de tenir paciència. Confio que els germans Rafeques no ens faran cap malifeta. Són gent honesta.

—No ho dubto pas, senyor Roldós. M’amoïna perquè acaben de fer una nova comanda important de setí de cotó egipci, el més car del catàleg, i cada cop el deute augmenta. 

El senyor Roldós es tragué les ulleres enrivetades amb fil d’or que duia pinçades al nas, les diposità amb cura sobre la taula de noguera del despatx on treballava, enretirà lleugerament la cadira i, amb una mà, s’acaricià la barba ben arrodonida i es pentinà els amplis bigotis que lluïa a banda i banda del llavi superior. L’Anselm no va interrompre aquell ritual; per experiència, sabia què resignava: el senyor Roldós no tenia clar per quina banda decantar-se, ni què li havia de contestar. L’amo es tapà la boca amb el palmell i estossegà abans de parlar: 

—Anselm, li agraeixo que estigui al cas dels clients que endarrereixen el compliment dels seus compromisos. No podem pas badar, oi? Escrigui’ls una carta en la qual, sense ser descortesos, li confirmem que li enviarem el setí de cotó egipci i que no dubtem que aviat ens liquidarà el deute. 

L’Anselm va estar a punt d’obrir la boca per objectar que Tejidos Gibert, la fàbrica del seu sogre, en pau descansi, que l’esposa del senyor Roldós havia heretat feia poc, tampoc estava com per permetre’s tanta generositat. Però l’amo és l’amo i, tancant la carpeta on duia les factures de l’Almacén de Novedades Iluro, només va assentir, capcot:

​—Sí, senyor Roldós. Com vostè mani.

En ajustar la porta del despatx darrere seu, l’Anselm anava un xic més encorbat. El difunt senyor Gibert no era tan permissiu i, quan va traspassar, el negoci anava com una seda. Ja es veuria, remugava l’Anselm, si el nou amo estaria a l’altura.

Tejidos Gibert era una fàbrica de roba per a fer llençols, situada als afores de Mataró i fundada al mil vuit-cents vuitanta-set per Geroni Gibert i Alsina, pare de l’esposa de Laureà Roldós i Artigues.  L’experiència de Laureà Roldós en temes tèxtils era molt limitada, per no dir nul·la. Ell havia estat capità de la marina mercant i antic alumne de l’anomenada Escola Nàutica de Vilassar de Mar. Durant cinc anys va capitanejar la pollacra goleta Joven Martina i, tot d’una, va canviar la seva atzarosa vida al mar per una posició més estable prop de la muller i els fills.

A l’arribada a Veneçuela, quan la pollacra va atracar al port de Carúpano per carregar caoba, palissandre i xicranda del Brasil, l’esperava una carta de la seva enyorada muller, l’Enriqueta Gibert. Feia sis setmanes que no n’havia tingut notícies; es llançà a obrir-la amb gran ansietat. Tenia por que li portés noves desagradables, que algun dels seus tres fills estigués malalt, que els pares haguessin mort… Era tal el neguit que, tot i que el text que tenia davant els ulls no expressava altra cosa que nicieses sense transcendència, hi passà per sobre amb voracitat per descobrir-hi alguna paraula de malastruc. La dona li descrivia situacions casolanes, li feia comentaris sobre la família…, cap element que el pogués preocupar. En arribar al final dels tres fulls de la carta, marxà cap a una fonda del port per seure, demanar un cafè i tornar-se-la a mirar amb calma. Aposentat en un racó tranquil de l’establiment, començà a rellegir-la i a imaginar-se l’Enriqueta, amb els seus cabells negres, brillants, recollits amb petites pintes de carei, que deixaven veure un coll esvelt. El clatell de la seva dona! Desprenia sempre aquella olor de gessamí… Sense adonar-se’n, va olorar el sobre. Quant temps feia que la carta havia sortit de Mataró? La data era del set d’octubre de mil vuit-cents noranta-tres. Havien transcorregut més de quaranta dies des que l’Enriqueta, la dolça Enriqueta, de posat plàcid i mirada tendra, l’havia escrit. Va passar els dits per sobre la cal·ligrafia endreçada de l’esposa. No podia acaronar-la de cap altra manera.  

Havia llegit, rellegit, olorat i palpat un paper que representava tot el que ell més estimava. Sentí una punxada al cor. Els viatges cada cop eren més llargs i les separacions se li feien més i més costerudes. L’Enriqueta explicava petits esdeveniments familiars, els avenços del fill gran i de les dues noies. Parlava dels pares, dels sogres…, detalls que eren, en aquell moment, la descripció d’un petit paradís domèstic i llunyà. Potser massa llunyà. D’això feia prop d’un mes. Al novembre hi feia molt fred, a casa seva. I si havia agafat una grip de mal curar? Aquest cop, la punxada era d’angúnia. Va respirar profundament per desempallegar-se de l’absurda cabòria. 

Des que eren casats, no havia passat ni quatre mesos amb la seva dona. Els fills creixien sense ell i, quan arribava d’un viatge, el miraven amb respecte, però sense gaire entusiasme. Era un senyor desconegut que anava de visita.

D’una revolada va marxar de la fonda i va tornar al vaixell. A la seva cabina, prengué la ploma i escrigué:

“Molt estimada Enriqueta, he treballat de valent aquests últims anys i, gràcies a Déu, disposem d’uns bons estalvis.  La teva dot continua intacta i, tot plegat, considero que em permetrà muntar un negoci que no m’obligui a estar tant de temps lluny de tots vosaltres. Vull establir-me a Mataró de manera permanent. Avui mateix escriuré al teu pare per informar-lo de la decisió que acabo de prendre. També li demanaré el seu consell sobre quin seria el negoci més adient per a mi. El teu espòs que t’enyora, Laureà”.

El sogre tenia una petita fàbrica de llençols i, amb tota la joia del seu cor, el feu soci.

—Amb el seu permís, senyor Roldós, li porto la carta als germans Rafeques per signar.

—Gràcies, Anselm. Trobo a faltar el meu sogre. Va traspassar massa jove.

—Ja ho pot ben dir. La feridura no avisa i tot just havia fet cinquanta anys. Déu el tingui a la glòria.

—Em resulta més fàcil enfrontar-me a un temporal que no pas a la venda de llençols —rigué de bona gana—, però ja ens en sortirem! 

L’Anselm no li veia la gràcia per enlloc; pensava que el nou amo, per molta bona voluntat que hi posés, no hi entenia un borrall i aquella carta n’era la prova. Patia pel llegat del senyor Gibert.  Però en Laureà es va deixar assessorar i, d’experiència a comprar i vendre, prou que n’havia adquirit en els seus viatges a Veneçuela, el Brasil i Santo Domingo. 

Al cap de tres anys, i de dos fills més, l’antic capità era un expert a l’hora de triar el millor cotó a bon preu i els seus viatjants de comerç enviaven substancioses comandes que provenien de tot Catalunya i el Nord d’Espanya. 

—Estimada Enriqueta, he decidit comprar jo mateix el cotó i estalviar-me les comissions dels intermediaris.

—Molt bé, Laureà —l’esposa dels cabells foscos i la mirada tendra, li dedicà un somriure i un esguard d’admiració sense límits.

—Ja em pots preparar l’equipatge perquè la setmana que ve marxaré.

La mirada de l’Enriqueta va transmutar-se a la d’una gasela que escolta un soroll nou al bosc: atenta, seriosa i pressentint un perill remot. 

—Quants dies seràs fora, estimat?

—Uns quants mesos. Agafaré un vapor cap a Egipte i, potser, des d’allà aniré al Marroc i a Portugal. Des de Portugal ja t’avisaré si m’embarco amb destí a Sant Louis. Allà les plantacions de cotó són una gran oportunitat. 

L’Enriqueta inicià una sèrie de preguntes sobre aquell canvi sobtat d’estil de vida, però el Laureà no l’escoltava.  La sentia com una suau música de fons. Mirava per la finestra i s’imaginava embarcat, viatjant, discutint amb els que li oferien mercaderies. Quants records de les seves singladures a comprar fusta! Trobava a faltar la seva vida a la mar. La urgència, ara, era navegar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.