Santa Maria, mare de Déu…


Santa Maria, Mare de Déu…

—Ignasi, estic enamorat! —el jove Riudoms, vestit com un dandi, clenxinat amb brillantina a la moda del Rodolfo Valentino, fumava cigarretes egípcies i mirava amb els ulls perduts com les anelles de fum que feia amb la boca es desintegraven en pocs instants. El seu amic Ignasi Forcadell tenia les seves pròpies cabòries i, repapat com ell en una butaca del Club de Polo, no li contestà i feu un glop al Martini que li acabaven de dur.

—…

—No t’ho creus? Em pensava que mai em passaria, però, mira, no hi puc fer més. Estic ben enamorat!—.  No esperava cap contesta de l’Ignasi. La confidència se la feia a si mateix, per donar-se per assabentat i comprovar si s’ho acabava de creure. 

Tant ell com l’Ignasi eren nois de bona família i, tal vegada, de no tant bons costums. Als homes joves, especialment els que comptaven amb un patrimoni sòlid, se’ls solien perdonar les petites indiscrecions amb senyores casades, o alguna calaverada. Ni l’un ni l’altre s’havien plantejat comprometre’s ni haver de donar explicacions a cap dona. Perdre aquella llibertat no els resultava gens atractiu.

—La meva mare no calla dient-me que m’haig de casar i garantir hereus per la a filatura.

—Perdona, Ignasi, però tu m’escoltes? Què cony em surts ara, amb la filatura? T’estava confessant que m’he enamorat. Enamorat! Sents? D’una noia bonica, riallera…  —El Francesc Riudoms no podia expressar tanta emoció bo i assegut. S’aixecà de la butaca i, gesticulant amb mans i braços, es plantà davant l’Ignasi per captar tota la seva atenció, per fer-li entendre, per escenificar-li com n’era d’intens i fora de l’abast del comú dels mortals el seu amor per la Paulina. 

— La Paulina Camps, de cals Ramoneda? —preguntà, displicent, l’Ignasi.

—La mateixa! —L’èxtasi del Francesc en poder compartir aquell nom adorat, Paulina, amb el seu amic, el feu seure de nou. En silenci, ara el fitava esperant un doll d’alabances per una elecció tan exquisida i encertada com la que ell havia fet. 

—A cal Camps Ramoneda tots pixen aigua beneita. —El comentari de l’Ignasi transformà la fesomia del Francesc; tot d’una, esdevingué seriosa.

—Noi, Ignasi, avui tens el dia ben girat. T’estic parlant de la Paulina Camps, d’una deessa de la sensualitat i l’encís. Uns ulls blaus per navegar-hi sense brúixola i ofegar-t’hi. Una mata de cabells negres i rinxolats que amaguen, sens dubte, una trapella i enjogassada criatura. —L’Ignasi se’l mirava de reüll, amb una rialleta sorneguera.

—Una trapella que va a missa cada matí amb la seva mare i les germanes i que, cada vespre després de sopar, resa el rosari a la sala d’estar amb la família i les minyones. Com si la veiés! Una ballarina del Folies Bergère, disfressada de missaire. Au, ves, gamarús! Si que l’has ben triada, tu, la teva deessa. 

—Parles perquè em tens enveja! És la més bonica de tot Barcelona.

—Parlo perquè és amiga de la meva germana petita, la Cinta. I fins i tot la Cinta, que va anar a les Dames Negres i no es va fer monja pel canto d’un duro, en canta les alabances per com n’és de devota. 

—Vols que t’ho digui, doncs millor que sigui devota. Així no em farà el salt! Avui he quedat per anar-la a veure a casa seva. Aprofitaré l’avinentesa per demanar-li a son pare si autoritza que els meus pares els visitin per fer la petició de la mà.

—Quanta prosopopeia! Sí que t’ha agafat fort! Vols dir que no t’ho hauries de rumiar un xic més? Hi ha molta nimfa per aquests verals i algunes força ben dotades. No cal córrer. Encara som joves.

—Ho tinc decidit. No estic disposat que cap desaprensiu me la prengui. La Paulineta, tan bufona, amb aquells ulls…

—Ja m’ho has dit que té ulls. Les noies de les quals et parlo també en tenen: dos per cap! —acompanyà la frase aixecant dos dits de la ma dreta a l’alçada de la vista.

—Ves a pastar fang, Ignasi! Tu, en lloc de felicitar-me, estàs disposat a amargar-me el dia. Ja n’hi ha prou. Pago jo l’aperitiu i marxo. Adeu i que et bombin!

—Adeu, Francesc! Vigila que no et bombin a tu! —Mentre marxava el Francesc, l’Ignasi reia en veure el seu amic fora d’osques.

—Mira quin goig que fa la parelleta! Anem-los a saludar. —L’Ignasi i un altre amic del Club de Polo s’apartaren de la barana on veien passar els cavalls i anaren a l’encontre del nou matrimoni Riudoms. La Paulina estava realment preciosa, amb un barret ample amb plomes d’estruç, un vestit recte d’un color cru i una ombrel·la de guipur del mateix to. El sol li feia brillar un collaret de dues rengleres de perles que li arribava més avall del pit. Ella hi jugava deixant que fessin una discreta fressa.  Quan van veure l’Ignasi, s’hi adreçaren amb un ampli somriure. La Paulina allargà la mà perquè el jove la hi besés.

—Els senyors Riudoms! Benvinguts a la ciutat! Com ha anat aquest viatge de noces?

—Hola, Ignasi! —El Francesc abraçà efusivament l’amic—. Estic molt content de retrobar-te. Demà pensava anar al Casino per veure tots els companys i xerrar una estona. 

—Perdona, estimat —va interrompre’l la Paulina— però allà hi ha la senyora Plans amb les seves filles i vaig a saludar-les. Fa molt de temps que no ens veiem. —Amb un somriure i uns ulls que espurnejaven complicitat matrimonial cap al seu home, es dirigí a la glorieta on seien les Plans.

—Què, què? Com va tot? Continues en estat de gràcia? —l’Ignasi no podia esperar més a interrogar el seu amic.

—Mira que n’ets d’indiscret! Aquestes coses no es pregunten. Em penso que sí, que hi estic, en estat de gràcia. 

—Ah, sí? No ho tens clar?

—Duia moltes misses endarrerides i de rosaris, ja ni en parlem. Ara em poso al dia.

—No diguis que no estaves avisat, eh, nano?

—La Paula és una persona tan responsable i devota, que m’ha fet anar pel bon camí. —El Francesc relatava la seva nova vida de pietat amb un entusiasme que no semblava correspondre’s al tema—. Els diumenges, portar del bracet la Paula a la missa de Sant Felip Neri em fa molta il·lusió. Ningú no té una dona tan maca com la meva. Després anem passejant fins al passeig de Gràcia i em fa sentir l’home més afortunat del món. Ai, que n’és de preciosa, la meva Paulineta!

—Ignasi, amb franquesa, t’ho diré ras i curt: para ja d’una vegada!  Em fas venir basques amb el teu enamorament. Te n’afartaràs de tantes misses i via-crucis!

—Només vaig a missa els diumenges! No exageris, que no n’hi ha per a tant. L’única cosa que m’avorreix una mica és el rosari. Vol fer com a casa seva i el resem després de sopar. 

—Si ja t’ho deia jo, i no m’escoltaves! Home casat, burro espatllat! Els de cal Camps no enganyen. Són uns carques que es pensen que un trisagi és festa grossa. I a totes les celebracions tenen un capellà sucant pa en els rostits i bevent ratafia amb carquinyolis per postres.

—Que no, Ignasi, que no. A la Paulina li agrada i jo només haig de respondre: Santa Maria., Mare de Déu… mormolo en veu baixa la resta i ella, tan contenta. Està convençuda que els matrimonis que resen junts, com els seus pares, s’estimaran tota la vida. I jo vull que m’estimi tota la vida!

—Ets un cas perdut! Però jo sí que tinc fe i espero que amb el temps toquis de peus a terra. Apa, que ja torna la teva Paulina. Adeu! Ja ens veurem, merenga ensucrada!

A l’estiu, el matrimoni Riudoms va convidar l’Ignasi a passar unes setmanes al mas de Sant Hilari on anaven durant els mesos de més calor. Els dos amics caminaven per un sender del bosc, per on hi havia ombra i el vent era fresc. 

—Gràcies per convidar-me, Francesc. Teniu una casa molt confortable i marxar de la xafogor de Barcelona ha estat una bona decisió. La teva dona és realment encisadora i bona conversadora. No sabia que li agradava tan llegir. 

—Què et pensaves? Que era una tòtila? Tu sempre has tingut idees preconcebudes en contra de la Paulina. Si hagués estat una bleda no m’hi hauria pas casat!

—Ja em perdonaràs, Ignasi, però tal com n’estaves d’enamorat t’hi haguessis casat ni que hagués estat un llacsó. No raonaves! —El Francesc rigué de bon cor i assentí:

—Tens raó. M’hi hagués casat de totes passades. Però l’he encertada! Soc un home feliç. —Amb la mà donà un cop amistós a l’espatlla de l’Ignasi i després l’agafà pel coll mentre continuava rient.

—Ja ho veig. Em vaig equivocar. T’ho admeto. Et puc preguntar una cosa?

—Si no és una indiscreció, sí! —l’Ignasi estava en la millor disposició per respondre.

—No! I ara! M’he adonat que després de sopar no reseu el rosari. S’han acabat les santa-maríes-mares-de-Déu?

—Diríem que s’han desplaçat.

—Desplaçat cap a on?

—A l’estiu sovint tenim amics, o família de les dues bandes. La Paulina, amb molt bon criteri, va pensar que fora millor que el rosari el reséssim a la nostra cambra, sense imposar-ho a cap visita.

—Bona pensada!  Per la meva banda, comptes amb el meu agraïment etern. 

—Ximple!

Tots dos continuaren caminant, en silenci, deixant pas als seus pensaments sobre el particular. Quan un tema és delicat, com menys comentaris, millor.

Els Riudoms van ser pares d’una preciosa criatura i aquella novetat familiar els va mantenir temporalment allunyats de les reunions socials. En un sarau del Casino, l’Ignasi va veure aparèixer els seus amics i s’hi va atansar amb sincera alegria:

—Paulina, Ignasi, com esteu? Què fa el Nasiet?

—Està bé, amb la dida. Avui és el primer dia que la Paulina i jo sortim junts a divertir-nos.

—Paulina, estàs esplèndida. Encara fas més goig després d’haver tingut el fill. N’hauràs de tenir molts més! —L’Ignasi havia congeniat durant l’estiu anterior amb la Paulina, i no tenia cap mena de dubte de la sort que el seu bon amic havia fet amb el casori—. No et posis vermella, que t’ho dic de cor! Has convertit el Francesc en un home envejat per tots els amics, entre els quals em compto, per la seva felicitat… I també has fet aflorar la seva part més ignota: la devoció!

La Paulina va mirar d’esquitllentes al seu marit i tots dos es van posar a riure. La Paulina, discretament, es tapava la boca amb la mà, i el Francesc mirava al terra, movia el cap a banda i banda, incòmode, com si l’Ignasi hagués encetat un tema escabrós.

—Home! Devot, devot…, tampoc tant. —Es girà amb amor cap a la Paulina— Estimada, t’ho prometo que jo no volia adormir-me, però és que la passió de son podia més que jo!

L’Ignasi no sabia de què parlaven i no gosava preguntar. La Paulina reia per sota el nas i per no deixar l’amic fora de la conversa, li confià:

—És més dormilega que pietós, el Francesc. Va!, no veus quina cara que ens fa l’Ignasi de no entendre res? Dígues-li de què riem. És el teu millor amic i no ho escamparà, oi, Ignasi?

—Et ben asseguro, Paulineta estimada, que jo no volia adormir-me, però quan resàvem el rosari al llit, se’m tancaven els ulls. —Adreçant-se ara a l’Ignasi confessà:— la Paulina, quan s’adonava que feia una capcinada, em tocava el colze i jo tornava a enfilar: Santa Maria, Mare de Déu…

La Paulina mirava entendrida, però rient, la cara de culpabilitat del seu home i acabà ella mateixa el relat a l’Ignasi. —Vam posar fi als rosaris nocturns quan, una nit que em vaig arraulir al seu costat per fer-li una moixaina, el Francesc obrí els ulls com unes taronges i començà a pregar en veu alta: Santa Maria, Mare de Déu….

Un comentari Digues la teva

  1. Rita Udina ha dit:

    Hahahhaaaaaaa… amorós i divertit, no podem demanar més!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.