Contes de la pandèmia (2)

—Has vist els senglars com corren pel carrer, Joan?

—Han arribat fins a Travessera de Gràcia? Em pensava que no baixaven de la part alta, prop de Collserola i de Sarrià.

—Amb el coi de confinament campen sense que els destorbin.

El Joan, fotògraf de casaments, de cinquanta-tres anys, vivia amb la seva dona, la Pepita, una esteticista  tres anys més jove que ell.  La Pepita havia hagut de tancar la minúscula dependència del carrer del Diluvi amb la Travessera de Gràcia on atenia la seva parròquia de senyores del barri que s’anaven a depilar o a fer neteges de cutis.  La iaia Sunsión, que també vivia al pis amb el gendre i la filla, era l’única que disposava d’una pensió fixa de cinc-cents euros i, com a mínim, ella sí que cobrava cada mes.

—Iaia, vostè va quedar-se l’escopeta del iaio Andreu quan va morir?

—Sí. Totes les coses de pescar, caçar i els àlbums de col·leccions de segells els vam desar al terrat, al nostre traster. Per què ho vols saber?

—He recordat aquell gloriós civet que vam menjar fa anys a Ribes de Fresser. Al restaurant Els Caçadors. Era bo, oi?

—A vosaltres us va agradar molt. Per mi era massa fort de gust.

—Miri, iaia. Ara ja portem nou mesos d’aïllament, no ens queden reserves al banc i amb la seva pensió només mengem arròs, pasta i llenties. M’agradaria una mica de proteïna, per variar.

—Ai, Joan! A mi també m’agradaria un pollastret ben tendre amb prunes. Quines coses que tens, noi. Ens hem de conformar.

—O no! Si l’escopeta funciona, una nit, des del balcó disparo a un senglar i mirem per Internet com guisar-lo. Tenim la nevera buida. Podem congelar el que sobri.

—Nena! Nena! Mira què diu el teu marit! —cridà la iaia Sunsión a la seva filla que feia capgrossos de paper maixé amb diaris vells, sobre la taula del menjador.

—Què diu, mama? —contestà d’esma la Pepita, sense aturar-se mentre enganxava les pàgines de contactes sexuals de La Vanguardia per donar-los la forma d’orella.

—Diu que vol caçar els senglars del carrer per fer civet! —la iaia, per continuar la conversa, que finalment tenia un punt d’interès, s’aixecà de la butaca i anà cap a on era la seva filla. La Pepita deixà la feina. Amb les mans mullades de pega immòbils sobre el cap gros, mirà la mare amb ulls perduts.

—Era molt bo aquell civet de Ribes.

—Sí, això em comentava el Joanet. Sembla que li aniria bé menjar proteïnes.

—Mama, diguem les coses pel seu nom: ens aniria bé menjar! Menjar! —D’una revolada s’aixecà i en quatre àgils gambades ja havia recorregut la distància entre el menjador i el balcó on s’estava el Joan.

—Tu creus que podries encertar-ne un, Joan?

—Dona, jo, quan feia la mili, tenia molta punteria.

—D’això fa trenta-cinc anys i quatre diòptries.

—No passa ningú pels carrers. No hi ha perill, si l’erro.

—Tens raó. Un civet! —Els ulls de la Pepita, brillants d’il·lusió, miraven al sostre mentre ajuntava les mans com si pregués.

—Amb un senglar en tenim per a un mes sencer de civets.

La família Romeguera es posà en marxa. Estaven emocionats. Van pujar tots tres al terrat amb una llanterna. Després d’enretirar embalums polsosos, va aparèixer l’escopeta, embolicada amb un drap de lona gruixuda. La munició era just al costat, en una capseta de cartró mig desfeta per la humitat.

—No vull prendre mal. Netejaré bé aquesta arma amb l’oli de la màquina de cosir i, quan tot funcioni, m’hi posaré.

Tal dit, tal fet. Un parell de dies després, quan es va fer fosc, el Joan va sortir al balcó, segué en un tamboret, recolzà l’escopeta a la barana i esperà que passés la vianda.

Bang! Bang!

—Pepita! Ja l’he mort! Corre! Baixa amb mi per carretejar-lo al pis.

Dins l’habitatge dels Romeguera hi hagué un gran enrenou. El Joan buscava un carretó per posar-hi la bèstia i la Pepita una flassada o una cortina per tapar-la i endur-se-la sense cridar l’atenció. Però, ai las, dos trets enmig de la nit van despertar tot el veïnat, que sortí com un sol home a les finestres. Gràcia era un barri d’autònoms, petits comerciants, i tots la passaven magra. Veure un senglar mort a trets els va convertir a tots en depredadors. Armats de ganivets, destrals i altres eines de tall, una munió de gent s’amuntegà per apoderar-se d’un tros d’aquell animal. Alguns feia tres mesos que no tastaven un míser tall de carn.

Quan la Pepita i el Joan, propietaris morals del senglar, van arribar, ja hi havia algú que li havia clavat el ganivet a la cuixa per endur-se-la.  Ningú hi tenia gaire pràctica i, de moment, només l’estaven trinxant de mala manera.

—Ei, ei! Fora d’aquí! Aquest senglar l’hem mort nosaltres! És nostre! —intentà aturar-los el Joan.

—Un senglar al mig del carrer no és de ningú —cridà un veí amb cara tèrbola i una destral enlairada.  La discussió anà a més. S’hi afegiren persones que volien compartir. D’altres que apel·laven a la solidaritat de les classes oprimides, i els que més, sense dir un mot, anaven tallant tants trossos de l’animal com podien.

—El Joan es va equivocar en intentar defensar la seva cacera —plorava la Pepita mentre la mare la consolava—. L’haguéssim hagut de compartir! Però la gent semblava que s’havia tornat boja i han començat a agredir-se els uns als altres. Total! Per menjar proteïna, el Joanet és allà, estès enmig del carrer amb una ganivetada a l’esquena i un trep de destral al cap.

La massacre d’aquella nit serà recordada al barri. Van deixar-hi la vida, a part del senglar, el Joan i el que venia números del cecs, el senyor Gabriel.  La gent, un cop no quedava ni rastre de la bèstia, esca del pecat, es va dispersar. Un estol de voltors va acabar amb els cadàvers humans.

—Un perfecte retorn a èpoques primitives —va apuntar un jove des d’una finestra del quart pis.

—Aquestes coses tan terribles mai no haurien de passar —va respondre la seva mare des de dins.

A partir d’aquell dia, es va crear l’Associació-Cooperativa Gracienca de Caçadors Urbans.  Caçaven senglars de manera ordenada, els escorxaven i l’Associació-Cooperativa es cuidava de la distribució de la carn i les despulles.