Empatia


Després de quinze anys de matrimoni, m’acabo de separar. Tenim un fill de tretze anys que, de moment, es vol quedar amb la mare. Estic desfet. No sé què ha passat. No és que pensés que la meva dona i jo fóssim la parella ideal, però em semblava que ja anàvem prou bé. No ho he vist a venir. A mi, la rutina no m’amoïna i no busco tres peus al gat. 

Li he donat la notícia al meu cosí Anselm, amb qui comparteixo gimnàs als vespres. Necessitava esbravar-me. El seu comentari m’ha portat, com un llamp, a la mirada que un dia em va fer el Manel. 

El Manel i jo treballàvem en uns laboratoris farmacèutics amb molt de pes a la indústria del país. Entre producció, administració i àrea comercial érem uns mil set-cents empleats. Ell era biòleg i jo estava al departament internacional. Tots dos joves i amb ganes de fer camí dins l’empresa. Ens vam conèixer al menjador i vam connectar de seguida. Ens agradava esquiar, teníem una edat similar i ambdós feia poc que havíem formalitzat les relacions amb les nostres respectives parelles. Les converses a l’hora de dinar van anar evolucionant des dels caps de setmana gloriosos, on la neu permetia baixades espatarrants, i recomanacions de restaurants petits, amb plats deliciosos, fins als entrebancs que representava preparar un casament. Els entrebancs els convertíem en anècdotes que ens feien plorar de riure: ridícules tietes llunyanes que regalaven cendrers d’esmalt fets pels altra hora famosos Artis Mutis o les batusses entre consogres per descartar convidats no desitjats. 

Les nostres trajectòries van convergir a tal extrem que les primeres criatures de totes dues parelles van nèixer amb un mes de diferència: ells va tenir una nena i nosaltres un nen. La meva dona treballava d’advocada en un petit bufet de Sant Boi i la del Manel era psiquiatra a Bellvitge. El nostre món era el dels joves amb un magnífic present i un gran futur.

Un dia em va demanar que anéssim a dinar a un bar allunyat de la feina. Em va sorprendre perquè al menjador de l’empresa s’hi menjava de primera i resultava còmode no haver de sortir, especialment en aquell juliol d’intensa xafogor.

—No volia dir-t’ho dins l’empresa perquè sempre hi ha gent que escolta les converses. —Va fer una pausa, va abaixar els ulls, com si no trobés les paraules i finalment em va mirar directament a la cara i em va confessar:

— La Cristina i jo ens separem. Diu que s’ha enamorat d’un altre i em deixa. Se’n va amb la nena.

No sabia què dir! No m’ho esperava gens. Nosaltres, les dues parelles, representàvem el paradigma de la felicitat terrenal. Em costava de creure i m’angoixava d’una manera estranya, llunyana, que això pogués finalitzar; no pas per a ell, sino per a mi.

—Aquestes coses passen. Em sap greu. Si em necessites, compta amb mi. Et refaràs. —Vaig atinar a dir. Tots tenim un magatzem de frases fetes i no vaig ser capaç de fabricar res de nou per al meu company. El pànic a imaginar que també hi podia haver per mi un sotrac enmig de la ruta ben asfaltada no em deixava pensar en l’amic que patia. Tenia por i volia allunyar el mal averany.

El Manel no va contestar. Va agafar fort la tassa de cafè que tenia al davant i em va mirar profundament, amb tristesa. No va continuar parlant. Jo anava dient banalitats per mirar de distreure’l i posar distància al seu dolor. 

El meu cosí ara m’estava repetint el mateix que jo li havia dit feia anys al Manel: cap mena de sensibilitat envers el meu dolor. Un dolor que sentia com si m’arranquessin un braç. Una part de mi, amb la qual estava avesat a viure, que em feia falta per viure, algú se l’enduia i els altres ho trobaven normal. Era normal que el meu món s’ensorrés i la vida continués com si res? La meva ferida era invisible a les persones del meu entorn. 

La mirada del Manel… 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.