No em molestava ser l’única dona de la reunió de direcció, però estar tancada quatre hores en una sala sense ventilació, amb deu homes que semblava que no eren capaços de pensar sense xuclar constantment una cigarreta i empudegar l’aire, m’esgotava.  Arribava a casa amb els ulls envermellits del fum del tabac regurgitat per la secció masculina de l’empresa, i una pudor que m’impregnava els cabells, el vestit jaqueta, la brusa, les mitges…, i no recordo haver ensumat les sabates de taló, però segur que també pudien.  

            Mai vaig entendre per què fèiem reunions que començaven a les cinc de la tarda i acabaven a les vuit del vespre. Amb una hora, a tot estirar hora i mitja, ja hauríem d’haver enllestit i, a quarts de set, cadascú a casa seva. Els comentaris i les propostes entraven en bucles de reiteracions a partir de la segona hora; per alleugerir el tedi —i les ganes de cridar: “va, nois, espavileu i tanquem temes”— em dedicava a fer llistes de prioritats personals: recollir roba a la tintoreria, anar al súper per proveir-me de fruites i verdures fresques, passar per la perfumeria per veure si trobava un regal per a la cunyada,  entrar a la botiga de l’electricista a buscar un allargador nou per al televisor…  Als anys noranta, a la zona de Les Corts no hi havia comerços de xinesos o pakis i les compres on line eren una raresa. Excepte alguna botigueta de barri estil maitanquis, no es disposava d’alternatives després de l’horari comercial.

—Sí, hi estic d’acord. És millor que assumim internament el servei d’atenció a l’usuari. Si ho externalitzéssim, sens dubte, perdríem qualitat i informació. 

—Que ens facin la presentació les dues empreses que ens ofereixen el servei i, després, prenem la decisió. 

—És clar que tinc l’estudi econòmic! Dimecres us el vaig enviar a tots. No heu tingut temps de mirar-lo?… Ho entenc. Donem-li un cop d’ull ara. No passa res!

            Són quasi les vuit. Ni tintoreria ni perfumeria ni electricista. Sempre em quedarà el súper… i, a precari, el maitanquisdel barri, però allà no tenen mai el que em cal. Dissabte aniré al mercat. Quina poca gràcia. Una hora fent cua a la parada del peix. 

—Vostè com el fa el lluç amb salsa verda? M’agafen ganes d’intervenir i contestar: 

—Amb salsa verda, com el seu nom indica! —Opto pel silenci; cap paraula que pugui promoure conversa encreuada i allargar l’espera. La peixatera ho deixa tot i fa una master class de cuina. La mato! La següent de la cua, després d’esperar quinze minuts, pregunta a la venedora: què li sembla que hauria de comprar, avui? La mare que la va parir! Mira que ha tingut temps per pensar-s’ho! La peixatera agafa el lluç per la cua, li passa la mà enguantada de làtex pel llom i ens fa veure la meravella d’un tronc de lluç amb uns grans d’all i un trosset de bitxo. S’apropa a la gamba de Palamós, a un preu exorbitant el quilo, i en canta la frescor i explica com fer-les només volta i volta… Deixem estar el mercat. No tinc els nervis prou ben temperats per dedicar el dissabte al matí a fer cues. Aniré al súper de sota casa, que tampoc està malament. Amb una hora, enllesteixo.

            El director va fent comentaris sobre temes que no són a l’ordre del dia i el Navarro li segueix la veta. Calla, llepaculs! No l’ajudis a allargar la maleïda reunió, que ja són quarts de nou. Ningú més que jo té pressa?

            Va! Ja marxem. Pujo esperitada al meu despatx a recollir la bossa i darrere meu ve el Guix. És un bon director d’àrea i treballa de manera impecable. M’imagino que aquestes reunions tan ineficients el deuen posar tan nerviós com a mi; li adreço un comentari còmplice:

—Podíem haver enllestir fa dues hores, no trobes?

—A mi ja m’està bé sortir a aquesta hora. 

—Fas broma, oi?

—No. Si arribo abans de les vuit em toca banyar els nens i donar sopars.  Quan arribaré ja ho haurà fet la meva dona!

            Si es pensava que em faria gràcia, ja es va adonar, pel meu silenci acompanyat d’una mirada de gel esbiaixada, que no me’n feia gens ni mica.  Per no dir cap impertinència,  entro al meu despatx sense acomiadar-me. Aquest candidat a marit de l’any ha parlat en nom del col·lectiu de mascles o va per lliure?  M’és igual, ja s’ho faran. Vaig corrents a veure si no em tanquen el súper. 

            Tres dies després, em citen per a una altra reunió: la resta de convocats són el director comercial, el director de personal i director territorial de Galícia. 

—Bona tarda —el director de personal centra el tema—, hem de nomenar un substitut al director d’oficina de Vigo, perquè es jubila. Es podria promocionar un dels cinc comercials que cobreixen la zona. Sobre la taula teniu un resum dels seus dossiers. 

—El Paredes coneix perfectament tots els clients. Fa sis anys que treballa amb nosaltres i es relaciona bé amb tothom —diguè el director territorial sense haver donat ni una ullada a cap dossier.

—Veig que la Cisneros és la que té un millor resultat en vendes —vaig intervenir.

—Sí, però el Paredes està més arrelat a la zona.

—Tenim l’opció del Barroso…, fidel a l’empresa, també coneix la zona…

—Perdoneu —vaig insistir jo—, si tan arrelats estan i tan bé coneixen la zona, com és que venen un trenta i un trenta-nou per cent menys, respectivament, que la Cisneros? No sé què us fa dubtar. Les xifres canten i, tot i que només he parlat amb ella en un parell de visites a Vigo, la vaig trobar una persona seriosa i que anava sempre documentada.

—Molt documentada, molt. 

—Estàs sent irònic, Xavier?

—No, dona, no et posis en guàrdia. No hi ha res en contra de la Cisneros. Com ets, Laura!

—Si no té res en contra, podríem dir doncs que, des del punt de vista de xifres i actituds, ho té tot a favor? 

—No ho sé, Laura, no ho tinc clar.

—Per què?

—És que fer de director d’oficina implica moltes responsabilitats, vida social…

—Vols dir que jo, sense anar més lluny i per posar un exemple pràctic, tinc menys responsabilitats i compromisos d’empresa que els que tindrà la Begoña Cisneros? Perquè si jo puc, ella, que és deu anys més jove que jo i es farà càrrec d’un àmbit geogràfic més reduït,  imagino que no tindrà cap problema per fer-ho bé.

—Em sembla que t’ho agafes d’una manera molt personal, Laura. 

—Mira: ara sí que em faries dir coses que m’estimo més que no surtin a la conversa. 

—Quines?

            Estava tan cabrejada per la injustícia que estaven a punt de fer, que els greuges corporatius que tenia al pap de feia temps em van sortir com qui rebenta un globus ple d’aigua. Impossible de contenir, el xàfec.

—Quantes dones vàlides tenim en llocs subalterns i que depenen jeràrquicament de perfectes inútils? Vols que et passi llista? Em traieu de polleguera, tots plegats, club de mascles, encantats d’haver-vos conegut! —els mascles em miraven amb cara de: Aquesta avui menstrua— Veus? Això és el que no volia dir.  Sembla que visqueu als any quaranta i no us molesteu ni a dissimular.

—Va, va, Laura. No t’exaltis. Calma’t. Calmem-nos tots plegats! Tornem a la selecció de candidats amb el cap fred, si és que això és possible entre nosaltres —va reblar el director de personal. 

            Tots vam fer un esforç per recuperar la serenor que pertocava i els ànims es van apaivagar.

—D’acord, continuem—. No hi havia arguments per deixar de banda la Cisneros. Es va acceptar la meva proposta, sospito que perquè ja estaven tips de discutir amb mi. La meva creuada perquè les dones no estiguessin vetades a ocupar llocs directius començava a donar fruits. En els annals de l’empresa s’escriuria el meu nom, Laura, en lletres de color or i violeta, com a la impulsora de l’apoderament femení.

            Al cap d’una setmana érem a la seu central amb els tres candidats. El Paredes, amb l’americana oberta i les mans a les butxaques dels pantalons, somreia confiat. Sabia que era l’escollit del director de zona i ja es veia regnant a l’oficina de Vigo. El Barroso, més contingut, devia pensar que tenia possibilitats però se’l veia un xic inquiet. La Cisneros feia una mitja rialleta nerviosa, com si pensés que haver-la convocat era una mena de broma de mal gust. 

            A l’entrevista, només la Cisneros va pensar que era imprescindible aportar xifres de vendes, estimacions de creixement i estratègies per revertir pèrdues de clients. Els meus companys no van tenir valor per oposar-se a una evidència tan aclaparadora. 

            Al mes següent vaig anar a l’oficina de Vigo a la presentació de la nova directora. La Begoña Cisneros duia el vestit jaqueta blau marí de ratlles diplomàtic i la brusa blanca que, en aquella època, era l’uniforme de les executives. Calia assemblar-se als homes per no generar rebuig? Tant se valia la qüestió de la indumentària!  Mirava la Cisneros, contenta per l’ascens, i el seu triomf era també una mica meu i del meu gènere. No hi ha res que una dona no pugui aconseguir, pensava amb l’orgull d’haver esquerdat el sostre de vidre. La meva eufòria era equiparable a la dels aliats quan entraven pels Champs Élysées, tot i que, per motius de decòrum, més continguda.  Se m’apropà la Begoña amb un ampli somriure.

—Gràcies, Laura. Em consta que la teva opinió ha pesat. Sí, sí! No ho neguis. M’ho ha dit el Xavier. No us defraudaré, de veritat.

—T’ho has ben guanyat, Begoña. Moltes felicitats. Faràs una gran feina!

            El somriure de la Begoña va anar minvant. Em va agafar pel braç i em dugué prop de la porta, darrere d’una kèntia.

—Tinc només un dubte… No sé com dir-t’ho… Com m’organitzo per dur de putes els clients?