Contes de la pandèmia (3)

La Lola s’estava acabant de retocar el pentinat davant del mirall del rebedor. Els cabells ben estirats i lligats en una cua baixa; ni un pèl fora de lloc. Es mirà de perfil: el vestit jaqueta blau marí, sense coll, deixava veure una camisa blanca, a punt de fer un anunci de llevataques. Les sabates, de taló baix i gruixut, estaven ben enllustrades. Agafà una motxilla negra de teixit sintètic i s’acomiadà de la mare, que la contemplava des de la porta de la cuina.
—Vas molt bé, filla. No t’amoïnis. Tothom trobarà que fas prou goig.
—Mama, no es tracta de fer goig. En aquesta empresa compta molt mostrar una imatge de serietat i no intentar destacar en res atrevit o superflu.
—Sembles una monja seglar. No destacaràs pas, nena. No hi ha perill. —La mare reia per sota el nas—. Amb aquests nous empresaris xinesos, no me’n recordo mai com es diuen, et veig tothora com si fossis un arc en tensió. Tinc por que un dia et disparis o facis un pet! No t’agradava més treballar amb aquell senyor tan simpàtic, el senyor Créixens, el de la gestoria? Em semblava que hi anaves més contenta.
—No es tracta de ser feliç, ara. Es tracta de sobreviure.
—Sobreviure? Ara m’he perdut.
—Sembla mentida, mama! Que no t’ho he explicat prou vegades? La multinacional Xio Mai Lung ha posat la seva seu central europea a Collserola, allà on abans hi havia aquell bosc on la gent anava a córrer.
—Sí! A ton pare i a mi ens agradava passejar-hi. Fa molts anys, abans de la pandèmia, i…
—Vejam, m’escoltes o no? Que tinc pressa! Després dius que no entens què faig i, quan t’ho explico, no estàs per mi. Mira, me’n vaig!
—No, no. Diga’m, per què creus que ets més feliç en un lloc on t’estressen? M’agradaria entendre-ho, de veritat.
—A la gestoria tots teníem una assegurança amb el govern de la República Catalana, però ja saps que no cobreix gaires eventualitats: refredats, ossos trencats i alguna operació d’urgència. En canvi, a la Xio Mai Lung tenim, per conveni col·lectiu, vacunes antivíriques de qualsevol de les mutacions que s’hagin previst per a la temporada. Ells saben amb dos mesos d’anticipació quan toca reduir selectivament la població, i ens vacunen. És una sort que hi pugui treballar.
—Carai. I la reducció selectiva qui la programa?
—Mama, faré tard i els xinesos són inflexibles amb les normes. Haig d’agafar el metro fins a la Vall d’Hebron i allà l’autobús de l’empresa que ens recull per dur-nos al polígon industrial de Collserola. Adeu! Ja parlarem quan torni. —La Lola tancà la porta d’una revolada i deixà la senyora Enriqueta amb cara de preocupació.
—Bon dia, fill! Ara acaba de marxar la teva germana. Que vols esmorzar? —Un noi d’uns vint-i-dos anys, amb els cabells rinxolats, vestit amb un jersei ample, texans i vambes, s’apropà a l’Enriqueta per fer-li un petó a la galta.
—Bon dia, mama. Amb la Lola m’estimo més no haver-hi de xerrar gaire. Està abduïda pels nous colons…
—Lluïset, no diguis aquestes coses de la Lolita. La teva germana és molt treballadora i responsable.
—I està cagada de por!
—Mai ha estat poruga, la meva filla. No és veritat! —l’Enriqueta se sentí dolguda que el germà petit menystingués la Lola.
—Esteu tots ben anestesiats! Les multinacionals xineses han ocupat les empreses més estratègiques i tenen tots els empleats dominats per la por. No com abans, que tenien por que els fotessin fora de la feina…, por de morir per una epidèmia programada!
—Jesús, Maria, Josep! —se senyà espaordida la pobra dona.
—Però això s’acabarà tard o d’hora. Per sort hi som nosaltres per capgirar-ho.
—Qui sou vosaltres? Nen, no m’espantis, que ja vam passar prou desgràcies per aconseguir la independència, perquè ara hi tornem a ser.
—L’estratègia està basada en la por del contagi. Dominen els laboratoris de virologia i la fabricació de vacunes. No els cal disparar ni un tret. Han atemorit la gent. La multinacional de la Lola controla tots els bars de tapes de Catalunya i ara volen expandir-se al país veí. Ho tenen fàcil perquè les empreses les poden comprar a preus irrisoris i amb una legislació més laxa que la de la República. Des de la cuina central de Wan tu, envien el pop a la gallega, les gambes amb samarreta i les patates braves fins a Collserola, i des d’allà a tot el territori. Els preus de la fabricació industrial són tan competitius que no hi ha possibilitat que els nadius se’n surtin amb una producció artesana.
—No veig que pugueu capgirar res. Són molts, els xinesos!
El Lluís, amb mirada desafiant, fità la mare i feu una declaració inesperada:
—Hi ha una resistència estructurada: els immunes!
—Deixa’m seure, perquè avui em sembla que la teva germana i tu us heu llevat amb ganes de fer-me parar boja. —El Lluís prengué també una cadira a la taula de la cuina, se situà davant la mare i li agafà les mans—. Mama, jo estic immunitzat a uns quants virus. Recordes que ja ho vaig passar quasi sense febre? —l’Enriqueta assentia mentre mirava els ulls espurnejants del fill—. A mi no em poden fer el xantatge de la por. No em cal pidolar vacunes ni ajocar-me a votar qui ells volen. Com jo, en som un munt, d’homes i dones de totes les edats. Ens hem connectat i entre tots lluitarem per alliberar-nos de la colonització de la por!
—Nen, però que no estàveu tan contents ara amb la República Catalana? Que no ens toca reposar una mica de tanta brega?
—No! La lluita ha començat i no pararem fins que s’aturi l’estat de la por creat per empreses estrangeres. No es tracta de la misèria de llibertat que hem aconseguit per triar govern, ara volem immunitat per a tots, per sentir-nos lliures de triar amb qui ens ve de gust treballar! I – IMMU- IMMUNI- TAT. —S’aixecà de la cadira, amb el puny alçat, i el Lluïset repetí a ple pulmó: I- IMMU- IMMUNI –TAT! Davant una cara d’astorament infinit de la mare, desplegà una senyera amb llunes verdes barrades de vermell i la feu onejar per la cuina mentre cridava consignes de la resistència.